Adur Ramírez de Alda (25 anys) és un dels joves condemnats per un altercat amb guàrdies civils fora de servei al voltant del bar Koxka de la població navarresa d'Altsasu, la matinada del 15 d'octubre de 2016. Acusat d'un delicte de terrorisme per la Fiscalia, va entrar a la presó de Soto del Real de Madrid el 14 de novembre de 2016, on es va mantenir en presó preventiva sota l'excepcional règim FIES —aplicat habitualment contra terroristes— juntament amb altres dos joves, Ohian Arnanz i Jokin Unamuno.

El 2018 va ser condemnat a 8 anys i mig de presó per delictes d'atemptat contra agents de l'autoritat, lesions, desordre públic i amenaces. Així mateix, set joves més van ser condemnats amb penes que oscil·len entre els 9 anys i mig i l'any i mig de presó. La sentència descartava, però, l'acusació de terrorisme.

Després de 1.325 dies a les presons de Soto del Real, Aranjuez (Madrid), Pamplona —tan sols dos mesos— i Zaballa (Àlaba), el passat 3 de juliol de 2020, l'Adur, juntament amb  en Jokin i l'Oihan, va obtenir el tercer grau penitenciari, és a dir, un règim de vida en semillibertat. Els tres joves eren els que tenien les penes més altes imposades pel Tribunal Suprem, però també els que van estar més temps en presó preventiva abans del judici. 

Esta mañana, los funcionarios de la cárcel de Zaballa han comunicado a nuestros hijos Adur, Jokin y Oihan la obtención del tercer grado. En consecuencia, mañana mismo accederán a los permisos correspondientes a su nueva situación penitenciaria. #Altsasu #Alsasua #AltsasukoakASKE

— Altsasu gurasoak (@Altsasugurasoak) July 2, 2020

D’aquesta manera accedien a una situació similar a la que havien aconseguit el desembre Iñaki Abad i Aratz Urrizola, després d’haver complert una quarta part de la seva pena. D’altra banda, Jon Ander Cob i Julen Goicoechea, condemnats a 7 anys i mig de presó, continuen en segon grau, mentre que Ainara Urquijo no va arribar a entrar a la presó, perquè va ser condemnada a un any i mig de presó i no tenia antecedents penals.
 

El abrazo de Bel Pozueta con su hijo Adur en el juicio. ❤️#AltsasukoakASKE
No hay condena injusta que pueda con el amor, la lucha y la dignidad de una amatxu. @Altsasugurasoak pic.twitter.com/gQS1N30Ji6

— Igor Meltxor (@IgorMeltxor) October 26, 2018

Durant el judici, l'Adur va protagonitzar un dels moments més emotius del procés, quan la seva mare -l'ara diputada al Congrés Bel Pozueta- va demanar al tribunal si podia fer-li un petó. És precisament de sentiments, d'emocions i de sensacions del que hem volgut parlar amb ell en aquesta entrevista, la primera que concedeix a un mitjà de comunicació. 

Com estàs, Adur?
Bé, content. Justament ens ha agafat aquest tema de la pandèmia pel mig. Aquests dos mesos han estat de flipar amb tot, d’alegria, d’intentar fer el màxim de coses possibles amb els amics, la família... Activitat total. Una mica intentar tornar al lloc on ho vam deixar, encara que sigui impossible. Tornar a ser qui érem.

Com es reprèn la vida després de la presó?
Costa, costa molt. Per sort, 4 anys no són tants, però és difícil. Hi vaig entrar amb 21 anys, a punt de complir-ne 22, i he sortit amb 25. M’he saltat canvis transcendentals, que a l’entorn es fan evidents. Al meu voltant estan vivint amb les novies o fora de casa, treballant; una mica aquest canvi de joventut a un punt més madur. I al final, jo em vaig quedar allà. 

"Reprendre la vida després de la presó costa. Per sort, només han estat 4 anys, però m'he saltat canvis transcendentals que a l'entorn es fan evidents"

Pensaves en com seria la vida en sortir quan estaves a la presó?
La veritat és que no hi pensava molt, suposo que perquè no creia que sortís tan d’hora, encara que soni estrany dir-ho. Sempre m’imaginava que quan sortís ja tindria una altra vida, pensava en canvis molt més profunds. Ho tenia una mica idealitzat, però tampoc hi havia donat gaires voltes.

