Amunt i avall amb una maleta de fusta i un xerrac. Així va començar el metge forense Jaume Ayguadé a fer autòpsies pels pobles de la província de Lleida. Va començar a exercir-hi l'any 1985 com a interí, abans d'aprovar les oposicions d'accés al Cuerpo Nacional de Médicos Forenses, que llavors depenia del ministeri de Justícia perquè les competències encara no s'havien transferit a la Generalitat. Moltes de les anècdotes que recorda són d'aquesta primera etapa professional, quan les autòpsies, en aquell moment descentralitzades, podien ser del tot surrealistes. Encara s'indigna quan recorda el dia que va anar a fer-ne una amb tot un poble al darrere perquè volien veure l'autòpsia al difunt, el carnisser del municipi. Amb les oposicions sota el braç, va deixar Lleida i va traslladar-se a Vilanova i la Geltrú, al Garraf, d'on ja no es va moure més. 

Les primeres autòpsies, però, les va fer durant la carrera, als laboratoris d'anatomia patològica de l'Hospital Clínic, on va aconseguir una plaça d'alumne intern. Ara, amb 61 anys, i pocs mesos després de jubilar-se, s'ha matriculat a la Universitat Nacional d'Educació a Distància per fer la carrera de química, la seva altra passió que en el seu dia va decidir aparcar per dedicar-se només a la medicina. Amb Ayguadé arrenquem aquesta sèrie d'entrevistes (Ho deixo) a persones que pleguen, que es jubilen, que deixen espai a les noves generacions, i que, potser per això, ara ja poden parlar més lliurement i transmetre tot el coneixement que han adquirit.

Diuen que són els metges dels morts…
O els metges del crim. [Riu.] Tota professió té el seu tòpic. Tant de bo només fóssim els metges dels morts, perquè treballaríem la desena part del que treballem. També investiguem lesionats d’accidents i agressions, exàmens psiquiàtrics de persones que han comès un delicte, etc. El 80 % dels judicis no es podrien fer si els forenses no existissin.

Per què metge forense?
Quan vaig començar la carrera de medicina, amb 17 anys, ja volia ser metge forense. M'apassionava el món de la investigació i dels crims. D’entre tots els llibres de casos que tenia, vaig llegir-ne un sobre la vida d’un forense anglès que va suicidar-se, Bernard Spilsbury, que em va impressionar molt. Les biografies et donen moltes pautes del que s’ha de fer i el que no s’ha de fer.

Portada de la biografia del prestigiós metge forense anglès Bernard Spilsbury.

Els forenses, com tothom, també s’equivoquen…
Evidentment. Jo no he tingut la desgràcia de cometre equivocacions greus, però sempre hi ha l’opció d’equivocar-te. El més greu, però, és equivocar-te, adonar-te'n i persistir en l’error. La humilitat és una gran ajuda.

Va aprendre’n a la universitat?
Quan vaig acabar la carrera ja havia participat en gairebé dues mil autòpsies. Vaig tenir un gran mestre, el doctor Ribas Mujal, que va ser com un segon pare. Trobo a faltar molt aquell ambient de la facultat.

Per tant, ha tingut referents de la medicina forense...
Allà on vivia, a Balaguer, hi havia un metge forense, el doctor Pablo Cabecerán, que era molt elegant, molt digne, un molt bon metge. I això em va cridar molt l’atenció quan era petit. “Vull ser com el doctor Cabecerán, vull ser metge forense”, li deia a la meva mare. I mira, finalment, vaig exercir a la seva pròpia plaça. Va ser un gran honor aconseguir el que havia volgut des de petit.

I la mare, què hi deia?
Em mirava amb una cara… quan arribi el dia ja canviarà pensava [Riu.]. Però sempre m'han fet costat, mai van intentar dissuadir-me.

De metges forenses no n’hi ha gaires... Com arriben les noves generacions?
El relleu està assegurat. Els que vénen de baix estan més preparats perquè tenen més instruments. Les noves tecnologies els donen una altra empenta. Els mitjans que teníem quan jo vaig començar de metge forense eren prehistòrics, eren els mateixos que teníem al segle XIX.

Els nous forenses venen més apresos…
Nosaltres, els vells, n’hem après d’una forma més autodidacta. Llegir els llibres clàssics que recullen l’experiència de molts anys de metges forenses antics t’aporta una certa saviesa. Eren metges molt observadors perquè l'únic que tenien eren els ulls i l’olfacte. Això és important.

Els joves no tenen aquesta aprenentatge?
Forenses joves venien a vegades i em demanaven “ostres, tinc un cas complicat...“; i jo els deia: “això és així perquè aquest pacient tenia X problema”. Quan els deies això, es quedaven parats i es preguntaven: “I aquest com ho sap?”. Doncs això és en un llibre antic dels anys seixanta. Aquesta experiència és com un setè curs addicional, és com si fos un màster. Sempre dic que a un jove se li ha de posar un vell al costat i el mateix passa a la inversa; a un vell se li ha de posar un jove a prop.

Diu que els mitjans eren prehistòrics: com eren les autòpsies de fa trenta anys?
Després d’acabar la carrera vaig anar a Alemanya. Quan els explicava com fèiem les autòpsies es pensaven que els estava explicant un acudit. No es creien que en fèiem en esglésies i al mig dels cementiris sota un arbre. Es donaven situacions d’allò que ho expliques i no s’ho creu ningú: entrar a un dipòsit de cadàvers d’un poble i que el sostre s’ensorrés només d’obrir la porta, haver de sortir cames ajudeu-me d’una exhumació perquè hi havia un eixam d'abelles en un nínxol… era per passar vergonya.

Però els forenses us vau acabar posant el dia...
Ens ho van exigir amb l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea. El Ministeri i la Generalitat hi van posar tots els recursos, almenys per no fer el ridícul a Europa. La culminació d’aquesta millora va ser la creació de l’Institut de Medicina Legal de Catalunya. I les investigacions amb ADN han estat un abans i un després.

La paperassa, a vegades, és el mal necessari…
És un mal general de l'administració, que encara no ha sabut desprendre’s de la crosta decimonònica que continuem patint. Tot és molt enrevessat. Són sistemes processals tan garantistes que al final deixen de ser-ho. Busquen tant la perfecció que cauen en una gran imperfecció. Ara es comencen a fer les primeres videoconferències de judicis, fins ara havies de recórrer Espanya per assistir a judicis. La justícia sempre va deu passes enrere de l’empresa privada.

La primera autòpsia s’oblida?
Sempre et queda algun record. Tenia 19 anys, vaig ajudar en l’autòpsia d’un senyor gran que havia mort a l’Hospital Clínic. Ho recordo vagament, pensa que han passat més de quaranta anys, imagina’t! [Riu.]

Llavors què pensava de la mort?
Que és inevitable. Sempre la tens present i desitges que arribi el més tard possible. Ho intentes apartar de la ment perquè si no t’enfonses en un pou d’on no surts mai.

I ara què en pensa?
Que el que ens fa por és el patiment. Volem morir dignament sense una agonia lenta. En això hem avançat molt, tant en l’àmbit farmacològic com en l'ètica. La mort també és injusta. Quan veus una persona jove, penses: com pot ser que la natura es permeti aquest luxe? És el que més ràbia et fa, aquest sentiment d’injustícia, sobretot quan veus un nen petit que ha mort en un accident. Sents una gran tristor. I als països pobres, els nens moren de diarrees. Al món realment li costa tirar endavant per vèncer aquesta injustícia.

La mort també dóna lliçons de vida...
Aquesta n’és una, sí. Els forenses tenim la fama malaguanyada de ser uns vividors que ens agrada menjar, beure i fumar perquè tenim aquesta visió de dir avui estem aquí i demà no hi serem. Tenim una certa fredor davant de la vida… hem vist tantes coses que no ens espanta res. Tractar amb el lumpen d’assassins en sèrie i psicòpates sense ànima et dóna tranquil·litat a l'hora d'anar per la vida. Ni els morts s’aixequen de la tomba ni els assassins t’han de fer por. També tenim els nostres punts depressius, quan veus tres nens petits morts en un accident les cames et fan figa i passes uns dies complicats. Però t’has d'empassar el gripau.

Els forenses estan fets d’una altra pasta?
S’ha de tenir un fetge especial per fer una autòpsia a un cadàver que fa un mes que està mort a la intempèrie. Això no pot fer-ho qualsevol. Digues-li a un cirurgià de prestigi que faci una autòpsia d’un cadàver putrefacte. Per això, considero que la vàlua professional dels forenses no està prou reconeguda. Crec que sempre han estat mal pagats tenint en compte la feina que fan.

I aquesta manera de ser no es perd quan un es jubila…
Els trenta anys d'aprenentatge et marquen i deixen una empremta.

La mort és un tabú. Es pot trencar?
La mort sempre serà un tabú perquè allò desconegut sempre ens crea angoixa. La prohibició donada per la mateixa mort de saber què hi ha més enllà engendra curiositat i respecte.

Els crims han funcionat al prime time de TV3. La crònica negra agrada. Això ajuda a trencar una mica el tabú?
La crònica negra ha existit des del segle XIX. Hi havia diaris de successos que tenien una gran tirada. Crims ha tingut l’habilitat d'esperar el moment adequat després de l’onada de sèries de ficció americanes de metges forenses. Sempre hi ha aquesta curiositat morbosa. A mi m’han arribat a dir “Quina angúnia, jo no podria fer una autòpsia, no me’n parli!” i al cap de cinc minuts “escolti, i com es fa una autòpsia?”. [Riu.] Un cop vaig anar a fer una autòpsia a un poble amb tot de gent darrere meu perquè volien veure-la. Són programes que estan bé, tot i que a nosaltres no ens agraden gaire.

Portada d'un exemplar de l'any 1909 del setmanari de cròniques de successos Los Sucesos.

Per què?
Hi ha gent que veu quatre programes, sobretot els de ficció, i es pensen que en saben més que els forenses. A més, està demostrat que aquests programes poden incitar a persones amb certa tendència psicopàtica a cometre crims. S’ha de ser molt curós. Sempre.