Fotografia publicada per 'The New York Times' i que ha estat reconeguda com la darrera d'Allende amb vida.
Fotografia publicada per 'The New York Times' i que ha estat reconeguda com la darrera d'Allende amb vida.
Fotografia publicada per 'The New York Times' i que ha estat reconeguda com la darrera d'Allende amb vida.
Per Aina Camacho i Amanda Sanz
Publicat el 25 de gener 2023

L’11 de setembre de 1973, el govern del president Salvador Allende va ser enderrocat per un cop d’estat militar liderat pel general Augusto Pinochet. Des d’aleshores, la nació xilena va quedar sotmesa durant 17 anys a una de les dictadures més cruels i sagnants de l'Amèrica Llatina.  

Horacio Villalobos, un jove fotoperiodista argentí, va arribar a Santiago de Xile tot just unes hores abans de l’alçament, contractat per la revista Time per cobrir una entrevista amb el president Allende el mateix dia 11, una entrevista que de fet, mai es va poder produir. L’atzar va conduir el fotògraf a capturar per darrer cop a Salvador Allende en vida, moments abans que se suïcidés en el seu despatx del Palau Presidencial. En canvi, durant més de 50 anys se li ha atribuït aquest mèrit a una altra fotografia, publicada per The New York Times, la qual realment va ser capturada diversos mesos abans, el juny del 1973, i en la que apareix Allende envoltat de seguretat i armat amb un casc i un fusell kalàixnikov.

Després del cop, va començar un període d’incertesa total en què Villalobos i el seu company Ariel Netto van quedar 12 dies atrapats a la capital. Santiago de Xile va tornar-se hermètic: toc de queda i confinament civil. El fotoperiodista i la resta d’enviats especials van estar gairebé dues setmanes treballant en condicions esgotadores i, per descomptat, perilloses. Submergits en aquesta situació d’enorme violència, tothom desenvolupa un mecanisme de supervivència anomenat “bloqueig selectiu” que permet cancel·lar certes parts de la realitat o reduir-ne l’impacte emocional. Aquesta era l’única manera de poder fotografiar una tragèdia d’aquella magnitud. 

Horacio Villalobos va adonar-se que ell, com a periodista, no controlava les variables: el soldat que va empresonar-lo o el carrabiner que l’apuntava, amenaçador, amb el fusell. La cobertura era un successiu de trasbalsos i tensions que convivien amb un dia a dia incòmode i inestable. Villalobos i Netto van haver de dormir a les oficines de United Press Internacional (UPI). Cada dia, s'enfrontaven al silenci dels carrers de la capital i també a les expressions de la gent: cares de desolació i buit.

El perill era una constant

Durant aquells 12 dies els dos joves van trobar-se reiteradament en situacions límit, tanmateix, tots dos recorden amb especial detall ser al mig d’una plaça on hi havia un tanc de l’exèrcit insurrecte tirotejant a un guarda de seguretat d’Allende que es defensava des del balcó. Les bales agitaven el carrer i Villalobos va decidir accedir-hi per darrere. Quan va plantar-se a la cantonada va topar-se amb un grup de soldats, que li van fer un gest perquè s’allunyés. Amb desconcert, va assentir, va girar-se i va començar a caminar lentament en direcció oposada.

De sobte, es va veure envoltat d’una patrulla de carrabiners que discutien si matar-lo o no. Durant uns segons va mantenir un diàleg surrealista amb un d’ells mentre l’apuntava fixament amb la metralladora. Va ser la vegada que més va sentir el gust metàl·lic de la por entre els llavis. 

L’instant decisiu 

11 de setembre de 1973, faltaven 10 minuts per les 9.30 hores del matí quan l’atzar va guiar al jove fotògraf fins a la plaça del Palau de La Moneda, on un grup de fotoperiodistes i càmeres havien estat filmant l’arribada del ministre de l'Interior. Però en uns fugaços instants, la plaça va quedar deserta, els tancs s’havien retirat i les carrabines —la guàrdia personal del president— havien desertat: Allende havia estat abandonat a la seva sort front l’amenaça d’un cop d’estat, que en poques hores, seria una realitat.

En aquells silenciosos carrers de Santiago només hi van quedar l’Ariel Netto i l’Horacio Villalobos, i en només uns segons tot va passar: s’obre el balcó del despatx del president i treu el cap, ell, el mateix Salvador Allende. Eufòric i sense poder acabar-s’ho de creure, Villalobos corre cap al balcó, càmera en mà, i sense dubtar ni un sol moment crida: “Allende, Allende”, mentre que el seu company Ariel —molt més respectuós— es dirigeix a ell cridant: “Señor presidente”. 

Ja està tancant el balcó però, sorprenentment, reconeix unes veus entre aquell silenci tens que es genera abans d’una tempesta, i torna a sortir. I aleshores és quan, allà, a sota del Palau Presidencial, passa un grup d’estudiants que tornen de l’institut. Els joves miren cap amunt i el veuen a ell, i és quan es produeix una d’aquelles coincidències breus i emotives que acaben fent que res mai torni a ser el mateix; alguns el miren petrificats, d’altres aplaudeixen i un d’ells crida pres per l’adrenalina: “Dales duro, compañero presidente”. Allende els saluda, un gest de comiat breu i fugaç.

Ariel i Horacio es van mirar i no s’ho podien creure, però el que no s’imaginaven era que aquell seria l’últim cop que Allende s’acomiadaria d’algú, el seu darrer adeu, que aquelles serien les imatges finals del president viu. Dues hores més tard, Allende jauria en aquell mateix despatx amb el crani destrossat per una ràfega de fusell.

El destí de Villalobos no va deixar d’estar lligat a la mort d’Allende, ja que dos o tres dies després del cop d’estat, va ser convidat —juntament amb altres periodistes estrangers dels mitjans més importants— a recórrer el Palau de La Moneda, ara ja sota el poder de Pinochet. El cap de premsa del dictador els anava guiant pels passadissos com si es tractés d’una mena de tour turístic, però Horacio es va sentir atret per una porta, una habitació que cridava el seu nom. Hi va entrar, era el despatx, allà havia passat feia només dos dies, just allà s’havia suïcidat Salvador Allende.

Hi havia un fil de llum tènue, pèssim per veure-hi i molt menys per fotografiar. Però enmig de la penombra ho va distingir: en un sofà hi havia restos de la massa encefàlica. Una o dues fotografies, males fotografies, de qualitat pèssima, però segons el mateix Horacio: “Era una imagen necesaria, no podía no hacerla, nunca me la he cuestionado, eran los sesos de Allende”. 

Les llargues hores anaven passant mentre la por i la repressió planava sobre Xile com una ombra. Horacio recorda el cop d’estat del general Pinochet com un fet únic i especial, diferent de totes les altres sublevacions que ha cobert al llarg de la seva carrera com a periodista. Els colpistes xilens van reaccionar amb una brutalitat nova, sense precedents. “Fue así porque se encontraron con un oponente de la más sublime grandeza”, explica Villalobos.

Van ser 12 dies d’incertesa, en els quals Horacio ens confessa haver viscut sota una sensació de bloqueig, sense ser capaç de pensar en res, on tot li era massa feixuc. Però totes aquelles vivències traumàtiques van caure com un gran pes al seu damunt quan va tornar a casa i es va veure submergit en somnis violents que era incapaç d’aturar: la violència, el perill i la mort havien pres les regnes del seu subconscient. 

Mirada al passat 

Horacio, a través de la webcam, ell a Lisboa i nosaltres a Barcelona —però com si el tinguéssim molt més a prop— ens confessa amb veu tremolosa com, setmanes més tard, fent una còpia de mida gran de la foto de l’home mort davant de la Casa del Libro, el bloqueig es va trencar. Estava sol al laboratori del diari, revelant aquella imatge amb tant significat i de cop va esclatar: un plor desconsolat, tota aquella emoció que havia reprimit durant tant de temps, un dolor profund. Aquell mort, per Horacio, ho representava tot.

La conversa divaga, i Horacio ens explica que l’immens odi que tenia Pinochet cap a Allende, era degut al fet que el president socialista no havia seguit la pauta de qualsevol líder llatinoamericà en el marc d’un cop d’estat: no es va exiliar. Tot i que era plenament conscient que ho tenia tot perdut, “se quedó a pelearla”, diu el fotògraf, amb els ulls encara brillants. Pinochet mai va poder doblegar la democràcia, mai va guanyar, i és gràcies a l’actitud de Salvador Allende que s’acaba generant un “pont de plata” que anys més tard faria que la democràcia retornés a Xile el 1992.