Una sortida que, malgrat tot, encara és amb restriccions.
Sí. Nosaltres aquí a Euskal Herria estem acostumats al fet que els presos no surten fins a l’últim dia de condemna i llavors ja torna a començar la seva vida. Però nosaltres hem sortit amb limitacions, que encara continuen, i llavors no és com ho idealitzes. Però és una cosa diferent i es fa especial. 

El lema "Altsasukoak aske" ("Llibertat per als d'Altsasu") s'ha convertit en omnipresent arreu del país

Que és el que més trobaves a faltar dins de la presó?
Uf, ara mateix... [pensa] Una mica tot, aquesta llibertat de poder fer allò que vulguis quan vulguis. D’estar avorrit, enfadat o trist i agafar el cotxe i anar-te’n lluny a escoltar música sense demanar permís a ningú. No estar pendent tota l’estona d’un horari per anar a dormir o menjar, que t’obliga a viure aliè a les teves emocions. Potser t’ha passat alguna cosa amb la família o la novia i no importa: tu tens la teva rutina i no pots sortir-ne. 

Quins moments no tornen?
És una etapa de joventut molt bonica, molt intensa. Viatges molt, estàs molt amb els amics, coneixes gent molt diferent... Però intento no donar-hi gaires voltes, em quedo amb què encara soc jove i tinc temps de fer moltes coses si me les proposo.

Quins no s’obliden?
L’experiència a la presó. Inclús ara que porto dos mesos fora continuo buscant similituds en el meu dia a dia amb situacions que he viscut a la presó. La continuo tenint aquí al cap i, en part, no crec que se’n vagi mai.

Algun moment en especial?
Sensacions, dies concrets, com el dia que em van condemnar o el que ens van separar en presons diferents són molta bogeria. Tinc molt en ment el dia que em van enviar a Pamplona. Recordo que justament vaig passar pel meu poble amb el furgó de la Guàrdia Civil i els veus allà, a tocar dels dits, a tan sols 200 metres; però encara et queden 8 anys per veure’ls realment. Moments d’aquests són... són molt fotuts.

"Recordo que vaig passar pel meu poble amb el furgó de la Guàrdia Civil. I els veus allà, a tocar dels dits; però encara et queden 8 anys per veure'ls realment"

I després experiències amb els presos a Madrid, també. Allà hi ha situacions d’autèntica misèria, que veus i dius: “Joder, aquesta realitat també existeix i jo no la coneixia, i ara l’estic vivint aquí al costat de la meva taula". Això em quedarà marcat per sempre.

Suposo que la presó ha estat un xoc enorme.
No sabia on anava. Aquí a Euskal Herria, per desgràcia, la presó ha estat i és molt present. Sempre la teníem en ment: algun conegut va passar per la presó, l’amic del teu cosí estava a la presó... Però després et trobes aquí i penses: “Joder, com serà això?”. I entres a un mòdul, veus un pati superpetit, amb una sala repleta de gent, i et comences a fer preguntes... I abans que te n’adonis dius: “Hòstia, doncs sí que és això”. Des del primer dia et trobes amb situacions que no t’havies ni imaginat: moltíssima distància entre funcionaris i presos, molta violència, drogues... És molt xocant.

Durant aquests últims mesos a la presó, la pandèmia tampoc deu haver ajudat.
Ha estat un caos. Hi havia moltíssima desinformació, no sabien com actuar. Les primeres mesures que es van prendre van ser super restrictives: es van tallar visites, els permisos de sortida... T’aïllen totalment al teu mòdul. Nosaltres perquè sabíem que sortiríem en breu, però imagina’t que estàs amb presó preventiva i tens una pena molt llarga. Ha de ser molt angoixant. Les... (joder, ara em surt en eusquera) decisions que han pres les institucions penitenciàries han anat encaminades a violar sistemàticament els drets dels presos, perquè et deixen sense suport familiar, sense absolutament res.

I pel que fa a la relació amb els presos?
Intentava que fos distant, ni bona ni dolenta. El perfil que jo complia no tenia res a veure amb el d’un pres social que hi hagués allà per drogues, violència o robatoris. Llavors, com veia que es creaven un munt de conflictes per deutes o qualsevol altra cosa, intentava passar desapercebut. Ells també veien que el meu perfil no era el mateix...

"La relació amb la resta de presos era distant, ni bona ni dolenta. Tots coneixien la causa per la qual estava allà"

Sabien per què estaves allà?
Sí. Tots coneixien la causa per la qual estava allà, però mai et venien a buscar problemes ni a preguntar-te coses rares. Era cadascú pel seu camí. Jo feia la meva. Feia esport, estudiava. Relació cordial, tot i que també hi havia gent que valia molt la pena. 

En aquest sentit, el canvi de Madrid a Vitòria va ser significatiu?
Com el dia i la nit. A Madrid estava en un mòdul de reincidents, on hi havia gent que portava 15 anys de presó o que hi havia entrat 18 vegades, gent molt conflictiva; mentre que a Vitòria estava en un mòdul de respecte, amb gent que havia entrat per primer cop a la presó o que s’havia compromès a portar una disciplina major. 

Les mostres de suport als joves d'Altsasu han estat una constant des de 2016

A més, estàveu els set companys junts.
Això va ser importantíssim. No té res a veure. D’estar tu sol, havent de buscar gent per fer pinya, a ja tenir-la. Tenir els teus sis o set col·legues allà ho canvia tot.

També devia notar el canvi la família. 
Clar. Primer de tot per la quilometrada. Soto del Real estava a 300 i escaig i després Aranjuez a 500, mentre que aquí a Vitòria només n’hi havia 50. No té res a veure. I després també perquè veien que les condicions no eren les mateixes. A Madrid al·lucinaven amb les coses que els explicava. 

"La meva família al·lucinava amb les coses que els explicava sobre la presó a Madrid"

Com han viscut ells aquest procés?
Des del minut zero han tingut aquesta actitud d’agafar el toro per les banyes i organitzar-se per intentar canviar les coses. Han donat tot el seu temps i les seves ganes per denunciar aquesta situació i treballar per activar la societat. També hi ha hagut moments de flaquejar, però ha estat increïble la seva actitud constructiva.

I la societat s’ha activat.
Ha estat increïble, sobretot a Catalunya. Cada dues setmanes la família ens explicava coses, de “no sé qui a Catalunya s’ha mobilitzat i s’ha manifestat en no sé quina plaça”. I la pregunta era: “Com? A Catalunya? Però per què?”. Ens arribaven un munt de cartes, i al principi la majoria eren d’aquí, però amb el pas del temps eren sobretot des de Catalunya. I dèiem: “Hòstia, aquests estan aquí a pinyó” i ens feia una il·lusió tremenda. Sobretot a Catalunya, però també gent des de Madrid, Galícia, Andalusia... La força que et dona això és inexplicable. 

Tot això hagués estat possible en plena pandèmia?
Doncs no ho havia pensat i la veritat és que és una bona pregunta. Ni idea què hagués passat amb la nostra causa ara, tenint en compte la situació tan estranya que es viu i que la realitat política també està supermoguda. Sincerament, crec que estem ara mateix al carrer per aquesta mobilització ciutadana, així que potser no haurien sortit les coses com ara. 

Manifestació a Pamplona en favor de l'alliberament dels presos d'Altsasu (26 d'octubre de 2019)

Et sents encasellat com "un dels d’Altsasu"?
A Altsasu una mica potser sí, perquè és un poble, però en general no ho crec. Amb la gent del meu voltant no ho he notat, sincerament, potser perquè tampoc he volgut ficar el focus o no me n'he volgut assabentar, però no he notat aquest canvi. Ho he viscut amb normalitat, que a més és com vull que sigui.

Escoltaves als mitjans de comunicació allò que deien de vosaltres?
Sí, sí, molt [riu]. A mi personalment m’agradava. Mai m’havia menjat tantes hores de programes escombraries. Per una banda deies: “És clar que això no s’ho creurà ningú al meu poble o a Euskal Herria”; però per l’altra pensaves: “Seran pocavergonyes, com parlen així?”. Et fa ràbia, però intentes no donar-ne més importància de la que ells volen que en donis. Ho veies i pensaves: “Joder, quina quadrilla d’impresentables”. I res més.

I mirant cap enrere, què queda? Ràbia, rancor, sentiment d’injustícia...?
Què va! És que tothom em pregunta el mateix [riu]. Des del minut zero, en cap moment no he notat aquesta ràbia o rancor, simplement perquè no crec que això que ens ha passat sigui una cosa aïllada. Hem estat set xavals més d’Euskal Herria que hem estat part d'un més dels muntatges de l'estat espanyol. Igual ha estat molt sonat, però a Altsasu hi ha molts més presos, molta gent jove ha entrat a la presó, ja sigui per la seva militància política o per altres muntatges que s'han creat per beneficiar 'x' línies polítiques. Sempre m’he sentit un més d’aquesta situació, que no hauria de passar i encara menys ara, però continua passant. 

