- entrevistes -
“Amb les peses vaig trobar tot el valor i la força que pensava que no tenia”
Publicat el 29 de maig 2021

Yaiza Perdiguero té 23 anys i diu que no seria feliç si s’especialitzés només en una cosa. De Madrid, va començar estudiant Química, després va ser tècnica de laboratori en un hospital i ara estudia Nutrició Humana i Dietètica, centrada en la branca de la salut hormonal femenina. No és atleta professional però ha participat en competicions de crossfit. Li agrada escriure i llegir, va començar amb Lorca i després va passar a la filosofia estoica. A la pregunta de si s’autoexplota amb tanta activitat, respon: "M'ha passat en certes èpoques, però per a mi això no és salut". Té prop de 4.000 seguidors a Instagram, “són poquets, però molt simpàtics”.  Haters? “Sí”. Molts? “No, pocs”. Homes? ”Sí”. Atén al Diari de Barcelona en una entrevista que transcorre telemàticament, tard, a la nit. 


En una publicació del teu Instagram dius que els ferros, les peses, t'han salvat la vida.
Vaig començar a entrenar perquè era una noia amb l'autoestima molt baixa, que venia d'una relació molt tòxica, amb moltes coses pel mig. I després d'anys d'anar al psicòleg, amb les peses vaig trobar tot el valor i tota la força que jo pensava que no tenia. M'havien fet sentir molt feble, molt petita. I els ferros em van fer sentir gran.  

El 23 de març, el dia del teu aniversari, escrius: “Vaig complir els 18 anys plorant molt, trencada i gairebé sense pols, com si el meu cor no tingués forces per bategar”. Parles de “néixer dues vegades”.  
Era una persona completament anul·lada, sense capacitat de sentir ni de ser. No podia fer res… Gairebé perdo la vida, i aquí va ser quan vaig fer clic, quan vaig veure que havia de sortir. Tinc la sort de ser aquí, de tenir veu i de poder viure. Per això soc tan alegre, perquè en un altre temps no vaig poder ser-ho. I quan de veritat tens la mort a prop, crec que vius d'una altra forma.  

La primera vegada que vaig veure el teu perfil vaig pensar que feies coaching...
No soc coach ni psicòloga ni res per l'estil. Soc l'amiga que, quan tens un dia ennuvolat, diu que sortirà el sol.  

Escrius en un to molt optimista però de sobte fas un gir, s'obre una esquerda i es veu un fons molt més fosc, més difícil.  
Tots tenim llums i foscors i la vida no pot ser sempre de color de rosa. Tots tenim ferides per sanar i no tot pot ser bonic ni tots els dies poden ser bons. Costa mostrar aquesta part vulnerable i sensible, perquè penses que poden fer-te mal, però també et permet connectar amb altres persones.

Dius que t'encisa l'esport, però que al principi et va generar conflicte això de guanyar massa muscular. 
Sí, em va generar molt de conflicte. Fa tres anys que entreno; vaig començar als 19 o als 20, en un gimnàs convencional que hi havia al costat de la meva casa. A mi, la idea d'entrenar amb màquines no m'agradava, en una dona tenir massa muscular estava molt mal vist. Ho tenia molt reprimit i em feia molta por perquè mai he estat una noia prima, no pesava cinquanta quilos, perquè m'entenguis. 

No entrenaves per por de guanyar múscul?
Pensava que creixeria molt ràpid, per això no entrenava, només feia abdominals al terra. Fins que un dia vaig descobrir el crossfit. No hi havia moltes dones, de fet mai he tingut una referència d'una dona a qui admirar pel que pot aconseguir el seu cos, i no per l'aspecte físic. Però amb el crossfit vaig descobrir altres reptes esportius sense finalitats estètiques.  

Quan dius "sense finalitats estètiques" et refereixes al fet que allò important és treballar la força i el canvi físic és secundari?
Jo a Instagram només veia noies fitness, culturistes, "bikinis" que entrenen per aconseguir un físic. Però no veia cap crossfitera ni a cap noia que fes triatló o halterofília, que ara és la disciplina que més m'agrada. No ho veia, i aleshores jo tenia molta, molta por. Fins que vaig desbloquejar això, que va ser l'any passat. Va ser un canvi mental, vaig començar a gaudir-ne. I avui dia en continuo gaudint.  

Dius, en alguns posts, que no t'importa ser "poc femenina". Has notat alguna pressió per no complir amb els rols de gènere?
Sí, la veritat és que sí. Ho he viscut, i bastant a prop, en molts ambients. I avui dia em continua passant. Encara que jo no surto molt, tot sigui dit, i el meu cercle de persones més pròximes entrenen totes. Però cada cop que surto una miqueta fora, i quan dic “una miqueta fora” vull dir a prendre alguna cosa a un bar, el primer que fan són comentaris del meu físic. “Escolta, que t'estàs passant, ja” o “mira quin braç”, i el primer que fan és tocar… i penses, això que és... [Riu.].  

També s'ha mesurat la meva validesa com a professional de nutrició en funció del físic. Per a algunes marques o per a algunes coses, no interessa tenir una dona així. Perquè normalment les dones no volen estar musculades, volen estar primes. Em vaig emportar una decepció enorme i són coses amb les quals has de bregar. Espero que el dia de demà no sigui així.

Al teu perfil fas molta divulgació, entre altres coses, parles de l'amenorrea. Podries explicar què és?
És l'absència de menstruació, durant tres mesos com a mínim. Hi ha moltes noies que la tenen i múltiples factors que poden provocar-la. El més comú és per prendre la pastilla anticonceptiva, que talla la menstruació normal, l'anul·la, i deixes de tenir la regla durant tot el temps que la prens. Aleshores, quan la deixes de prendre, pot ser que costi que la teva regla "normal" torni a baixar. Aquest n'és un factor.

Un altre factor molt important és que les dones, avui dia, seguim encara "en bolquers" en el món de l'esport. Hi entrem de cap, sense saber realment què menjar per construir múscul i, alhora, atendre les nostres necessitats hormonals, perquè tenim cicles. I com no sabem com cuidar-nos en aquest sentit, perquè no ens n'han ensenyat, el nostre cos talla la regla. És un signe que alguna cosa va malament.

L'amenorrea pot tenir moltes causes, fins i tot descansar malament. Jo n'he tingut durant un any i mig per deixar de prendre la píndola, i per això em vaig decantar per aquí amb els estudis, de tant llegir sobre el tema.  

Falta educació en nutrició a les escoles?
Tant de bo se'n sabés més, ens estalviaríem un caramull d'al·lèrgies i de malalties. 


En un post dius que “les coses només es mouen si les empenyo, aplicable a tot”. Veus la vida com una condemna o com un regal?
Com un regal. Clar, és que ho pots interpretar de moltes maneres, però, per exemple, quan jo faig un moviment olímpic d'halterofília, la barra només es mou si jo l'empenyo.  

Però és una mica com una condemna, no? Com un jou…
[Riu.] No, home, la barra olímpica és només una barra amb discos, no un jou. Però si jo no faig força, si no poso energia, les coses que vull fer no avancen.  

A mi això això em frustra una mica. A més dius que és aplicable a tot, a treballs, relacions, projectes, amor… tot és molt difícil, no?
Sí, crec que suposa un esforç, però si no res tindria sentit...  

L'esforç dona sentit a les coses?
Sí. Bé, sí i no. Jo m'esforço a conèixer-me a mi mateixa, a ser i a alliberar-me. I crec que totes les coses que valen la pena requereixen d'esforç i disciplina. Les relacions d'amistat igual, cal cuidar-les, dedicar-los energia. I en una parella.  

És un tema, eh, això de conèixer-se a una mateixa, d'intentar viure més o menys bé.
Jo segueixo en el camí de conèixer-me, no sé quantes coses em falten, però no crec que ho aconsegueixi mai del tot. Crec que és una cosa molt difícil.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —