Wuhan, la gran urbs xinesa que de la nit al dia es va veure per sorpresa aïllada i confinada, després de ser la primera a patir el virus que encara plana sobre el món, encara avui intenta recuperar la vida amb molta precaució, entre ferides que trigaran temps a guarir.

A les deu del matí del 23 de gener de 2020, aquesta ciutat d'11 milions d'habitants va despertar totalment clausurada, amb els accessos tancats, els carrers deserts i la gent ficada a les seves cases, enmig de la por per una malaltia de la qual se'n sabia ben poc. En els primers moments de l'inèdit aïllament, alguns encara van poder sortir a comprar menjar en les poques botigues que van romandre obertes, però al poc aquestes també van tancar i ningú no es va moure de les seves quatre parets en setmanes.

Homes fent exercici dissabte en un parc de Wuhan

Van arribar els dies més terribles: els malalts es multiplicaven i els hospitals, sense mitjans ni personal suficient per a lluitar contra un virus gairebé desconegut llavors, no donaven l'abast per atendre a tots els ciutadans que mostraven símptomes. Molts eren retornats a casa sense un diagnòstic clar i alguns van morir allí sense saber si més no de què, o van sofrir sols i en silenci la malaltia, sense informació sobre l'abast o les eventuals seqüeles.

El pànic i la fam

La por al desconegut i la falta de menjar van ser la preocupació més gran dels wuhanesos aquestes primeres setmanes, segons els testimoniatges recollits per Efe aquests dies entre desenes d'habitants de la ciutat. En els primers compassos, amb les botigues d'alimentació tancades i tothom confinat, les autoritats encara no havien pogut organitzar l'enorme operació logística de repartir aliments a cada domicili de la ciutat pel que molta gent recorda la fam.

"Era com enfrontar-se a una cosa invisible i impredictible, no sabíem si de sobte ens contagiaríem tots o si algun dia podríem sortir de casa"

A més, eren els primers a enfrontar-se a un virus nou que es va acarnissar amb ells, sense  experiències prèvies més que la de la Síndrome Respiratòria Aguda i Greu (SARS), una altra malaltia causada també per un coronavirus que havia afectat la Xina el 2003. "La gent no tenia informació, no sabia què era exactament el virus ni com es podia contreure i això va generar molta ansietat", explica a Efe la psicòloga Li Geng, que va treballar sense descans voluntàriament durant el confinament amb els wuhanesos.

"Era com enfrontar-se a una cosa invisible i impredictible, no sabíem si de sobte ens contagiaríem tots o si algun dia podríem sortir de casa", afirma Yu Xingwen, una jove estudiant de medicina que va passar el confinament amb la seva família en el pis 23 d'una de les milers de torres d'habitatges que poblen Wuhan.

Entre els qui contreien la Covid, el problema era un altre, explica la psicòloga Li: "Tenien por a la mort o a les seqüeles que podia deixar la malaltia, desconegudes llavors, algunes encara ara". Quan un està ingressat en un hospital, almenys compta amb la companyia del personal sanitari i la confiança de saber-se en mans de professionals, però quan s'està només a casa o -en el millor dels casos- amb familiars, qualsevol símptoma estrany es converteix en una alerta inquietant.

"El meu pare va morir sol a casa"

"El meu pare va morir sol a la seva casa, no culpo ningú, no hi havia llits als hospitals i cada dia venia un metge a veure'l, es van desviure per a atendre'l, però era gran i no va poder ser", relata a Efe Wei Douyong (nom fictici), de 45 anys, una de les poques persones que es van atrevir a detallar el sofriment d'aquells terribles dies. La mare d'en Wei havia mort dos anys enrere i el seu pare, de 78 anys, vivia sol en un apartament de Wuhan, encara que el fill buscava una solució residencial alternativa des de feia mesos.

Aquests moments terribles van durar poc més d'una setmana, el temps que va trigar la Xina a construir l'hospital de campanya d'Huoshenshan, un dels dos que va aixecar en temps rècord a la ciutat amb mòduls prefabricats per a pal·liar la falta de llits hospitalaris. El 2 de febrer, quan es va acabar en deu dies la construcció de'Huoshenshan, l'exèrcit xinès ja transportava material i personal mèdic a Wuhan per a la seva obertura l'endemà.

Després van arribar centenars de metges i sanitaris de diverses províncies xineses, a més d'equips de protecció, màscares i material necessari per al personal mèdic, que els primers dies van treballar sense descansar per a menjar o fins i tot per a anar al servei, davant la falta de vestits protectors de recanvi.

La gent ha recuperat el carrer a Wuhan, un any després del confinament

La psicòloga ens explica que quan el confinament va acabar, el 8 d'abril, alguns doctors i infermeres tenien por de recordar els moments terribles que havien viscut. "És habitual en una situació traumàtica. Preferir no recordar i mirar cap endavant en lloc de cap endarrere", explica.

Només fa falta xerrar una estona amb qualsevol als carrers de Wuhan per a palpar una cosa semblant: la majoria de la gent no vol parlar i la que accedeix passa de seguida per sobre dels records per a destacar "com de bé que està ara la ciutat" que la gran majoria considera "la més segura del món".

I es va donar una categoria més de sofriment psicològic, diu Li: la dels qui van passar la malaltia i es van curar, però temen ser rebutjats, que la gent no els accepti o els pengi per sempre l'estigma de la Covid. "Tractem molts casos d'aquests durant la quarantena, però també després i fins i tot algun ara, és una preocupació persistent", comenta la psicoterapeuta.

Alleugerir el confinament al Yangsté

Des del 8 d'abril, Wuhan ha anat renaixent a poc a poc i ara torna a ser una ciutat gairebé normal, amb una animada vida cultural i nocturna, encara que ningú es llevi la màscara i la precaució es palpi a cada moment i cada conversa. Queden moltes ferides encara per cicatritzar i la capital del Hubei encara està lluny de ser la mateixa que abans. Amb tot, molts wuhanesos han sortit aquest cap de setmana, malgrat el cel encapotat, a tafanejar pels carrers comercials o passejar per les seves belles platges fluvials al costat del riu Yangtsé, on es veien també pescadors amb canya.

Persones comprant al centre de Wuhan dissabte

Zou Liang, un dissenyador wuhanés, de 40 anys, que treballa en el departament d'urbanisme municipal, s'atrevia fins i tot dissabte -quan els termòmetres marcaven 5 graus- a capbussar-se en les fredes aigües del Yangtsé i nedar en paral·lel a la riba durant més de mitja hora.

"Vaig estar nedant aquí tots els dies durant el confinament, burlava les barreres i els controls per a venir, m'agrada molt nedar", afirma somrient a Efe res més sortir de l'aigua. Zou es mostra "feliç que allò hagi passat" i no té por que el virus "pugui tornar a Wuhan", malgrat els rebrots actuals en el nord del país, els pitjors des de març de 2020.

Un home saluda des d'un ferri que creua el Yangsté

"La Xina està molt preparada i l'està combatent molt bé", diu, abans d'acomiadar-se i capbussar-se de nou en les aigües del colossal riu d'Àsia.

Text de Javier García