Sens dubte, les xarxes socials també poden ser un espai d'aprenentatge valuós. Gràcies a la implicació de certs creadors de contingut podem llegir i endinsar-nos en la ciència, la història, la filosofia, la cultura popular… El gener d’aquest 2022, un nou compte de Twitter va sorprendre molts barcelonins i aficionats de la història, i va pujar ràpidament de seguidors fins a  arribar als quasi 26.000 actuals. Es tracta d’El Boig de Can Fanga (@BoigBCN).

Les Rambles de Barcelona, 1980. pic.twitter.com/aNVPDWFJPT

— El Boig de Can Fanga (@BoigBCN) August 19, 2022

Diàriament, comparteix “imatges, històries, anècdotes, llegendes i secrets de Barcelona”, sovint d’alta qualitat i difícils de trobar. Avui parlem amb la persona que està darrere de tot plegat, Joaquim Campa.

Comencem pel principi, com va sorgir El Boig de Can Fanga?
Tot ve del confinament durant la pandèmia, quan jo vaig fotre canya al meu compte personal de Twitter. Com que no podia sortir i tot el dia era feina, família, feina, família… em vaig anar animant a penjar continguts més treballats com fils històrics, curiositats sobre Barcelona i, mira, va agafar bastanta volada; ara tinc uns 100.000 seguidors. Sempre he estat una persona molt curiosa, amb interès per a la història i la col·lecció de llibres, així que aprofitava quan la meva dona i els meus fills dormien per fer una mica de recerca. En aquell moment vaig rebre dues ofertes per escriure llibres sobre la història de Barcelona, però les vaig rebutjar per falta de temps. Tanmateix, vaig pensar que si el que feia tenia tanta tirada crearia una comunitat més especialitzada, ja que el meu compte personal és com un calaix de sastre, i allà vull tenir la llibertat de fer bromes, expressar opinions polítiques, etc. I així va ser, el nom me’l vaig inventar en cinc segons (pel sobrenom que tenia Barcelona abans de ser asfaltada) i a la gent li va agradant el que penjo.

Què et motiva a tirar endavant la pàgina, amb tot el temps que això implica?
A veure, normalment  jo dedico al compte una horeta al dia. Tot i que és cert que a vegades m’hi estic més de l’habitual -quan investigo una història o quan he de fer molta recerca per algun motiu-, hi ha coses que la gent es pensa que són molta feina però jo ja ho tinc per la mà i ho faig en un segon. Pel que fa a la motivació, penso que ara és un moment difícil per a tots els barcelonins, i en comptes d'afegir merda tot el dia i d'entrar en polèmiques tòxiques vaig pensar a posar contingut agradable, informatiu i cultural sobre la ciutat. A Barcelona s’està imposant bastant un cert pessimisme sobre el fet de ser barceloní, la gent està molt calenta perquè és obvi que hi ha molts riscos i reptes, però jo vull contribuir a mantenir un cert orgull de pertinença a la ciutat.

D’on treus tot el material que penges?
Hi ha una mica de tot. Primerament, hi ha una part altruista: alguns vídeos, com el de l’arribada de Lluís Companys, són inèdits, és a dir, no estan a cap arxiu d’aquí i els he pagat amb els meus propis diners. Aquesta és la part bonica; l’altra que potser no tan maca és que sóc bastant hacker. Òbviament, vaig mirant a arxius i filmoteques de tot el món, on potser t’ho pots descarregar gratuïtament o altres vegades has de vorejar una mica els drets d’autor, que molts cops, i sense dir noms, són propietat de macroempreses. Durant la pandèmia fins i tot feia tractament d’imatges amb intel·ligència artificial, les millorava i podia escapar així de certes restriccions. M’agrada dir que, d’alguna manera, faig “arqueologia digital”, vaig buscant i fent recerca amunt i avall per totes les plataformes possibles que conec.

Demà, 1 de Març, farà 85 anys de la tornada a Barcelona i restitució de Lluís Companys, després del empresonament arran dels fets d'Octubre del 34. Fa 5 mesos vaig adquirir aquestes imatges (amb qualitat) d’aquell moment, “perdudes” en un arxiu britànic. pic.twitter.com/5cxWmtRMt7

— Joaquim Campa (@JoaquimCampa) February 28, 2021

Per què creus que és important fer públics aquests tipus de materials i tenir la possibilitat de mirar enrere?
Espero que serveixin per donar una mica de perspectiva i context històric abans de jutjar les coses sense informació. Jo sempre he estat molt orgullós de Barcelona i del meu barri, on hi visc com si fos un poble: tots els meus amics viuen al barri, els meus fills van a l’escola on jo anava, que és justament on vaig conèixer la meva dona… Fins fa quatre dies jo anava per Barcelona saludant la gent. Quan ara començo a sentir certs discursos, que segurament en molts aspectes són certs, em venen moltes ganes de dir “aquesta depressió col·lectiva de Barcelona no pot ser”. Tenim una història molt maca, hem passat per moltes coses, canvis, transformacions, lluites, supervivència… Volia mostrar que no ens hem inventat ara els conflictes ni els debats polítics a Barcelona, que la intensitat del debat a la ciutat és històrica, i que no sempre ha estat un lloc fàcil on viure. Per adonar-se de tot això és important conèixer la història i mirar enrere; per aquest motiu quan tinc temps escric, una mica, o suggestiono certes visions, que la gent digui “hòstia, mira això”, “mira, aquí també hi havia problemes” o “m’imaginava que Barcelona estava millor en aquesta època”.

