“Sempre hi ha més solucions que problemes”. Així conclou la primera conversa preentrevista amb Xarim Aresté, cantautor i guitarrista que, tot i haver-se trencat diverses vegades, troba el sentit de tot en la música, en la poesia. Nascut a Flix el 1983, ha publicat el seu darrer disc, Ses entranyes, i el presentarà al Barnasants i al Black Music Festival, entre d'altres. En l'entrevista parlem dels silencis, de la música, del concepte d’artista, dels trencaments, de la societat, de l’art i de l'amor en una conversa que va més enllà de la realitat. Conversem des de les entranyes.

Ses entranyes, per què? 
Quan et refereixes a tu mateix acostumes a tocar-te el pit, la panxa, el cor… però mai el cap. La nostra concepció del ser no és al cervell. En l’art, el cervell no serveix per res; el que s’ha de fer és apartar l’ego i deixar que la planta parli sense filtre. La ment només pot reproduir, no pot inventar res, només es pot inventar des del cor. Amb aquest disc volia presentar tot això, tota l’estona ha estat el sistema vegetatiu el que ha decidit.

Exactament, des d’on ho has creat? Des de quina part? 
En un moment tan incert com ara, que sembla que no ens puguem agafar enlloc, la certesa més gran que he trobat és en el sistema vegetal. De fet, ens assemblem més a un arbre que a un ordinador, però la nostra cultura ens fa identificar-nos amb el cervell i no tant amb el cor.

Has volgut expressar el mateix amb totes les cançons del nou disc o cadascuna expressa diferents parts de tu, diferents parts d’entendre aquesta naturalesa?
La veritat és que això ja serien suposicions o opinions, però cada cop que escoltes una cançó sents coses diferents. Et pots esforçar per aconseguir expressar una cosa i que acabis expressant la contrària. El que vull dir amb això és que no he intentat res, no hi ha hagut cap intent, cap concepte, cap idea que jo estigués empenyent. 

Com va ser la creació? 
Tinc centenars de cançons guardades en un calaix i a vegades en recordo alguna i la recullo per fer-ne una col·lecció. Algunes cançons les vaig compondre abans del confinament i altres després, però aquest darrer projecte el vaig portar a l’extrem perquè no vaig ensenyar les cançons a la banda fins que no érem a l’estudi. A mesura que les ensenyava, els músics s’aprenien les cançons. Això va ser la gravació.

No vau fer assajos previs?
No, vam gravar el disc en un dia i mig. Clar, hi havia una intensitat molt forta perquè requeria molta concentració.

Un dia i mig sense parar?
Sí, però vam dormir [somriu].

"La ment només pot reproduir, no pot inventar res, sols es pot inventar des del cor"

Al títol del disc hi ha l’article salat. Per què?
Ficar-li aquest nom és com un homenatge cap a la banda perquè tots són de Mallorca, sense ells aquest disc no seria el mateix. Ja d’entrada vaig intentar que els instruments tinguessin l’espai més gran possible dins de les cançons, perquè sabia que com més espai tinguessin millor seria el disc. Són músics extraordinaris.

Quan et poses a compondre aquestes cançons, en quin espai ho fas? Estàs tu sol? 
Les coses més importants a la vida les hem de fer sols, i quan dic importants em refereixo a un llibre, una cançó, un quadre… Necessites la solitud per crear perquè la creació és un diàleg amb un mateix. Les cançons sempre m’agafen en solitud total. De fet, quan ja portes estona és quan més profitós és, tot i que després de fer immersions necessito tres dies de descans perquè és molt dur.

A què et refereixes amb immersions?
Em refereixo a dissoldre’m en la bassa de l’experiència que estàs tenint i oblidar els problemes i l’entorn que t’envolta. Quan faig immersions no soc fill ni amic de ningú, necessito no ser jo realment i això significa temps per allunyar-se de tot.  

Quin instrument t’acompanya per compondre?
El meu instrument de confiança és la guitarra. És com una germana. La meva curiositat no s’acaba mai, sempre estic necessitant instruments nous, però torno sempre a la guitarra. 

"La música és el silenci que hi ha entre les notes"

Escrius, compons i toques la guitarra en solitari, i després ho mostres als teus companys de banda o a coneguts propers. Com vius aquest traspàs?
[Pensa] És una mica angoixant perquè voldries que els agradés molt, però hi ha moments en què t’ensorres. És un trencament molt fort no poder estar segur de la teva pròpia veu, per això t’has de desprendre molt de l’obra, no has de pensar que allò ets tu o és teu perquè si no et quedes bloquejat. Has de sentir que allò té vida pròpia.

