El primer cop que vaig escoltar black midi (sí, tot en minúscules) va ser gràcies a la recomanació d’un algoritme de Youtube, com ja acostuma a ser normal. Es tractava d’un vídeo on quatre nois que no arribaven a la vintena tocaven un grapat de cançons, cap de les quals tenia títol en aquell moment, sense pràcticament establir contacte visual amb el públic. Tota l’atenció es dirigia a la música, una barreja insòlita de post-punk i noise rock, amb dosis de virtuosisme instrumental i una constant alternança entre passatges accelerats i discordants i d’altres més continguts, però d’una complexitat igualment aclaparadora. Va ser un cas d’amor a primera oïda.

Han passat dos anys des de llavors: black midi van debutar amb l’excel·lent Schlagenheim, convertint-se no només en una banda de culte pels melòmans de gust excèntric, sinó en el grup central d’una escena musical nascuda a Brixton, de la qual han sorgit autèntics fenòmens underground com Black Country, New Road o Squid. Durant aquest temps, he seguit aquest moviment molt de prop, amb la il·lusió obsessiva d’un antic fanàtic de la música de guitarres que havia desplaçat la seva atenció els últims anys al hip-hop i el pop, desencantat amb el comercialisme i la retromania imperants en gran part del rock actual. El que totes aquestes bandes tenen en comú, més que un estil similar, és el fet de que totes estan integrades per joves de la meva edat, amb un bagatge musical profundament influït per l’accessibilitat de les noves tecnologies i la clara intenció de fer música imprevisible, singular i moderna.

Cortesia de black midi

Una nova direcció

No cal dir que les expectatives que tenia respecte a Cavalcade, l’anhelat segon disc de black midi, eren estratosfèriques. L’any va començar amb la trista notícia que el guitarrista Matt Kwasniewski-Kelvin deixava la banda temporalment per motius de salut mental, i que a l’àlbum només constaria el trio conformat pel guitarrista Geordie Greep, el baixista Cameron Picton i el bateria Morgan Simpson, amb vocals dels dos primers. Per aquest motiu, la banda ha decidit augmentar la presència d’altres instruments al llarg del disc, incorporant al seu registre habitual saxos, pianos i violins, entre d’altres.

Resulta difícil precisar fins a quin punt això ha afectat la direcció musical de Cavalcade, ja que ens trobem amb un àlbum relativament allunyat del so del debut: on abans es podia notar la influència de bandes no-wave com This Heat o Swans, ara resulta molt més evident l’apreciació per grups de rock progressiu i jazz fusió com King Crimson o la Mahavishnu Orchestra. 

Cavalcade és un àlbum maximalista, molt més heterogeni que l’anterior, i ens ho fa saber des del principi. John L obre amb una de les composicions més complexes i imprevisibles de la banda fins el moment, on ràpids riffs de guitarra i fills de batería s'alternen amb silencis prolongats, demostrant les seves habilitat com músics. Sobre els constants canvis rítmics de la instrumental, Greep recita amb accent indesxifrable una narració en què el líder d’una secta és assassinat pels seus seguidors, fent ús de frases desagradables i estrambòtiques com “les morenes són partides en dos i llançades a una multitud d'osos formiguers”. 

Llavors, el tema s’acaba… I el següent és una balada pop en homenatge a la diva Marlene Dietrich. Greep canta en un registre veu i melòdic inèdit en ell, evocant per moments el desaparegut Scott Walker, amb un acompanyament acústic i orquestral que evoca l’atmosfera d’un cabaret decadent. Tot plegat, és la cançó més dolça que la banda ha llançat fins al moment.

Una obra imprevisible

A partir d’aquí, la resta de Cavalcade és una muntanya russa plena de canvis imprevistos. Les dues peçes següents tornen parcialment a l’estil frenètic del debut, incorporant elements propis del jazz i el rock progressiu que ajuden a fer que les composicions resultin més dinàmiques. Mentre que Chondromalacia Patella es beneficia del nou estil vocal de Greep, a Slow és Picton qui canta en un to hieràtic sobre un seguit de passatges musicals que van de riffs dissonants a ràpids arpeggios, passant per un solo de guitarra digne de Robert Fripp o un breakdown lleugerament psicodèlic a la meitat.

A l’equador ens trobem amb Diamond Stuff, la cançó més pacient i subtil de tot el disc, però també una de les més melòdiques, amb una barreja de pop atmosfèric i arranjaments simfònics que, per moments, recorden als últims Radiohead. Picton canta suaument “Soc una closca, feta del material dels diamants”, mentre la banda afegeix cada cop més instruments, fins arribar a un clímax colorit i caleidoscòpic. A continuació, Dethroned recupera la instrumentació rock i la processa a través de la mateixa paleta sonora de tints fantàstics, donant com a resultat un dels moments més desconcertants de l’àlbum.

El final del disc no és per a menys: la breu i desorientadora Hogwash & Balderdash, on la influència de Primus en la banda és més clara que mai, serveix de preludi a Ascending Forth, una odissea de deu minuts que recupera els elements acústics, orquestrals i jazzístics que hem sentit al llarg de l’àlbum i els porta a un massiu clímax final. La lletra explica la desesperació que sent un compositor d’encàrrec davant el moment imminent en què haurà de presentar la seva nova peça, que roman inacabada. El títol fa referència a un interval musical molt senzill i que s’utilitza molt sovint en la música popular, però també referencia “l’ascensió” del músic a un panteó imaginari en el moment en què la seva peça perviu en els altres. És per això que Greep canta apasionadament “a tot el món li encanten les quartes ascendents, Marcus ascendeix cap endavant en els cors de la gent corrent” sobre una instrumentació exuberant i preciosista en el moment més emotiu del disc.

Una cavalcada reflexiva

Cavalcade pot resultar un àlbum poc cohesionat, o fins i tot estilísticament caòtic, i una de les raons d’això la podem trobar en el seu propi títol: cada una de les cançons és com una carrossa diferent en una cavalcada de quaranta minuts de duració, radicalment diferent de les altres però igualment extravagant. Tanmateix, moltes de les lletres semblen centrar-se en un personatge concret, ja sigui perquè estan escrites des del seu punt de vista o perquè són meditacions al voltant d’una figura icònica.

No és difícil suposar que això pot ser una reacció per part de black midi a la relativa fama que han adquirit els passats dos anys dins dels cercles underground. No resulta gens fàcil lidiar amb les pressions de la popularitat quan tens vint-i-pocs anys, per local que aquesta sigui, i això es fa patent en certs temes tractats al disc, com el compromís creatiu que té l’artista amb si mateix enfront de les pressions externes. També podem trobar un sentit de l'humor juganer en diferents moments de l’àlbum, on els canvis sobtats d’estil entre temes ens poden fer dubtar sobre el grau de sinceritat amb el qual la banda es fa càrrec d’aquests sons, un mecanisme postmodern que els permet protegir-se darrere una subtil capa d’ironia.

Malgrat tot, black midi no hauria de preocupar-se per res d’això: han excedit totes les expectatives que havíem dipositat en ells, donant-nos un àlbum substancialment millor que el del seu debut, on demostren que la seva ambició conceptual, el seu virtuosisme instrumental i la seva maduresa i versatilitat com a compositors no coneixen límits. Cavalcade els situa com una de les bandes més singulars i prometedores del rock actual, un autèntic antídot al comercialisme formulaic i estèril de gran part del seus contemporanis.