"A Barcelona s’està imposant bastant un cert pessimisme sobre el fet de ser barceloní (...) però jo vull contribuir a mantenir un cert orgull de pertinença a la ciutat"

Suposo que, depenent de la perspectiva, hi deu haver moltes Barcelones diferents.
Jo intento ensenyar sempre tots els punts de vista possibles, ja sigui una Barcelona completament idealitzada com una de més dura i crua. Ho faig sense projectar el meu pensament polític, que el tinc com qualsevol persona, per tal de fer un espai una mica més comú i neutre. Vull remarcar que no faig res d’això amb cap objectiu nostàlgic. A vegades la nostàlgia és molt perillosa, perquè trobes més a faltar qui eres que com era la ciutat, com eren els teus ulls amb els quals miraves; llavors projectes coses personals a la ciutat o al territori i això pot ser problemàtic.

Creus que això la gent ho entén prou?
Bé, per això hi som. Una de les sorts que tinc, i aquest nínxol l’aprofito amb una mica d’intrusisme laboral, ho reconec, és que la gent no té ni idea d’història i els historiadors no tenen ni idea de xarxes socials (normalment no dominen bé el seu llenguatge). El nivell d’història que té la gent en aquest país és molt dur d’acceptar per als que ens agrada la història. Jo he tingut la sort que els meus pares són historiadors i sempre hi he estat interessat, així que a través d’El Boig de Can Fanga també tracto d’ensenyar coses noves a la gent. Principalment, intento generar interès per la història, per Barcelona, també per contextualitzar els canvis i les transformacions que tota ciutat pateix.

"Barcelona ha estat molt puntera, però si mires la seva història també és una ciutat de grans conflictes"

Fins a quin punt aquesta tasca ha de recaure en un particular com tu? Creus que, en aquest aspecte, les institucions i poders públics s'haurien de posar més les piles?
Mira, jo crec que la feina que fa la gent dels arxius d’aquesta ciutat i d’aquest país és increïble, impagable. Ens podem posar crítics, però fan una feinada espectacular, és que no tinc paraules per definir-ho. Això s’ha de reconèixer. Òbviament, d'altra banda, crec que està clar que no entenen quines són les noves plataformes de difusió. Tenen una de material increïble, un producte grandiós i valuosíssim, però no saben com difondre’l. Els arxius estan molt bé i fan la funció per a la qual van ser creats. Però jo diria que el nivell documentalista és molt més elevat que la capacitat que tenen de promoció i d’arribada a la població general.

Abans comentaves que la teva vida a Barcelona, fins fa poc, era molt semblant a la d’un poble. Quina ha estat l’evolució de la ciutat i com ha canviat?
No sé si tinc l’autoritat moral per dir això, perquè Barcelona té moltes lectures… Però crec que es pot dir que Barcelona ha estat la porta d’entrada (gràcies sobretot al seu port) dels grans avenços; les coses que arribaven a Espanya majoritàriament entraven primer per Barcelona i després -ho sento- se les emportava el centralisme (tecnologies, ciències, indústries…). Barcelona ha estat molt puntera, però si mires la seva història és una ciutat de grans conflictes, súper tensa, que va haver de tombar les muralles perquè era un focus de malalties; i després molt revolucionària, amb molta lluita, molt conflicte… La Barcelona postfranquista que jo he viscut crec que és un episodi  que no es correspon amb la seva història acumulada de trencament, de glòria, d'esplendor… De fet, cremar coses és una de les tradicions més importants que ha tingut un barceloní al llarg de la història. Sembla que ho promocioni però no, podria explicar mil anècdotes… Els nens dels barris de Barcelona del segle XIX jugaven a matar-se a pedrades amb 9 o 10 anys.

Barraquisme i Encants, Barcelona 1964.
📽 Carles Barba pic.twitter.com/iaAos47tOg

— El Boig de Can Fanga (@BoigBCN) August 20, 2022

Molts et comenten que aquella “essència” barcelonina s’ha perdut. Què n’opines?
És allò típic que es diu que “abans sempre es vivia millor”, i també té molt a veure amb el que deia de la nostàlgia. És discutible. També podem dir que Barcelona ha tingut unes plagues d’heroïna i de criminalitat associada que no està vivint ara, que a certes zones als 80 i principis del 90 s’hagués pagat per tenir el nivell de seguretat actual, o que els que érem joves als 90 recordem què suposava agafar el metro en ple conflicte de bandes urbanes (punkis contra skins, rockers contra heaviates); allò era un underground bèstia. Hi ha coses i hi ha conflictes, s’ha d’estar atent, i és clar que no s’han d’amagar les coses negatives que passen a la ciutat, però també s’ha d’intentar agafar una mica de perspectiva i de context històric i no mentir… Volem millorar? Parlem dels problemes que tenim. Volem dir que ara és el pitjor moment i que tot és un cagarro fregit? Jo no seria tan radical, perquè és allò de la profecia autocomplerta. Si els barcelonins abandonen la ciutat perquè “tot és una merda” llavors et ve gent que no està arrelada aquí i acabem regalant-los la ciutat. Si els barcelonins no ens volem responsabilitzar del futur de la nostra ciutat i hem decidit dir que tot és cagat i pixat i que volem marxar… anem molt malament.

Com es pot solucionar tot això?
L’èxit entès com l’èxit capitalista comporta externalitats. Hem d’entendre, doncs, que la millor de les intencions, si no gestiona amb la valentia necessària les contradiccions i les parts més negatives, acaba perdent molta força i molt sentit. Es necessita molta valentia política per poder gestionar aquestes externalitats: jo crec, per exemple, que les Olimpíades van ser bones per a Barcelona, la van situar en el top del món i del turisme, però clar, si no gestiones les externalitats, se’t mengen amb patatones. És difícil el debat polític a Barcelona, perquè jo crec que quasi tothom té la bona intenció de millorar la ciutat, però no tots són conscients que se la poden carregar amb aquestes bones intencions. S’han de tenir clares quines accions s’han d’implementar i plantejar sempre alternatives i plans B. Però encara continuem encastats en el “visca Colau” i el “puta Colau”: és molt complicat trobar persones a Barcelona que siguin capaces sense parlar de la ciutat sense partidisme, i és llavors es perden els debats. En definitiva, Barcelona té reptes i té riscos, jo estic preocupadíssim pel desarrelament de la ciutat i perquè s’acabi tornant un parc temàtic, sens dubte, però s’ha d’enfocar bé el problema. S’han de canviar fonaments i donar alternatives, i la gent haurà de tenir vies per tenir millors salaris, crear més moviment econòmic, accedir a finançament i per innovar i apujar el nivell de vida de la població… No tot pot ser sol, platja i ciment.

"Si els barcelonins abandonen la ciutat perquè “tot és una merda”, llavors et ve gent que no està arrelada aquí i acabem regalant-los la ciutat".

Ja acabant, si haguessis de quedar-te amb un material dels que has penjat, amb quin et quedaries i per què?
Crec que aquest el tinc al meu compte personal, però m’encanta. És un operador de càmera, l’any 1932, que retrata un cap de setmana per Montjuïc en família. És un document que vaig tractar i millorar, i vaig tenir la sort que la família després es va posar en contacte amb mi, es van impressionar i els va agradar molt. La fotografia, als seus inicis, no està a l’abast de tothom; només la dominen persones d’un cert nivell adquisitiu que tenen una intencionalitat concreta de mostrar una part de Barcelona, o és molt institucional o mostra una clara idealització de la ciutat. Aquest vídeo surt del cànon de fotografiar gent seriosa a la ciutat idíl·lica, on tots estan molt ben posats i molt ben vestits… Aquests vídeos, que podem emmarcar en la quotidianitat, són els que més m’agraden, i, de fet, són els que més ressò i viralització tenen.

Barcelona 1932. Un dia en familia a Montjuïc.

Alegria, rialles, abraçades i petons molt pocs anys abans de la pluja de bombes feixistes sobre la ciutat. pic.twitter.com/TxAG6QqFE4

— Joaquim Campa (@JoaquimCampa) September 19, 2020

Recentment, el compte d’El Boig de Can Fanga va estar suspès durant tot un dia, fet que va crear cert ressò i fins i tot polèmica. Què en saps de tot plegat?
Tant de bo sabés què va passar, però no tinc cap resposta directa. Companys i amics que hi entenen més em van dir dues coses diferents: uns, que tot havia estat un error; altres, que tot era culpa d’un vídeo que vaig penjar del Somorrostro on sortien nens despullats entre barraques durant uns segons. Això podria ser que s’hagués considerat pornografia infantil, també en part a denúncies d’alguns usuaris. Justament, el compte em va caure després de fer un comentari una mica “polèmic”.  Explico el context: vaig penjar un vídeo de la rambla idealitzada i ja van venir els típics a dir que “sin MENAs, sin maricones, sin mierdas, España era mejor”. Jo normalment  no salto, no entro en aquestes coses, però tenia tants comentaris que l’endemà vaig fotre un vídeo de les barraques i vaig dir que a veure si també me’l comentaven tant. I un d’aquests usuaris, que es veu que estava enamorat del meu compte, em va avisar que des de certs grups estaven molestos preparant denúncies. Si és veritat o no, jo no en tinc ni idea. Sols sé que no m’han comunicat per què me'l van suspendre ni per què me l’han tornat. El vídeo continua allà, publicat, així que no sé ben bé què ha passat.