"Les coses més importants a la vida les hem de fer sols"

La música t’ha acompanyat des de sempre, però com va ser el teu inici de relació amb la música? Quan va començar i com?
Comença des de ben petits, no? Els colors i la música són els nostres aliments quan som nadons, són els estímuls primaris. Des de petit ja tinc records musicals, però és veritat que en l’adolescència vaig tenir un llampec.

Un llampec?
Vaig tenir una experiència amb la música que em va fer sentir dins meu una sensació de llibertat que no havia sentit abans. A partir de veure músics per la televisió vaig notar un sentiment de llibertat i l’he estat alimentant en aquest camí.

"Em vaig haver d’inventar el concepte de llibertat, perquè al meu entorn no hi era"

Quan vas començar a tocar la guitarra?
Va ser en aquell llampec. Tenia una gran necessitat d’expressió i, tot i que no sabia com fer-ho, de seguida vaig començar a tocar i compondre cançons.

"La música per mi va ser un medi per sentir-me lliure"

Aprendre de forma autodidàctica.
Vaig aprendre’n escoltant música, els meus mestres van ser els clàssics. Em comprava un disc al mes i el devorava, me l’aprenia tot. L’aprenentatge encara segueix i he tingut la sort d’envoltar-me de músics increïbles que me n’han ensenyat moltíssim. L’aprenentatge no l’he fet sol.

Quina diferència hi ha entre el Xarim que va començar i el d’avui en dia?
He fet una volta, perquè ara em sento més a prop de quan vaig començar. 

Per què ho creus?
Després de tants anys de tocar, a vegades en males condicions, actuar acaba sent quelcom prosaic. Jo he tingut un trencament intern que en els últims anys ha fet relacionar-me amb mi mateix d’una altra manera. Ara la música és gairebé un objecte de consum, no té cap mena de mística, trobo a faltar la música com a canal de transcendència. I per això he fet aquest disc, quasi d’una forma religiosa.

"Sento que d’alguna manera m’havia acostumat a l’escenari i li havia perdut el respecte"

Quan vas tenir un trencament intern? 
Ens passa a tots, que en determinats moments de la vida sentim que no hem après res. Em vaig veure sense eines per gestionar-me a mi mateix. Això va ser abans de la pandèmia. La música m’ajuda molt perquè em fa estar en contacte amb la meva pròpia naturalesa, som fills de la natura. Perdona, ara me n’he anat del que estàvem parlant, què deia? [li ho recordo] Ah! Aquest trencament no el vaig notar al moment, sinó que ha sigut quan ha passat el temps que me n’he adonat.

(...)
Sento que els últims anys el públic ha canviat, el silenci que es crea en els últims concerts és molt solemne, molt potent, et demana respecte. Abans de la pandèmia això no passava, els concerts es veien d’una forma lúdica, ara veig una sensibilitat més profunda, la música té més poder de calar.

"Ara veig que pujar a l’escenari és una responsabilitat immensa"

Durant tot aquest temps de la pandèmia, com ho has viscut? Què t’ha aportat i què t’ha fallat?Quan va arribar la pandèmia estava fallant tot. Només ho va evidenciar. Ho he viscut com un procés de transformació. Suposo que de les coses més significatives que he perdut amb la pandèmia és la urgència a la qual estava enganxat. Ara sento una altra pau que m’ha aportat a cultivar altres arts com la pintura o la literatura. 

On vas estar confinat?
Vaig estar confinat en un pis al centre de Barcelona, amb el Gerard Quintana.

Lluny de la naturalesa i de la tranquil·litat?
De fet, n’hi havia molta, de tranquil·litat, sentia fins i tot l’olor del mar. Era inaudit que no passessin cotxes i els ocells van tornar! [riu]. Vaig trobar molta pau, però també hi havia moments d’incertesa. Va ser un moment creatiu i de molta reflexió i crec que vam sortir d’allà més savis.

La poesia i la pintura també són arts que cultives.
Vaig escriure un llibre d'aforismes filosòfics (Les fugues de la font del temple) que es va publicar aquest estiu i ara just he acabat una novel·la. Com més entro en la pintura i la poesia, més m’adono que és música. Si tens una actitud poètica no sabràs diferenciar una cosa d’una altra. La poesia és el que posa en comú totes les arts. La diferència entre un edifici de merda i un de Gaudí és que Gaudí és un poeta. La poesia és una actitud i una experiència total, no parcial.

"El poeta, si no és poeta mentre es renta les dents i mentre es renta la cara a primera hora del matí, no serà poeta tampoc quan escrigui"

A més d’aquestes aficions, què més t’agrada fer? On t’agrada estar? 
Tornar al poble, a Flix, m’ha anat molt bé, perquè estic enamorat del riu. Anar a treure el cap per allà i veure com la naturalesa canvia els colors cada dia em fa sentir més a prop de la realitat. A vegades només m’assec i miro com la llum travessa un got d’aigua i ja m’entretinc [riu]. Cada cop valoro més el silenci, abans utilitzava molt la música per a naturalitzar-me, però cada cop utilitzo més el silenci.

"On més lluny vaig és a dins, dins meu"

En algunes cançons d’aquest nou disc hi ha moments de silenci. Quan te n’has adonat, de la seva importància?
Massa tard, me’n vaig adonar. De fet, la música és el silenci que hi ha entre les notes, la música apareix entre nota i nota. Em vaig adonar que en el silenci hi cap tot, que hi són totes les simfonies i que quan comencem a tocar li donem forma. El mateix passa amb l’univers, que hi ha molta més energia en el buit que enlloc. Sempre partim del no-res.

Actualment, hi ha una guerra a Ucraïna, diferents conflictes. La societat actual és egoista?
No, no diria que sigui egoisme, sinó inconsciència. El que passa és que no ens estimem gens, un dels grans problemes que tenim és la falta d’autoestima, la gent més aviat s’odia a si mateixa abans d’estimar-se. Està més a prop de despreciar-se que d’estimar-se. La informació més vital, la més important, ens ve de dins i no estem educats per a escoltar-nos.

"Ens assemblem més a un arbre que a un ordinador, però la nostra cultura ens fa identificar-nos amb el cervell i no tant amb el cor"

Què s’hauria de canviar?
[Es fa un silenci llarg] L’única opció possible, si convenim que l’univers és un seguit de relacions, és nodrir les nostres relacions, perquè som les nostres relacions. Si posem el focus en això, estic segur que el món millorarà.

Ses entranyes s’ha publicat fa molt poc, el 4 de març. Què n’esperes?
No espero res, la música és com l’amor: no té finalitat. La meva finalitat era fer aquest disc, aplegar-me amb els meus amics i fer música. I sempre serà aquesta finalitat. Si a algú, això que hem fet, li aporta llum, jo seré més que feliç.

De cara al futur, tens més cançons guardades?
Sí, tinc un parell de discs guardats que m’agradaria treure’m de sobre, però abans d’això tinc moltes ganes de continuar gravant amb aquesta banda, perquè a diferència dels altres discs, aquest està pensat més pel directe.

En la teva carrera professional i personal has tingut moments difícils? Com els has superat?
Fa molt temps que em vaig adonar que podia confiar en el meu instint. He mort moltes vegades i, amb l’art, he après l'acomiadar-se d’un mateix. Mai som realment allò que ens pensem que som. Acostumem a fer imatges de la gent, de la família, de la parella, d’un mateix, i ens relacionem més amb les imatges que amb les persones. Això crea molta soledat, però quan t’adones d’això, de sobte la vida creix.

Et refereixes a imatges preconcebudes?
Em refereixo a captures, ens pensem que una persona és així i ens relacionem més amb la nostra creença de com és que no amb ella. I per això després ens decebem. Estem en un moment que compta més l’aparença que l’essència.

S’haurien de deixar de banda aquestes imatges que ens creem
Cal posar en dubte tot el que has après, poder treure el gra de la palla per saber si és una imatge o la realitat. Has de fer una feina d’observació.

"He mort moltes vegades i, amb l’art, he après l'acomiadar-se d’un mateix"

Has sentit que altres persones s’han creat una imatge de tu? 
Molts cops penso que no és a mi a qui estan mirant, és a si mateixos. Crec que la llum que acostumem a veure en els altres és la que no sabem veure en nosaltres. Moltes vegades, per por a decebre fem les coses per complaure, en lloc de ser fidels a la pròpia veu, però amb la música és molt més fàcil ser-se fidel. Sovint ens identifiquem amb la nostra pròpia veu i no tant amb l’entranya.

En acabar la conversa, plantegem 10 preguntes a Xarim Aresté, per saber una mica més sobre ell, el que li agrada, les pors, el que falta per fer...

Fender o Gibson?

Fender.

On vas a la perruqueria?

A una noia del poble que és molt simpàtica.

Tres paraules que et defineixin?

Uff… aire, aigua i terra.

Nit o dia?

Tarda-nit.

Quantes hores pots estar sense dormir?

Encara no ho sé.

Flix, Barcelona o un altre lloc? 

Flix.

Què és més addictiu: la poesia, la música o la pintura?

La vida és el més addictiu de tot.

Punk, metal, folk, tecno?

[riu] Picasso.

De què tens por?

De la por.

Què et falta per fer?

Una dieta equilibrada i treure’m el carnet de conduir.