13 de juliol de 2021
He deixat anar la bossa i he sentit “Hola mamá guapa”. La Mam. Aquesta Setmana Santa vam posar la foto aquí. La que et vam regalar els cosins pels teus 87 anys. De la Pasqua del 18. Recordo com aquell dia et vaig posar el meu barret. Recordo el gest. Recordo perfectament la teva expressió. Com quan reies molt, que tancaves un ull, o quan me’l picaves. No te’l vas treure en tota la tarda. Estaves guapíssima.

L’Abuela (l’Àvia Ana) somriu al jardí. Foto: Clàudia Balcells

He canviat el matalàs i m'he posat el teu, perquè el meu era de la casa antiga i tenia unes molles que se'm clavaven per tot arreu. Devia tenir com a mínim deu anys. Recordo que pesava moltíssim i l'havia d'arrossegar pel terra del passadís per portar-lo a la teva habitació. Després em feia molta gràcia perquè deies que et posaves els auriculars per escoltar la ràdio i deixar-me dormir, però allò era igualment un jaleo. Entre la ràdio i els roncs, potser tampoc era tan bona idea dormir juntes. Compartir estones era com una addicció.

He tornat a la teva habitació. He vist el retrat del Carlos Sobera que vaig retallar d’un Magazine i que et vas enganxar dins l'armari. T’agradava molt. Amb una lletra horrorosa està escrit "Per a l'Abuela de la Sofia". Sofia amb a, curiós. Sentiria que guanyava caché. Si sabessis quin tipus de programes fa ara et deixaria d'agradar ràpid. Ara m'hi he estirat i jec recolzada sobre el teu capçal. Tampoc no vull acostumar-m'hi.  

Mentre sopem miro la cadira de l'esquerra i el meu cos s'hi inclina, com volent parlar-te. És l’automatisme d’apropar-me a tu. Ja ho saben els que em coneixen, ja, que sóc d’acostar-me. De contacte, de tocar, i d’abraçar. Abraçar fort, sempre.

Em faig creure que aquest cap de setmana no has pogut pujar, o que estaràs al bridge amb les amigues en aquella sala del fons del Casino -que no és casino, és el club del poble- plena de fum, semblant a les pel·lícules de Scorsese. Si no t'he vingut a buscar, entraràs per la porta arrossegant els peus, com de costum, i diràs "Niños, tengo una emergensia".

Ho diràs, com no, amb un somriure còmplice, i aniràs de pet al lavabo. Ens mirarem entre nosaltres, perquè clar, era d’esperar, i després t'asseuràs a taula. El Dan i jo et preguntarem si has guanyat. Renegaràs una mica i diràs que et queden dos dies, que ja totes t’avancen i que no pots seguir el fil.

8 d’agost de 2021
Avui m'he vacunat i ha sigut un dia rodó. No ha estat fins que m’he fet el cafè amb gel que t’he vist somrient al moble. El moble tan preciós del Banak que vas voler comprar. A joc amb les taules de la sala, d’un marró fort, pur. I a la taula hi reposen encara la sopera i les figuretes. La sopera de vés a saber qui de la família, centenària, que tant t’importa, que ara retiro amb molt i molt de compte.

Quan ho faig sento la teva veu, càlida, que ja m’adverteix que és fràgil. I connecto amb tu, i és com si estiguessis al sofà, com sempre, dient-me que ajudi la mamà a preparar el sopar. Perquè tu ja no pots fer res, i això t’esgota i t’entristeix. Per això jo procurava que riguessis sempre. Que no perdessis aquest sentit de l’humor teu, tan intel·ligent. Molt fi, irònic, i que, de fet, fins als darrers dies has mantingut. Això m’ha fet sentir viva en els pitjors moments.

A l’acabar de recollir la cuina et fèiem passar pel sofà: el peatge abans d’anar a la cucha. L’hèrnia de hiato t’obligava a digerir una mica incorporada. Després ja sí, petó de bona nit i fins demà, Abuela. Això si Déu vol, clar.

Ara m'he adonat que és dia 8. Avui fa sis mesos que ens faltes. Em falten moltes coses aquí. Tot és buit. A aquesta casa li falta tot. Faltes tu tota l'estona.

17 de març de 2022
Em continua fent mal, però m’hi sento tan a prop... Ho agraeixo cada dia. T’ho agraeixo cada dia. Per tenir el privilegi gegantí que és ser aquí. Un somni. Gràcies per ensenyar-me tot això.

Jo ja t’escoltava mentre ens explicaves històries fascinants d’Argentina, i també d’Uruguai. De tots els viatges que feies. Dels ferris creuant l’oceà. De la història d’amor amb l’Avi Ramón. De les cartes que us enviàveu.

Suposo que tot pren sentit ara. Tot el que he desitjat sempre, trepitjar casa, trepitjar el que ho va ser quan tenia dos anys i vam anar a veure la Bisa -la besàvia Magda- a Buenos Aires, trepitjar per on tu vas trepitjar. Seguir-te.

Significa el vincle únic i aquest retorn als orígens. Una mena de travessa al que és primigeni, a allà on tot va començar. Per això espero amb totes les meves forces que ho puguis gaudir tant com jo.

19 de març de 2022
Ara la Rosalía ha tret disc. “G3 N15”. Sento la seva àvia i m’emociono. Evidentment em vens al cap, escolto la teva veu i uau, Abuela, m’entra una nostàlgia tremenda. L’enyorança és enorme, però crec que et trobo a faltar des d’un altre lloc. Més sa, més natural. Sense ser racional -és impossible- però més humà, al final. Continuo endavant amb el cap alt i amb unes ganes infinites de menjar-me el món.

20 de març de 2022
Inevitablement les llàgrimes s'apoderen de mi, de vegades, sense que ho pugui frenar. És lògic. Però tampoc no ho intento. Perquè fer-ho? És costós i es fa molt difícil, i adonar-se que és real és horrible. No ho assimilaré mai. T’enyoro.

També sé que la ferida mai no es tancarà. I és clar que això ho he sabut sempre, però suposo que fer-me creure les coses a l'inrevés forma part del procés. Aquest amagar el que no vols afrontar. Apartar-ho, mirar cap a una altra banda, continuar fent via, i de cop aturar-te. Un dia qualsevol. Aturar-te i no poder parar de plorar. I llavors penses que no pots plorar més. Que és impossible seguir plorant. Però la vida és això. I jo no he volgut veure-ho mai. No he volgut perquè, sabeu, em pensava que la vida era  xauxa.  

I de cop por. La por de sempre. La que conec, però reconvertida. Ara és diferent. És com una sensació d’abisme. Por, solitud, debilitat. Un amalgama, diuen, de totes aquestes tres. Homogènia, en realitat. Tampoc no les sé distingir. No sé. Es troben, conviuen, i marxen. Però també tornen. Tornen, sí. Tornen, encara que, amb el temps, l'interval cada vegada és més llarg. Apareixen menys sovint i passen a saludar. Fins i tot m’arriba a semblar maco veure-les. Al final crec que és maco veure que el camí no és fàcil. Ni ho serà demà. Però també procuro protegir-me. Un dels meus defectes. Virtuts? No ho sé. No entenc res.

Avui em cuides i et cuido diferent. Estem fetes de la mateixa pasta, per això prometo fer-te sentir orgullosa sempre. Voldria haver-te dit moltes més coses de les que vaig dir-te, ara que he madurat més. Però tampoc no podia. El meu jo anterior tampoc no les havia viscut i no havia patit aquesta espècie de viatge iniciàtic. Tant de bo tenir la certesa i la tranquil·litat de saber que ets feliç i que us heu retrobat tots. T’estimo.

L’Abuela va morir el 8 de gener de 2021. Patia Alzhèimer en un estat molt avançat, però mai no va deixar de ser conscient de les coses que eren importants. De la felicitat que li causava veure’ns. D’agrair-nos-ho tot, quan no tenia per què. Ni el darrer dia no ens van faltar les seves carícies. La seva història és la d’una dona lluitadora, moderna i de superació constant. Gràcies per existir i repartir tant d’amor sempre.