No va ser fins 30 anys després del cop d’estat, però, que Horacio va emprendre un nou viatge: tornar per primer cop a Santiago de Xile. Ens descriu emocionat com, després de sortir de La Moneda, li va comentar a Julio Soto —el xofer d’Allende durant la seva època en la presidència— que li indignava que no hi hagués cap mena de reconeixement o de reclam d’allò que havia passat allà. “Debería haber una placa en La Moneda que dijera: 'Viajero, ve y diles a Esparta que hemos muerto por cumplir con sus leyes'”, referint-se a la làpida del poeta Simónides de Ceos com a recordatori de la Batalla de les Termòpiles. 


"Debería haber una placa en La Moneda que dijera: 'Viajero, ve y diles a Esparta que hemos muerto por cumplir con sus leyes'"


El valor representatiu de la darrera fotografia

La imatge d’Allende que va dominar el relat i va donar la volta el món va publicar-la The New York Times. El president apareixia amb un casc i armat amb un fusell i, tot i que el mitjà no va catalogar-la mai com "la darrera foto del Salvador Allende”, Horacio Villalobos considera que va significar projectar el personatge com un guerrer quan, en realitat, Allende era un ciutadà. Així doncs, la idea d’Allende que va transcendir va néixer d’un interès benintencionat, però molt equivocat. 

Tot i això, el fotoperiodista apunta que no li importa massa que més enllà de les fronteres de Xile s’identifiqui la fotografia del casc com la “darrera”, ja que al país sí que va circular la seva. Horacio argumenta també que, encara que la seva fotografia sigui obra d’una casualitat és més representativa que la de The New York Times. Tot plegat perquè Allende no era un home de cascs i armes, la seva figura no passava per allò, aquell va ser un instant fotogràfic no decisiu, que no representava la vida integral del polític xilè. 

Heroi o màrtir? 

Immerses en l’imaginari del fotoperiodista, només ens queda una darrera incògnita per resoldre: va ser el suïcidi de Salvador Allende un acte heroic? Horacio respon impassiu: “Creo que su suicidio fue un acto de enorme valor político, porque los golpistas hubieran vivido como un triunfo el hecho de tenerlo vivo, prisionero, capturado”. El missatge humà i polític d’Allende amb aquells dos trets és el de “No em tindran mai”.

“Es interesante porque Allende podría haber hecho un discurso de 'Vengan a la plaza a luchar', sabiendo que iba a provocar una matanza, e hizo lo contrario. Para Salvador Allende la cosa no era como para en el chancho Napoleón en Rebelión en la Granja: somos todos iguales, pero algunos más iguales que otros”, ens relata el fotògraf. Sentint les paraules de Villalobos ens impregnem de la imatge del president com una persona extraordinària, que anava molt més enllà de la conducta política i de la coherència. 

Perfil : HORACIO VILLALOBOS 

“El fotoperiodista, per se, discrimina”


Horacio Villalobos és un aclamat fotoperiodista amb una trajectòria professional de gairebé 60 anys. Va néixer a La Ciutat de la Plata, Argentina; però el seu gran èxit l'ha portat a cobrir notícies per tot el món. Amb només 18 anys i fascinat pel que suposava fotografiar, ser testimoni; ja treballava per al diari El Día.

Ha cobert tota mena d’històries i conflictes, des de problemàtiques bèl·liques i cops d'estat, fins a esdeveniments esportius. També ha estat col·laborador internacional de revistes i publicacions com la United Press International, Associated Press, Time Magazine... 


Horacio Villalobos (AIEP)

Actualment treballa per a l'agència Getty Images. Tot i això, Villalobos és mundialment conegut per ser l'últim a fotografiar el president xilè Allende abans de morir, a més de per la gran cobertura que va fer a Xile el setembre de 1973 durant el cop d'estat.

Horacio defensa una visió de la seva professió basada en el caràcter discriminador del fotoperiodista, en el sentit de triar allò que val la pena capturar a través de l'objectiu. Un exercici, segons ell, molt condicionat per la casualitat i la sort.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —