Ràdio Espanya
Per Arnau Inés i Jan Jordana
Publicat el 31 de desembre 2020

La Guerra Civil i el Franquisme són una lacra social i històrica que ha marcat profundament el nostre país. La feina de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, els manuals d’història d’Ian Gibson o els més de deu decrets jurídics coneguts popularment com “Lleis de Memòria Històrica” són alguns exemples de l’esforç de la societat per clarificar i condemnar els actes perpetrats durant quasi quaranta anys. Malgrat tot, el Franquisme encara és un període històric marcat per llums i ombres, ple d’incerteses i de falses informacions. 

Fins l’any 2014 moltes d’aquestes investigacions van ignorar – o ometre – un vast fons documental històric que relatava en primera persona les primeres mobilitzacions en mines i fàbriques espanyoles reivindicant millores salarials; denúncies contra l’esclavitud laboral dels camperols; un llistat de suposats “xivatos” i confidents de la policia franquista; testimonis de famílies sobre les pèssimes condicions de vida; crítiques sobre la perversió del sistema educatiu i sanitari que excloïa als més pobres, la localització de les fosses comunes i un llarg etcètera. 

Totes aquestes proves conformen la desconeguda correspondència epistolar que va rebre la Radio España Independiente, coneguda com la Pirenaica, durant la dècada dels seixanta. Un total de quinze mil cartes escrites a mà per milers d’espanyols víctimes del genocidi franquista i silenciades per la propaganda del règim, emmagatzemades i catalogades a l’Arxiu Històric del Partit Comunista Espanyol. Un testimoni documental sense precedents amb l’objectiu d’explicar de primera mà la història dels vençuts. 

Ràdio Espanya Independent i el Correu de la Pirenaica

"Aquí Radio España Independiente, estació Pirenaica, l'única emissora sense censura de Franco". Aquestes paraules van introduir des del 22 de juliol de 1941 (primera ofensiva de Hitler a Moscou) fins al 14 de juliol de 1977 (primera sessió de Les Corts post-franquista) les emissions de Radio España Independiente (REI), fundada pel Partit Comunista Espanyol (PCE). Al principi amb seu a un soterrani de Moscou i després (quan les columnes nazis es van aproximar a la capital soviètica) des d'Ufà, capital de la república de Baixkíria (prop de la serralada dels Urals).

Aquesta freqüència d’ona curta, on van locutar Dolores Ibárruri (La Pasionaria), Santiago Carrillo, Frederica Montseny o Rafael Alberti, estava del tot prohibit a l'Espanya de Franco, on només s’informava a través del NO-DO o de la Ràdio Nacional d’Espanya manipulada. Centenars de milers d’antifeixistes s’arreplegaven cada dia a amagades prop del seu transistor per assabentar-se del que realment estava passant al seu país i al estranger. 

Això deia una carta de principis dels seixanta rebuda pel PCE a Rússia, d’un emigrant francès resident a Espanya: “Y yo la pongo bajito, y de todo me voy enterando. Oigo las noticias frescas, vivitas y coleando. Si tú la quieres escuchar, lo pones en onda corta, para atrás y para adelante, y no la pongas muy arto por si en tu puerta hay mangantes”. 

Fins a quinze mil cartes com aquesta, d’entre quatre i deu pàgines, van ser enviades durant la dècada dels seixanta a la redacció de REI. Molts fragments d’aquestes, posteriorment, eren narrades al programa El Correu de la Pirenaica, conduït per Pilar Aragón, pseudònim de Josefina López. Aquest programa va ser el primer espai públic on les víctimes van deixar constància del genocidi franquista silenciat per la propaganda del règim. 

Les cartes podien ser enviades sota pseudònim mitjançant el correu postal a diverses direccions diferents: la seu dels diaris comunistes francesos L’Humanité (París) i L’Unitá (Roma), la seu de Revista Internacional a Praga (antiga Txecoslovàquia) i l’apartat de correus 43-03 d’Estocolm, Suècia. Posteriorment, aquests les feien arribar a la seu de REI a Moscou.

Gran part de les cartes mai arribaven al seu destí, a causa dels errors ortogràfics al escriure la direcció i de la poca claredat de les ones de freqüència curta de la transmissió que dificultava la comprensió. No obstant, milers de cartes si van arribar al seu destí i van ser parcialment locutades.

La redacció de REI a Bucarest l’any 1963. Entre ells Santiago Carrillo, Ramón Mendezona i Josefina López (Pilar Aragón). Font: Arxiu Històric del Partit Comunista Espanyol (AHPCE)

La corresponsalia ciutadana de la REI

En els trenta-sis anys que la ràdio va funcionar clandestinament, no va haver-hi ni un sol dia en el qual no s’informés els ciutadans espanyols del que estava succeint al món. La pròpia redacció tenia periodistes “encoberts” a peu de carrer, que s’encarregaven de recopilar informació noticiable. Posteriorment, mitjançant una trucada telefònica a Moscou d’amagades o enviant una carta, la REI s’assabentava de la notícia i la locutava perquè els oients l’escoltessin. 

