Xavi Martín Ramírez, fotògraf i director d'art, va iniciar la seva carrera de ben jove a través d'Instagram. Entre les seves creacions artístiques destaquen set portades de disc i tres vinils, sent el més recent el publicat pels Amics de les Arts ara fa uns dies, Les paraules que triem no dir. També ha col·laborat amb múltiples grups musicals, artistes i marques, en projectes on ha combinat les seves dues passions: el disseny gràfic i la fotografia.

En aquest context i amb motiu de la seva darrera creació, l'artista badaloní rememora el llarg camí que l'ha portat a fer-se un lloc dins del món de la fotografia en el panorama musical, un trajecte amb llums i ombres on sempre ha buscat despuntar gràcies a la seva creativitat.

Xavi o Mertin?

El meu contingut es va començar a fer “una mica” famós a través d’Instagram, on el meu usuari és @mertin15. Un cop acabada la universitat em van sorgir les primeres feines gràcies a aquesta xarxa social. No et parlo de mètriques d’influencer, però en aquells moments, ara fa set o vuit anys, tenia uns sis mil o set mil seguidors a Instagram, el que era un gran avantatge. Principalment perquè eren gent del món de la fotografia, el fotomuntatge i el disseny gràfic, cosa que donava bastant visibilitat a la meva feina. D’aquí ve que molta gent em conegui com Mertin, encara que jo he lluitat per tal que se'm conegui com Xavi Martín.

Què vas fer per ser “una mica” influent a Instagram?

Jo vaig començar amb una GoPro que portava cada dia al mar, ja que hi visc davant. Al principi feia fotos de les onades i el cel, però li vaig donar una volta a això i vaig començar a afegir diferents elements que a vegades semblaven no quadrar, però provocaven un xoc visual. Això va ser molt important per a mi, pel fet que em va fer veure que estava creant alguna cosa diferent d'una fotografia normal i corrent. Et diria que el meu primer èxit va ser allà, ja que la repercussió que generava va portar a fer que la plataforma Instagram em fes una entrevista perquè feia fotos una mica diferents i entrava cada dia al mar. Aquesta entrevista em va donar molta visibilitat.

Foto: @mertin15 (Instagram)

Què és això del xoc visual?

Amb xoc visual em refereixo a descontextualitzar una foto afegint elements que no estan relacionats amb el que apareix, però que a la vegada, connecten entre si per crear una idea, la qual té una forta càrrega conceptual o un doble sentit. Aquesta pràctica troba els seus fonaments en el surrealisme i és per això que, els meus principals referents creatius, són pintors surrealistes com Magritte o Dalí. En l’àmbit de la fotografia també he tingut referents com Chema Madoz.

Encara és Instagram el teu principal aparador?

La meva relació actual amb Instagram és d’amor-odi. Tot i que en el seu dia vaig ser molt actiu a les xarxes, cosa que em va generar un estrès crònic pel fet d’haver d’estar constantment creant nou contingut artístic. Això em va portar a adonar-me que estava arribant a un punt en què no estava creant res una mica pensat i reposat. Ara que m’he fet més gran soc més selectiu amb el que hi penjo i intento abans donar-li voltes a tot allò que vull mostrar.

“Fa uns anys tenir sis mil o set mil seguidors a Instagram era un gran avantatge, ja que donava bastant visibilitat a la meva feina"

Què et va portar a interessar-te pel disseny?

Mai he estat un bon estudiant, no tenia traça per a les lletres ni les matemàtiques, jo el que tenia era facilitat per a imaginar. Sincerament, en acabar la Selectivitat jo era un mar de dubtes, i només volia estudiar alguna cosa que em permetés deixar volar la meva creativitat i imaginació. Això em va portar a estudiar disseny gràfic al centre universitari BAU.

Quin va ser el següent pas a partir d’aquí?

