-
Publicat el 11 de febrer 2024

Quan vaig arribar casa després d'haver vist Esperant Mr.Bojangles al Teatre Poliorama, encara tenia els ulls inflats de plorar. Sentia un buit al pit, el buit que havien deixat uns personatges que en 90 minuts d'espectacle havia arribat a estimar i ja trobava a faltar. Lluís Villanueva, Sílvia Abril i Lua Amat interpreten la història d'una família estrafolària que crea una realitat al marge de l'ordinari perquè "quan la realitat és trista i avorrida és millor inventar-se una bona història".

Es podria dir que Esperant Mr.Bojangles succeeix en una casa de nines: l'obra transcorre entre tres parets, i la quarta és inexistent perquè puguem entrar en la intimitat de la família. La decoració recorda a les peces de fusta de colors amb les quals juguen els infants més petits. Estan col·locades com si naturalment haguessin caigut sobre l'escenari, però es mesclen orgànicament amb la il·luminació per transportar l'espectador a un castell, a un hotel, un hospital psiquiàtric... I la sobrietat de l'escenari es barreja amb les imatges que creen els actors amb les seves paraules i la música per crear la història de tota una vida.

Els blocs de colors de la decoració combinen amb el vestuari, que juguen amb el cromatisme de l'escenari. L'expressivitat dels actors, els seus moviments, i la roba els converteixen en les nines de la casa. Els personatges es fan petits dins del món de jocs i mentides que creen per evadir-se de la realitat. No em puc treure del cap la posada en escena del casament, quan un focus imita la llum que entra pel rosetó d'una església i reflecteix una flor de vitralls a terra. Per altra banda, quan la filla de la parella sent que el somni en el qual viuen s'està convertint en malson, la música i els crits estridents encarnen l'angoixa, i l'escenari es torna fosc excepte un focus que il·lumina només la seva cara i el desig d'escapar d'aquell món fictici que s'esquerda.

A la presentació de l'obra, Sílvia Abril diu que Esperant Mr.Bojangles és "una hòstia per a l'espectador". Jo penso que és una pallissa d'hòsties sencera. Tot i que hi ha moments de comèdia, no són per riure: són per sentir tendresa cap a una bonica història. Els personatges són feliços, i tu ho ets amb ells, perquè et sents part del relat.

La mare, interpretada per Sílvia Abril, és com la ballarina d'una capsa de música. "Ja és hora de ballar?" - pregunta el pare. "Sempre!" - respon ella. La ballarina es deixa portar i pren la mirada de tots aquells que hi ha al seu voltant. Però, a poc a poc, la música va perdent vida. Sembla que a la ballarina li costi continuar girant, fins que la música, cansada i trista, s'atura de cop i regna el silenci. Quan s'esvaeix el món de la família d'Esperant Mr.Bojangles perquè la seva ballarina no pot continuar ballant, el teatre no es queda en silenci: s'escolten els plors del públic.

El pare, interpretat per Lluís Villanueva, és qui dona corda a la capsa de música. L'amor que sent la parella és pur, i el més bonic de tot és veure com passen els anys i no només s'estimen de la mateixa manera, sinó que fan tot el possible perquè l'altre sigui feliç.

Tot i que l'amor és la força que condueix la història de la família, també hi ha un tema que es tracta de teló de fons. Comportaments que a simple vista poden semblar divertits, al final de l'obra ja no ho són. Les excentricitats de la mare acaben sent senyals de malalties mentals que es camuflen entre els riures. Esperant Mr.Bojangles fa una gran feina a l'hora de tractar aquest tema, ja que mostra el dolor de qui ho pateix, però també d'aquells qui l'acompanyen. No hi ha un moment clar de l'obra en el qual es noti el canvi sobtat del riure a la llàgrima, però la percepció del personatge de la mare per part del públic evoluciona, i això s'aconsegueix gràcies la mirada del pare i de la filla, i d'una narrativa que es transforma de manera subtil sense que l'espectador se n'adoni fins que ja és a l'extrem oposat.

Qui veu a Sílvia Abril al cartell de l'obra pot pensar que Esperant Mr.Bojangles és una comèdia, però Paco Mir, el director, explica que l'actriu "mostra una faceta seva que no hem vist mai". Sort que ens l'ha deixat veure. Tot i que interpreta un personatge caricaturesc, acaba demostrant ser humana amb el gran dolor que pateix, el qual es manifesta amb un gran ventall d'emocions que l'actriu personifica extraordinàriament.

Lluís Villanueva encarna el temps a la perfecció. El vestuari ajuda, però és a través de la meticulositat de la seva interpretació que aconsegueix començar sent un jove il·lusionat, per acabar sent un home desesperat per mantenir la felicitat de la família. L'espectador pot veure el dolor ofegat a través de la façana que construeix per protegir a la seva filla.

Lua Amat és la filla de la parella i el fil conductor de la història. Tot i compartir escenari amb dos referents de la comèdia catalana, la seva actuació no queda pas enrere. Es nota la seva formació en dansa amb el control del cos en les escenes sobretot de comèdia. Es fon amb la història, connecta amb l'audiència, i és una excel·lent guia pel viatge que es viu veient Esperant Mr.Bojangles.

Sílvia Abril va explicar a la presentació de l'obra que no podia escoltar Mr.Bojangles de Nina Simone (la cançó que escoltava l'autor del llibre original quan se li va ocórrer la història, i que apareix constantment a l'obra) sense plorar. Ara ja en som dues. Quan l'escolto, m'imagino la vida de la família com si fos un vídeo a càmera ràpida, i finalment ressona l'última frase de la filla: "Com s'ho faran els altres nens per viure sense els meus pares?".

Aquesta bufetada emocional es pot veure fins al 24 de març al Teatre Poliorama.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —