Vestits llargs de tots els colors, formes i teixits. Pentinats de perruqueria perfectament orquestrats amb maquillatges impecables. Americanes i pantalons de gala, corbates a joc i llacets lluents al coll. Hi va haver moments en què ningú imaginava possible aquest dia. Semblava impensable que es pogués fer realitat. Però, contra tot pronòstic, la núvia camina radiant cap a l’altar, sobre una catifa vermella i entre arcs deliciosament decorats. Els convidats enllagrimats a banda i banda. La mirada del nuvi brilla d’enamorament esperant al final del camí. I en un ambient de somni es donen el mític “sí, vull”.

Així és, un casament en temps de coronavirus. No és cap broma organitzar una cerimònia com aquesta en la nova normalitat, una llarga llista de condicions i restriccions han de complir-se fil per randa perquè, de no fer-ho, la penyora surt cara. Afegeix a l’estrès que suposa escollir el menú, les estovalles, les flors i preparar els detalls pels convidats, el fet d’haver de prendre la temperatura a tots els assistents, organitzar una barra lliure amb servei a taula, informar que no hi ha pista de ball, contractar personal per netejar els serveis cada vegada que algú hi entra o en surt, llogar un camió que desinfecti el carrer per allà on passen els convidats, i continua sumant. A veure si algú s’atreveix a qüestionar que l’amor no supera obstacles.

Però, tot i les mesures preses, els nuvis són i seran subjecte de crítica constant. Les pors de la societat es reflecteixen en aquells qui decideixen viure i no es paralitzen pel temor. I si un convidat té COVID-19 i sorgeix un brot a la celebració? És la pregunta que es repetirà constantment al cap dels protagonistes. De fet, s’ha parlat d’algun cas així a les notícies. El fet és que tots els rebrots noticiables reben acusació directa de culpa, de ser inconscients front la pandèmia. Si bé tant bodes com locals d’oci nocturn, bars de copes, concerts, fires i celebracions diverses han estat permesos i sotmesos a mesures de seguretat estrictes. Es pot considerar culpable qui hi assisteix? Qui decideix viure, això sí, seguint les normes? Qui després de tot, es troba immers en la imprevisibilitat d’un rebrot?

Nedant en un mar de crítiques massives concentrades cap a uns pocs. Bussejant entre segones onades que trenquen, moltes, en trobades familiars i d’amics demostrant que al final no depèn de l’envergadura de l’acte, sinó del respecte i la consciència de cadascú. Caminant sobre sorra fina d’incerteses, pors i inseguretats. Després d’unes vacances sota un sol de portades tremendistes arriba el moment clau: la tornada a l’escola. El “sí, vull” que el govern vol donar a tota una generació d’estudiants per evitar marcar-la.

L’inici del curs acadèmic és el nou argument per limitar la resta d’activitats socials. Garantir el retorn a l’escola sigui com sigui és la prioritat. Perquè com tothom sap el virus només és perillós de nit o en festivitats i no pas en escoles. Perquè ajuntar centenars d’alumnes en espais tancats és segur. Tranquils. Ara bé, organitzar l’inici de curs està essent gairebé tan enrevessat com preparar una boda en temps de coronavirus.

Un maldecap constant de mesures incomprensibles que canvien ara sí i ara també. Que mai acaben de ser del tot clares. Grups reduïts, mascareta obligatòria, rentat de mans constant, aïllament en cas de positiu... Un joc de pistes en què el premi és no obrir el telenotícies com a primer centre educatiu que tanca per casos de COVID detectats. Mentrestant, mestres, mares, pares i personal docent intenten resoldre ni que sigui una cara del cub de Rubik per, com a mínim, poder anar fent sobre alguna base unicolor. El joc no acaba aquí.

Pels qui ja no formem part de l’ensenyament obligatori, la universitat no queda exempta d’incerteses. Algunes han optat per guardar silenci ara, i qui sap si callar per sempre, altres han donat el sí a arriscar-se de cara a un curs innovador en formats mixtes i horaris adaptats. A l’espera de novetats en l’evolució de la pandèmia que ja inunda cada racó de la societat. Sembla que caldrà començar a cegues i esperar que, com l’amor, l’educació o més ben dit, els educadors, també superin obstacles.

Els nuvis ja respiren tranquils. No hi ha hagut cap cas positiu entre els convidats i després de quinze dies ningú no ha presentat símptomes. Les crítiques han caigut pel seu propi pes. Ara es miren les notícies sobre la tornada a l’escola i més que mai comprenen la incomprensió de tot plegat. Com, al final, l’incontrolable és i serà indomable. Potser hem d’acceptar que recau en nosaltres la pròpia protecció i que viure no depèn de la quantitat de gent a l’aula o del nombre de convidats en una boda. Viure depèn del “sí, vull” que cadascú es dona a si mateix i a la manera com es comportarà en societat. No en surt res positiu de les crítiques alienes si no n’hi ha prèviament una de personal. Ningú no ens pot salvar de cap infecció, només nosaltres tenim la capacitat d’actuar per la nostra pròpia salut segons criteris personals i intransferibles. I que sigui així que tots trobem la manera de dir: Jo “sí, vull”, viure.