En aquest moment va arribar el que considero el meu “salt” al món de la fotografia en l’àmbit dels concerts. Un dia, amb un amic, vam decidir enviar un correu al mànager del grup Imagine Dragons a través de l'adreça de contacte que vam trobar a internet, en el qual em vaig oferir per a col·laborar amb ells. Sabia que el més possible era que no em contestessin, però, sorprenentment, la meva proposta va ser acceptada. Així va ser com, l’abril de 2018, vaig anar convidat i amb l’acreditació de fotògraf a un concert del grup al Palau Sant Jordi. Aquesta primera col·laboració va ser un punt d’inflexió, ja que, tot i que no vaig cobrar, em va obrir les portes per col·laborar amb molts altres grups i artistes com ara els Catarres, la Pegatina, Xavier Rudd o Crystal Fighters. Aquí sí que vaig començar a guanyar diners fotografiant-los en diversos concerts i gires. Com en aquell moment encara no em sentia prou professional amb la càmera, sempre intentava fer algun fotomuntatge per diferenciar-me de la resta. Això em va ajudar a despuntar una mica, tenint en compte que tothom pot fer una bona foto i hi ha fotògrafs molt millors que jo. 

An explosion of passion and colour, an out of world experience 🚀☄ 📸 @ArenalSound by @mertin15 🎨 pic.twitter.com/JcDfNSS5lF

— Crystal Fighters (@crystalfighters) August 30, 2018

Amb tot el que m’has explicat fins ara sembla que a la teva carrera hi ha més llums que ombres…

Bé, aquesta mateixa entrevista fins ara és una mica com el que mostrem a Instagram o a altres xarxes socials, perquè t’he parlat d’èxits, però, darrere d’ells, hi ha com a mínim dos o tres fracassos previs. Durant aquests anys va haver-hi moments en què jo no em sentia preparat per afrontar certs projectes. He perdut l’oportunitat de fer coses importants per culpa de no creure-m’ho, de no respondre a temps a propostes i, en gran manera, per “la por al que diran”. Un cop m’he alliberat d’aquesta pressió, però, tot ha anat a millor. Un exemple clar va ser quan vaig acceptar dissenyar la portada de l’àlbum Bailando la Batalla, de Nil Moliner, ja que en aquest cas mai havia fet una fotografia d’estudi i vaig accedir amb molts dubtes. El resultat va ser positiu, cosa que demostra que si no t’alliberes d’aquesta por, és impossible que arribin els èxits. 

“Bailando en la batalla” i “Allà on volia”, els dos dissenyats per Xavi Martín. A ells se'ls afegirà ben aviat “Les paraules que triem no dir”. Foto: Màrius Lamor

I un cop alliberat, et va arribar l’oportunitat de dissenyar les portades de vinil dels Amics de les Arts…

El món de la fotografia en l’àmbit dels concerts és bastant petit. En una de les meves col·laboracions amb Crystal Fighters vaig conèixer i treballar amb l’exfotògraf de Txarango, en Bernat Almirall, qui em va proposar projectes que em van fer entrar més en el món de la música en català. A partir d’anar donant a conèixer la meva feina, un dia el road manager dels Amics de les Arts, en Roger Vidal, em va demanar ajuda perquè necessitaven un fotògraf d'urgència a causa d'un imprevist. Així que, quasi sense poder-ho assimilar, em vaig plantar l'endemà en una masia on estaven rodant el nou disc per fer-los algunes fotografies. A partir d’aquí vaig començar a col·laborar amb ells més regularment fins que, un dia, em va trucar un dels membres del grup, en Joan Enric. Ell era molt fan del què jo feia antigament a Instagram i em va dir si volia col·laborar en el disseny del vinil del seu nou disc, Allà on volia (2022). Vaig acceptar encantat. Aquest projecte va ser el que em va marcar més, ja que vaig encarregar-me de fer la proposta de disseny interior, exterior, del llibret i de la galeta (interior del vinil). Aquí vaig ser conscient que estava creant tota una cosa. 

Aquella no seria l’última vegada que dissenyaries una portada per a ells, oi?

Correcte, com ja es va anunciar fa uns dies, el grup ha estrenat el seu nou disc Les paraules que triem no dir i, per segona vegada, m’he encarregat del disseny del vinil. 

Felicitats @amicsdelesarts per aquest disc!! Gràcies per tornar a confiar en mi per fer la portada. Després d’Allà on volia. Ara toca.. Les paraules que triem no dir! pic.twitter.com/nDiwRUgxlD

— xavi martin ramirez (@mertin15) March 5, 2024

Amb quin dels dos resultats estàs més satisfet?

Són dues portades molt diferents. La primera va ser bastant artística i no apareixen els membres del grup, sinó uns amics meus. En canvi, a Les paraules que triem no dir el repte tècnic ha tingut més pes en l'àmbit de postproducció, ja que la foto està creada a partir de quatre fotografies, tres meves i una de lliure dret. En aquest cas sí que apareixen els tres membres del grup. El més especial de la creació d’aquest segon disc és que va englobar tant el disseny gràfic com la fotografia, que són els dos àmbits en els quals més he treballat.

---

"El road manager dels Amics de les Arts em va trucar perquè necessitaven un fotògraf i, a partir d’aquí, vaig començar a col·laborar amb ells més regularment"

---

És habitual que utilitzis a amics com a model per a les teves creacions, tal com vas fer per la portada d’Allà on volia?

Moltes de les carreres artístiques com la meva tenen sentit gràcies als amics. Així com a la portada d’Allà on volia els que apareixen són amics meus, milers dels projectes que he creat per Instagram, sobretot en els meus inicis, tenen sentit gràcies a gent del meu entorn que sempre ha volgut col·laborar i ajudar-me apareixent a les fotos. Al final, el món dona moltes voltes i sempre és bo estar ben acompanyat.

Ja que ho comentes sí que és veritat que el món dona moltes voltes i un exemple clar és el retorn dels vinils. Com s'entén això en el context actual?

Sí, la moda dels vinils està tornant. Bé, la moda de tot l'analògic en general. És veritat que sempre hi ha hagut gent que ha preferit el vinil, però la realitat actual és que aquest ha esdevingut una peça més de col·leccionista per als groupies. Ja no es creen tant com una eina de reproducció, sinó que ara es conceben com un element artístic. Jo et parlo del vinil com a dissenyador o com a artista que crea aquestes peces i no des del vessant dels admiradors del so purista que diuen que el vinil se sent millor. En aquest sentit, el vinil és avui en dia un element importat per a aquells artistes i grups que se centren més a voler crear alguna cosa que sigui per als seus fans de veritat. El seu futur passa per ser, de nou, un element destacat del panorama musical.

Foto: Màrius Lamor

I en el teu cas, com es presenta el futur artístic?

Ara ja estic en un procés de voler crear el meu estudi, tenir un espai propi, amb l’objectiu de donar un rèdit econòmic a les meves peces artístiques. 

I arribats a aquest punt, quin consell donaries a la gent que comença en aquest món?

Jo els diria que es facin els seus propis productors i comencin a enviar mails en els idiomes que faci falta a aquells grups que apareixen a les llistes de discoteques i sales de concerts. No s’ha de tenir por a fer aquest pas, perquè potser sona la campana. Cal que tinguin clar, però, que les primeres vegades potser cal valorar la feina d’un mateix no només pel benefici monetari, sinó per les oportunitats que dona. Un exemple clar va ser la meva col·laboració amb els Imagine Dragons que, tot i no proporcionar-me un benefici monetari, em va permetre entrar en un teixit col·laboratiu que em va obrir les portes per a més projectes. La clau és buscar una cosa nova cada dia, encara que hagis creat el més fabulós de la teva carrera el dia anterior.