Quan eres dins de la presó també pensaves igual?
A dins hi havia moments de tot. Hi ha moments en què flaqueges i dius: “Joder, em queda un munt de temps per aquesta merda”. Intentes donar-hi sentit a les coses, et menges el cap, però al final te n'adones que per més que et frustris no aconseguiràs res. És fàcil dir-ho ara, però en el moment... No ho sé, plores i a prendre pel cul, no hi ha més, o truques la gent que saps que t’escoltarà. Al final, amb una mica de perspectiva, no em queda més que pensar que tampoc ha estat un desastre: tan sols han estat 4 anys i no 20, com li ha passat a altres. 

"No sento ràbia ni rancor, perquè el que ens ha passat no és una cosa aïllada. Només hem estat set xavals més d'Euskal Herria que ens ha tocat viure com ens ha tocat"

En algun moment ha sortit aquest impuls de dir: “Hòstia, em podria haver estat a casa aquell dia”?
Sí, però és que en el meu cas concret jo estava a casa [riu]. Aquí està... Veus les persones a les quals ens han fotut en aquest marró i dius: “A veure, jo, per què?”. Si hagués estat a Vitòria també hauria estat aquí dins. De fet, una amiga, l’Edurne, era a Madrid i al principi també la van implicar. És que és acollonant. Dius: “D’abans ens coneixia la Guàrdia Civil? Sí". Llavors els quadra que estiguéssim allà alguns de nosaltres. Van fer “pum, pum” i els va sortir mitjanament bé. Hagués estat aquí de totes formes.

Altsasu ha estat un dels centres de debat polític en els últims 4 anys

T’han pres alguna cosa que ja no tornarà?
No ho sé. Tampoc he fet aquest exercici de quedar-me assegut pensant en aquests 4 anys, pensant en com era l’Adur d’abans. Quan el faci l’hauré de fer amb temps, amb paper i boli, i fer balanç de tot això que he viscut. Però així, a primer cop d’ull, no ho crec. Si m’hagués passat alguna cosa molt dura, com perdre un familiar proper mentre estic a la presó, sí que crec que m’hauria quedat una espineta clavada de per vida, però no ha estat el cas.

T’han intentat prendre alguna cosa que no hagin aconseguit?
Sí, crec que sí. Perquè també hagués estat possible que després de tota aquesta bogeria hagués dit: “A prendre pel cul, m’oblido de tot”. Però ha estat justament al revés. He vist d’on venia tot això i he pensat: “Doncs m’informo, llegeixo, estudio”. Els pensaments lleials, les conviccions, això no t’ho treuen passis el que hagis passat. Ni a mi ni al poble, que podria ser un altre dels objectius d’aquest muntatge. Però els ha sortit la jugada malament, perquè el poble s’hi ha involucrat, ha vist d’on venia tot això i els ha sortit el tret per la culata. 

"Els hi ha sortit la jugada malament. El poble ha vist d'on venia tot això i s'hi ha involucrat. No ha deixat enrere les seves conviccions"

I l’Adur del futur, com te l’imagines?
Doncs ara mateix estic estudiant. Vaig començar Dret dintre de la presó i abans ja estudiava Magisteri. La meva voluntat és acabar les dues carreres, tot i que segurament em decantaré pel Dret. És un tema que m’agrada molt, la veritat, i encara més després de tota aquesta experiència. El meu objectiu serà entrar en el món de l’advocacia, per dir-ho d’alguna manera. Treballar. Fer una vida normal.

Gaudint més de les petites coses?
Sí, clarament [riu]. Les petites coses em donen la vida. (Quan va ser?) El passat cap de setmana vaig anar amb dos amics a escalar i després a la platja, que feia un temps increïble. I estàs allà a la platja, prenent una cervesa amb els teus amics i penses: “Joder, això sí que és una gozada”. O el futbol, també el trobo molt a faltar. Ara amb el tema de la pandèmia està complicat, però aquesta sensació d’entrar per la porta del Sadar i veure tot el camp... Crec que serà una passada.

La sensació de llibertat?
Sí, sí, és això. En especial la platja i el mar m’han donat aquesta sensació de dir: “Això és llibertat”. La muntanya també, però la platja encara més. Hi he anat un munt de vegades d’ençà que he sortit, i això que aquí no en tenim. Però m’ho dona tot: la sensació de llibertat, de gaudir dels petits moments que abans no tenien importància, però que ara agraeixo un munt. No sé, em dona la vida. 

Posta de sol a la platja d'Hendaia. Foto: Adur Ramírez