Wonder Woman
Per Pablo Mérida
Publicat el 21 de desembre 2020

Som als anys 80, època de centres comercials, mitges escalfadores i Guerra Freda. Diana Prince/Wonder Woman, antropòloga a temps parcial i heroïna a temps complert, es troba amb un amulet que atorga un desig a qui el toqui. Quan Maxwell Lord, un empresari fracassat, es faci amb l’amulet, Diana haurà d’intentar recuperar-lo.

Wonder Woman 1984 és el primer blockbuster que arriba als cinemes després de Tenet, que va estrenar-se a l’agost. Qui en aquests tres mesos hagi trobat a faltar les grans produccions de Hollywood, la seqüela de Wonder Woman no el defraudarà. La pel·lícula està plena d’escenes vertiginoses i acció a dojo i la trama, tot i ser senzilleta, és molt entretinguda. En conjunt, la proposta convenç, i molt. WW 1984 és un espectacle de pirotècnia visual i això es fa evident ja des de l’escena inicial, que aconsegueix captar l’essència dels còmics clàssics de la superheroïna. A partir d’aquí, la pel·lícula no fa més que pujar l’aposta amb escenes cada cop més impactants, encara que a la part final es redueix una mica el ritme. Wonder Woman 1984 és sens dubte una de les pel·lícules més espectaculars de l’any i farà les delícies dels fans del cinema de superherois.

El millor de la pel·lícula, més enllà de l’acció, és la mateixa Wonder Woman. Patty Jenkins, la directora de la proposta, aconsegueix perfilar una superheroïna imponent, que veritablement mereix rebre el sobrenom de “la mujer maravilla”. Quan apareix en escena amb el seu vestit llampant mentre sona el leitmotiv de Hans Zimmer de fons, un queda subjugat per la increïble potència de la princesa de les amazones.

Però si el personatge funciona tan bé és gràcies a Gal Gadot. Warner no ha destacat en els darrers anys per escollir encertadament els actors que han d’encarnar els superherois més importants de l’univers cinematogràfic de DC: casos com els de Ben Affleck amb Batman o el de Henry Cavill amb Superman són especialment flagrants en aquest sentit, i és que cap dels dos actors acabava d’omplir el vestit i l’emblema que portaven els pesava més del compte. Gal Gadot, per contra, fa seu el personatge i ens deixa algunes escenes pel record amb aquesta pel·lícula. Si a Wonder Woman de 2017 l’actriu ja brillava, en aquesta seqüela Gadot consagra a Wonder Woman com la superheroïna més important del DCEU.

Tot i així, a les pel·lícules de superherois, l’antagonista és quasi tan important com l’heroi principal i en aquest film era molt difícil que la brillantor de Wonder Woman no fes ombra al dolent de torn. Per això és notable que Maxwell Lord estigui a l’altura de les circumstàncies. Aquest personatge, interpretat per un Pedro Pascal en estat de gràcia, s’allunya dels tòpics del gènere: no s’adscriu al prototip de malfactor poderosíssim que té un pla malvat per destruir el món o que vol acabar amb la protagonista. En aquest cas, en Maxwell té un desig absolutament humà, vol tenir-ho tot: diners, poder... La seva empresa megalòmana farà trontollar el món quan es faci amb l’amulet dels desitjos. Maxwell Lord podria arribar a ser considerat una metàfora de la voracitat i la inconsciència del capitalisme modern. Sigui com sigui, crec que són les seves qualitats humanes (el desig, la por, l’ambició...) i el fet que tingui més poder del que pot arribar a controlar, allò que el converteix en un dels antagonistes més memorables de les pel·lícules de superherois de l’última dècada.

Els personatges secundaris acaben de donar color a la proposta. D’una banda, es recupera al personatge interpretat per Chris Pine, que acompanya Diana en la seva missió i serveix de contrapunt còmic en la primera part del film. Val a dir que és força divertit. Servirà a més per mostrar-nos la cara més humana de Diana. D’altra banda, Kristen Wiig dóna vida a Barbara Minerva, l’altra antagonista de la pel·lícula, que també té molta personalitat, tot i que li falta pes a la història.  

Finalment, cal parlar del missatge de fons del film. La idea que la veritat està per sobre del desig és l’espècie de missatge moral que transmet la pel·lícula i, personalment, no em convenç del tot. La pel·lícula és lluminosa i optimista i enalteix la cultura de l’esforç per sobre de tot. Tot i així, els conceptes que empara, veritat i desig, són tan amplis i es concreten tan poc a la pel·lícula que queden obertes diverses lectures. Una de les més punyents és la següent: si llegim aquest missatge en clau social, pot semblar que la pel·lícula defensi un cert determinisme basat a acceptar el lloc que et pertoca (la veritat) i no voler aspirar a res més enllà (el desig). Sincerament, crec que no feia falta afegir una moralina d’aquest tipus per rematar el film.

Més enllà d’això, Wonder Woman 1984 és una molt bona pel·lícula, farcida d’acció i aventures. Ens tornarem a enamorar d’una Wonder Woman més espectacular que mai i gaudirem amb un antagonista senzillament memorable. En essència, es tracta d’una pel·lícula divertida i entretinguda que enlluernarà a grans i petits. Després d’haver vist aquesta proposta, estic segur d’una cosa: mentre James Bond i Dominic Toretto es mantenen lluny de les sales de cinema, només una dona pot salvar els espectadors aquest Nadal i el seu nom és Wonder Woman.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —