Confusió. Sorpresa. Incomoditat. Molèstia. Riure. Admiració. Entre moltes altres emocions, incommensurables i difícils de posar-hi paraules, és el que transmet De l'amistat, la nova composició escènica de Las Huecas. Una obra que desperta els sentits més amagats de l'imaginari i deixa un regust a la boca amb ganes de més; com a qui li donen un caramel i li treuen, sense tenir la sort ni el privilegi d'acabar-lo.

Les actrius juguen amb un desdoblament identitari per mirar-se endins, més enllà de la superfície i del superficial, travessant el mirall, i sense conformar-se amb la simplicitat de la representació del seu reflex que aquest els ensenya a primera vista. 

L'amistat, per las Huecas, és el deliri, el sexe, i fins i tot allò que només s'experimenta un cop ja no es respira: la mort

Si bé damunt l'escenari s'hi mouen vuit actrius, tenim la impressió de veure'n només quatre. Quatre persones duplicades per parelles iguals, idèntiques, però alhora tan complexes, polièdriques, indesxifrables i indiscernibles. Res canvia, la forma i llargada de cabells, la tonalitat de la veu, tot és indistingible. 

La fluïdesa de l'encadenament dels diàlegs, però també dels moviments entroncats submergeixen a l'espectador en aquesta exploració d'un sentiment que és tant variable com rígid, com ho és l'amistat, marcat per les convencions d'una societat inflexible.

Quatre amigues que, a través de l'altre i la interacció amb el pròxim, intenten entendre qui són i què significa l'amistat. L'amistat és el que les uneix, per continuar fent al dia a dia, el que tant els agrada: actuar.

A l'escenari de la Sala Beckett, Las Huecas es despullen, literalment i figuradament, per furgar emocions que un no sap encara que existeixen fins que seu a la cadira del públic. L'amistat, per las Huecas, és el deliri, el sexe, i fins i tot allò que només s'experimenta un cop ja no es respira: la mort. Les actrius es transformen damunt de l'escenari, per deixar de ser elles mateixes, o qui pretenen ser cada dia i despertar el costat més íntim i animal de l'humà. Qüestionen "els codis del metateatre, els errors, les impossibilitats i la persistència de la pràctica amistosa".

Un dels punts clau que ha fet que la performance de Las Huecas arribi al cor i atrapi l'espectador és la proximitat amb la qual han transmès el missatge. Les parets estretes, l'escenari planer i el públic proper de la Sala Beckett és el que ha permès connectar amb les actrius, les seves identitats desdoblades i entrar en el deliri en el qual ens conviden des de l'inici. Elles descriuen aquest exercici d'autoficció com "un statement on es defensa que la convenció teatral pot neutralitzar el pes de tot psicologisme, tan nostrat avui dia, per tal d'oferir imaginaris més jovials, col·lectius i emancipadors des d'on entendre l'amistat".