“Totes les famílies felices s’assemblen les unes a les altres, però cada família infeliç ho és a la seva manera”. Aquest és l’inici de la novel·la emblemàtica de Lev Tolstoi, Ana Karenina. En aquest principi de llibre icònic, l'autor rus expressa com les famílies trencades i desestructurades són més comunes i singulars que les que semblen perfectes. Dani de la Orden agafa, amb el seu últim i millor film, la singularitat i duresa d’una família catalana desgraciada. El director aconsegueix equilibrar perfectament el drama amb tocs de comèdia per alleugerir la cruesa dels problemes que tenen en aquella Casa en flames.

La pel·lícula té un toc teatral, per la poca necessitat de gran escenografia i perquè tot el pes del film recau en la genial interpretació dels actors. L’ambientació tranquil·la costanera contrasta amb el caos que hi ha en les relacions entre els membres de la casa. Les misèries d’aquesta família infeliç sorgiran amb la problemàtica principal: la mare, anomenada Montse (Emma Vilarasau), vol vendre la casa d’estiueig que tenen a Cadaqués, però organitza una última trobada amb els seus dos fills i exmarit en aquella llar on, en algun temps passat, van ser feliços.

Malgrat que pugui semblar una premissa simple, des dels primers 20 minuts de pel·lícula ja veiem les brutals i maquiavèl·liques decisions que prendrà la matriarca de la família per aconseguir un cap de setmana alegre, com el d’una família normal. El personatge principal de la fabulosa Emma Vilarasau mostra la frustració d’una figura materna i posa sobre la taula els debats de les “males mares”, que potser no ho són tant, i també el de l’amor dels fills cap als seus progenitors.

Interpretacions de premi

Amb un càsting tan magnífic, Casa en Flames és una candidata a tenir en compte en els certàmens cinematogràfics gràcies a les seves notables actuacions. Una de les protagonistes, María Rodríguez Soto, està especialment encertada en una interpretació a l’alçada dels seus grans companys d’elenc com Alberto San Juan o Clara Segura. El seu personatge, la Júlia, és també mare de dues filles la qual està plena de contradiccions internes que li faran dubtar de tot i de res.

Un altre aspecte positiu del film és com agafa escenes que són, inclús, incòmodes per  a l’espectador i les converteix en quadres ocurrents de comèdia molt subtil, que fan que la pel·lícula no resulti feixuga en els seus 105 minuts de llargmetratge. El guió d'Eduard Sola és formidable en una tragicomèdia que deixarà l’audiència pensativa i la farà replantejar la seva relació familiar, mostrant més clarament que mai com cada casa és un món, un món de desordre ordenat.