Malgrat tot, els corresponsal de REI a Espanya eren molt pocs i tenien molt poc marge de maniobra per accedir a les informacions. De manera indirecta, la correspondència a la redacció per part dels oients va contribuir enormement a arribar a les notícies que els mateixos periodistes no podien aconseguir.

Alguns dels oients més curiosos van redactar cartes sobre les vagues obreres dels miners asturians de 1963, l'afusellament del líder del Partit Comunista Julián Grimau o l’incident radioactiu de Palomares, a Almeria, l’any 1966. Aquest fou un dels inicis de la corresponsalia ciutadana durant el Franquisme. 

La REI va complir un paper extraordinari en el suport a les vagues dels miners asturians de 1962: va ser l'únic mitjà de la resistència democràtica que va poder evitar la fèrria censura de la premsa franquista i trencar el seu silenci. El 22 d’abril, un dels “corresponsals” de l’emissora informava: "Son muchísimos los detenidos. Como no caben en la Comisaría de Oviedo los llevan al cuartel de la Policía Armada de la calle de Buenavista. Tenemos la Policía Armada de Madrid en toda Asturias”

I va esdevenir un autèntic fenomen internacional. La vaga va trobar un ampli eco de solidaritat entre les organitzacions polítiques i sindicals de l’esquerra europea, que van organitzar manifestacions i recaptacions de fons destinats als miners, als presos i a les seves famílies. 

Venta ambulant per recollir fons pels miners asturians a la Féte de L’Humanité de setembre de 1964. Font: Centre de Documentació de l’Emigració Espanyola.

Aquest clima internacional explica que centenars de cartes van arribar a la REI des de diferents països. La solidaritat amb la vaga obrera va travessar la commemoració del Primer de Maig a tota Europa. El 2 de maig, des de Essen (República Federal d’Alemanya), un emigrant espanyol va relatar que milers de persones (treballadors alemanys i d’altres països) havien participat en la manifestació. “Y fue emocionante cuando el orador alemán pidió solidaridad con los españoles y contestaron todos con ‘Franco bek’, que quiere decir ‘fuera’. Y ‘¡Viva los mineros asturianos y viva la República!”.

El desig de recuperar la democràcia, que a més afavoria el retorn dels exiliats, bategava en aquelles cartes. I és que la gran atenció de la premsa estrangera al moviment de vagues i l'agitació de la Pirinenca van mostrar al món la infàmia d'un règim anti obrer i repressiu. Amb el recolzament popular, les emissions de la REI van combatre la política informativa del govern franquista. 

Uns anys abans,el 1954 i en el context de la Guerra Freda, el president republicà nord-americà Dwight Eisenhower va pactar amb Franco la instal·lació de desenes de bases aèries estatunidenques en sòl espanyol. Aquestes instal·lacions estaven dotades de bombes nuclears, preparades per ser llançades en territori de la URSS en cas que fou necessari. Aquesta informació fou amagada pel NO-DO  i per la Radio Nacional Española intervinguda. No obstant, el 17 de gener de 1966 tota la informació va sortir a la llum en l’anomenat “Incident de Palomares”. 

Aquell dia, a la ciutat de Palomares, Almeria - on hi havia instal·lada una d’aquestes bases nord-americanes - van topar al cel un avió cisterna i un bombarder d’Estats Units que portava quatre bombes nuclears. Molts ciutadans de la ciutat de Palomares i els seus voltants van confirmar l’existència de matèria nuclear a la zona i, malgrat que els soldats nord-americans van intentar arreglar el desastre d’amagades, aquests nous corresponsals van notificar-ho a la REI.

Això deia una carta de “Pimienta de Antequera” el 14 de febrer:  “los campesinos de la zona, cercada por la Guardia Civil, son testigos estos días de una extraña operación: la tierra de sus fértiles parcelas es cargada en camiones americanos y enterrada en profundos hoyos, sus cementerios. Estos hoyos están situados a 200 metros del mar y son una prueba más de que la radioactividad ha contaminado los lugares[...]”.

Quan aquesta informació fou emesa per la REI, va alçar-se una gran protesta popular contra les bases nord-americanes a Espanya. Amb el pretext del desastre del submarí Thresher a Nova Anglaterra tres anys abans, alguns oients estaven molt atemorits per la radioactivitat: “Y cuando llevas a tu hijo a bañarse a la playa, ¿has pensado que lo bañas en aguas que están contaminadas y pueden traerle fatales enfermedades? ¿O bien, que aquel pescado que compras con sacrificio y le das a tu hijo para que le dé fósforo, que les estás dando radiactividad…”, deia la carta de “una madre barcelonesa”. 

Fotografia familiar de l’any 1966 a la ciutat de Palomares, Almeria. Font: Arxiu Històric del Partit Comunista Espanyol (AHPCE).

L’elaboració del primer mapa de fosses comunes a partir de les informacions epistolars rebudes d’arreu d’Espanya a la REI

Un oient que el 13 de juny de 1963 firmava la seva carta amb el pseudònim de “Costa Verde” va profetitzar sobre la importància que aquest fons documental tindria per als historiadors del futur: “Yo les pido que los millares de cartas que reciben no las rompan, las archiven todas para demostrar al mundo que sepan la verdad de España”. 

L’anàlisi d’aquesta correspondència ha identificat l’existència de 46 fosses comunes de la Guerra Civil i del Franquisme.

Taula sobre les fosses comuns citades per autonomies en la correspondència de La Pirenaica. Font: Las cartas de la Pirenaica (2014) d’Armand Balsebre i Rosario Fontova.

Moltes d’aquestes han sigut exhumades, però es té constància d’altres que no. Una és la de la localitat de Vélez-Màlaga, a Andalusia, on un militant comunista de 40 anys ho recordava commogut en una carta del 26 de febrer de 1962: “A los 600 compañeros que tenemos enterrados en Vélez-Málaga por los verdugos fascistas, y que todos sabemos bien quiénes fueron los denunciantes, como Arberto de Capuchino. [...] Y otros 500 compañeros asesinados en las paredes del cementerio, que por mucho que quieran tapar los boquetes hechos por las balas, todavía tenemos a nuestra vista las balas clavadas en la pared [...]”. 

Un altre exemple és el de Martín, que va denunciar des d’Osuna (Sevilla) a REI que “el capitán del Ejército patatero, Don Antonio Fernández Calvo [...] ha amasado tanto dinero que ha hecho en vida de sus hijos un panteón familiar de mármol [...]. Y al lado reposan sin flores en tierra los hijos mártires de Osuna que él fusiló por orden suya [...]. Un pueblo de 30.000 habitantes ha quedado reducido a los 12.000 [...]”. La fossa d’Osuna encara no ha sigut exhumada. 

Testimonis de la barbàrie

“Campiña gaditana, lla me marcho, el sol se pone, hasta mañana, con mi jornal embuelto en mi pañuelo, umedo de sudor, y por la tierra negro. Me espera mi compañera, y seis sagales, y a duro, justo es lo que caben. Treinta pesetas… siempre con blusa, pantalón de tela y sin chaqueta. Para comer los ocho, pronto se acaba: dos de pan, dos de aceite y dos de habas. Y cuando a mi chosa llego, el más pequeño de mis sagales le veo en los pies espinas de abulagas y de zarzales, y los demás, más encueros que un pimiento. [...] Campiña gaditana, me falta aliento, tengo arrugas en la cara, manos encallecidas, hijos ambrientos.”Amb aquesta carta, “Un campesino” relatava el 5 de juliol de 1963 la misèria per la que estava passant la seva família a causa de Franco. 

Milers de cartes com aquesta arribaven dia rere dia d’arreu d’Espanya descrivint la mateixa situació: feines mal pagades, encariment dels aliments i pèssimes condicions de vida. Alguns van haver de marxar del país per buscar una vida millor.

La misèria va obligar amoltes famílies a viure en barraques després de la Guerra Civil. El 1960, als districtes madrilenys d’Orcasitas i Vallecas hi havien més de 50.000 construïdes. Barraques “que por material de construcción lleva por tejado latas de bidones viejos, por muros el barro y sacos viejos y en dos metros por dos, cinco o seis de familia”. “todas las casas carecen de váter. [...] Las mujeres salen con cubos y orinales a tirar el excremento, orines y aguas sucias a los basureros.” 

Barcelona tampoc se salvava. L’any 1961 hi havia 10.979 barraques on vivien 60.000 famílies repartides per Montjuïc, El Carmel o el Somorrostro. “Carecemos de las más elementales condiciones de habitabilidad e higiene, empezando por la falta de agua, en muchos casos de luz, y en la totalidad, de retrete, teniendo que hacer nuestras necesidades fisiológicas en la playa mediterránea”, deia una carta de “un somorrostrero” el 12 d’abril de 1963.

Fotografia d’una barraca de Montjuïc l’any 1969. Font: Arxiu Històric del Partit Comunista Espanyol (AHPCE).

Aquestes cartes són un exemple extraordinari de la realitat del nostre país. Un testimoni documental d’incalculable valor propiciat per la Pirenaica, qui donava veu a tota aquesta població quan cap altre mitjà de comunicació ho feia. En innombrables ocasions s’ha parlat sobre el bàndol republicà però mai s’ha recorregut a aquest testimoni directe epistolar.

Les cartes sobre les vagues mineres asturianes o l’incident de Palomares són només alguns exemples de l’impacte que van tenir aquests esdeveniments en la vida d’aquestes persones. Pocs són els historiadors que han volgut donar-li veu a aquestes persones i encara menys els que van emprar aquest “altaveu dels vençuts”.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —