El Dr. Eduard Monsó (Barcelona, 1956) ha estat a peu de canó des de l'inici de la pandèmia. I ho ha fet des del lloc que ha ocupat durant una dècada com cap del servei de pneumologia de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell. De fet, va ser un dels especialistes encarregats en crear un pla d'actuació contra la Covid, així com un dels metges infectats tot just abans que s'imposés el confinament. Ara, en un moment on sembla que la pandèmia comença a arribar al final, Monsó ha decidit jubilar-se, tot i que mantindrà una col·laboració amb l'Institut de Recerca Parc Taulí com a investigador emèrit.

El govern danès acaba d'anunciar que a partir de febrer eliminarà totes restriccions. Es jubila just quan això sembla que s'acaba.
Tant de bo sigui així. La pandèmia no s'acabarà del tot, però n'anirà disminuint l'impacte social i sanitari. Això continuarà i s'haurà d'estar molt atent a com evoluciona i als canvis que hi pugui haver. En tot cas, probablement ja no veurem situacions com les del 2020 i bona part del 2021.

Li hauria agradat plegar abans?
L'aparició de la Covid ha estat una complicació, però també ha estat molt interessant des del punt de vista sanitari. A part de l'excés de feina que ha implicat i la complicació en la gestió, ha sigut una circumstància excepcional que té un gran interès mèdic: com és una epidèmia nova i com es gestiona per mirar de tenir el màxim d'èxit possible. Això ha estat un estímul viure-ho. Malgrat la severitat de tot el que hem passat i les implicacions que hi ha hagut, genera cert interès perquè és una epidèmia nova.

Sent que marxa amb la feina feta?
La feina mai queda feta del tot, però era el que tocava. He fet diversos cicles durant la meva vida professional d'uns 10 anys cadascun i tots han començat i acabat d'una manera coherent. Aquests cicles m'han permès començar un projecte, desenvolupar-lo i portar-lo fins on pots arribar. En aquest sentit, estic prou satisfet dels resultats, però sempre hi ha alguna cosa que et queda, però que no pots aconseguir sempre tot el que et planteges. Sempre tens uns objectius, i n'aconsegueixes una fracció, a vegades fins i tot aconsegueixes coses que no t'havies plantejat i que acaben essent possibles. Però has de saber quan iniciar un nou cicle, perquè així també altra gent pot començar els seus.

Aquest cap de setmana es fa l'examen del MIR. Quin consell dona a aquests futurs metges?
El primer és dir-los que els esperem amb candeletes perquè hi ha molta necessitat de professionals ben formats. Hi ha molt neguit amb aquest examen per intentar optar a l'especialitat i lloc que voldries, però jo els diria que no cal ser molt restrictiu amb aquest plantejament. En el moment de triar especialitat hi ha àmbits en els quals vols treballar i d'altres que no els vols ni veure, però pots desenvolupar una vida professional molt gratificant i molt útil en molts d'ells. No s'ha d'estar molt fixat en una única especialitat perquè sovint la professió et porta a descobrir coses que encara no t'havies plantejat com a prioritàries.

I pel que fa a l'ofici?
Els diria que actualment s'està tendint a fer una medicina deshumanitzada, on manen molt la informàtica i els protocols. Això no és el que vol el pacient, sinó que vol una valoració més personal. Aquest és un problema actual, i, per tant, els futurs metges s'haurien d'allunyar dels protocols i fer una medicina més humana. 

"No només és necessari arribar a tenir molts anys, sinó poder viure'ls bé. El fet de com es gestionen les edats avançades encara és una qüestió que està per abordar"

Com ha canviat la sanitat en tots aquests anys?
Ha canviat molt. En positiu, sobretot perquè ha afegit esperança de vida. En part s'ha assolit això per la millora en els hàbits de salut —en la meva especialitat s'ha notat molt la conscienciació que hi ha pel que fa al tabac—, i, d'altra banda, gràcies a l'aparició de noves cirurgies que permeten allargar els anys de vida. És important, però, que això vagi acompanyat d'una bona qualitat de vida. No només és necessari arribar a tenir molts anys, sinó poder viure'ls bé. El fet de com es gestionen les edats avançades encara és una qüestió que està per abordar.

Li ha caigut algun mite de la professió des que va començar?
Un dels mites que han caigut, per sort, és que la medicina és una professió masculina. Això ja no és així, de fet, diria que és al contrari. Aquest canvi és crucial perquè la visió de l'atenció al pacient de la tradició masculina i la femenina no són la mateixa, i, per tant, suposa una millora del conjunt.

Recorda el seu primer pacient?
El primer com a tal no, tot i que sí que recordo alguns dels que vaig tenir en els meus anys inicials. El que sí que recordo són alguns errors que vaig cometre de jove, que, per sort, me'ls van corregir i en vaig aprendre. Els errors s'han de minimitzar, però han d'existir per poder-ne aprendre. El que també recordo són situacions que et venen de nou, com el primer malalt de sida que es va trobar a Catalunya. Jo estava de guàrdia i no podíem entendre què estava passant. Setmanes més tard vam lligar caps i vam saber veure que allò que estàvem veient era el mateix que els primers casos que estaven sortint als EUA. Són situacions que recordes pel desconcert.

Entenc que aquesta situació que descriu devia ser semblant als primers casos de Covid.
Allò va ser bastant similar, però hi havia una diferència clau: la informació a principis dels 80 no fluïa com ara. Aquest va ser un dels nostres errors, ja que al gener teníem informació que ens arribava de la Xina i no li vam donar la importància que realment tenia. Dos mesos més tard ens vam trobar on ens vam trobar. El problema que hi ha ara amb la informació és a l'hora de filtrar-la bé i interpretar-la com toca.

"Esperem que la lliçó que s'ha après serveixi per millorar les entrades de pressupost i la gestió de la formació per no trobar-nos més en aquestes situacions"

Com valora l'actuació del govern durant la pandèmia? Ha fet el que tocava?
Hi ha hagut encerts i errors, però globalment s'ha gestionat força bé i ràpid, cosa que ha provocat un impacte molt menor del que podria haver estat. Qüestions com el dèficit de mascaretes a l'inici de la pandèmia no haurien d'haver passat. Ara sembla inversemblant que s'hagués trigat uns quants mesos a tenir subministrament ampli de mascaretes. Tenint en compte els canvis que fa el virus, globalment el govern ha fet les coses que podia fer i amb uns resultats prou bons. S'ha aconseguit crear vacunes molt eficaces i distribuir-les massivament, almenys en el món occidental, cosa que no havia passat mai. El problema està en altres parts del món, on la bona conservació de les vacunes es fa molt complicada i els governs no són capaços d'organitzar una bona campanya de vacunació.

Vostè va contraure la Covid durant les primeres setmanes. Com es viu la pandèmia com a metge i com a infectat?
Té un doble vessant: ho vius amb certa tranquil·litat, ja que tens informació, saps com pot evolucionar el teu cas concret i tens confiança en els entorns on t'atenen; però en paral·lel saps que estàs davant d'una situació nova que té un punt d'imprevisibilitat que pot portar-te a un empitjorament ràpid.

Als metges se us ha tractat com corresponia?
La societat i els sistemes de govern han fet el que han pogut amb els recursos que tenien. Hi ha hagut una adaptació bastant ràpida a la situació, amb l'inconvenient que estava plovent sobre mullat. Partíem d'unes plantilles envellides i minimitzades, amb situacions contractuals molt allunyades de ser òptimes. Això no es corregeix només amb una injecció ràpida de recursos. Tot plegat necessita anys de construcció, de consolidació i de formació d'equips. Esperem que la lliçó que s'ha après serveixi per millorar les entrades de pressupost i la gestió de la formació per no trobar-nos més en aquestes situacions.

Com està vivint aquests primers mesos de jubilació? Quins plans de futur té?
Com que ja ho havia planificat amb temps, he aconseguit un dels meus objectius principals, que era el de deixar la feina amb un relleu sòlid i amb perspectiva de futur. La meva intenció és reprendre la feina de recerca que havia quedat aturada per culpa de la pandèmia. I ja de pas, tenir la disponibilitat horària per gestionar el meu temps lliure i poder fer més activitats esportives.

El Dr. Monsó gaudint de la bicicleta