- entrevistes -
[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Per David Milián i Ramon Vilageliu
Publicat el 02 de novembre 2020

Pau Ribes, nascut el 1995 a Canyamars (Barcelona), va ser el primer nedador de natació sincronitzada a Espanya. Amb només 19 anys va debutar als Mundials de Kazan, on va obtenir la medalla de bronze. Conversem amb ell tot just després de l’últim entrenament del dia, als voltants del Centre d'Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat, la seva segona casa.

Quin va ser el teu primer contacte amb la natació sincronitzada?
Amb 7 anys, en un espectacle aquàtic a les piscines de Montjuïc. Els números de sincro em van entrar pels ulls de seguida: l’aigua, la música, la gent entregada… Tenia clar que jo volia fer el mateix.

On van ser els teus primers passos?
Vaig començar en un club proper i molt petit, a les piscines de Vilassar, però hi havia poc nivell i de seguida em van recomanar anar al Club Natació Granollers. Allà va ser on vaig començar a formar-me de veritat.


"Estic plenament orgullós d’encapçalar la lluita per la igualtat de gènere i aplanar el camí per als nois que venen al darrere"


T’emmirallaves en algun referent en els teus inicis?
En la Gemma Mengual, que era qui manava en aquell moment i amb qui vaig tenir la sort de fer el meu debut internacional. Va ser un somni fet realitat, no m’ho hauria imaginat mai quan vaig començar.

Com has arribat a ser el pioner masculí a Espanya?
Ha estat un camí difícil i ningú m’ha regalat res. He hagut de ser molt fort per vèncer els estereotips: era l’únic noi a la piscina. Sovint, em titllaven d’efeminat perquè m’agradava la sincronitzada. Però ara estic plenament orgullós d’encapçalar la lluita per la igualtat de gènere i aplanar el camí per als nois que venen al darrere.

Emma Garcia i Pau Ribes a l’open de París del 2020. Foto: Jordi López/FCN

Com va afectar el confinament a la teva preparació?
Ha estat molt estrany. A inicis d’any ja havíem planificat la temporada i la quarantena ens va trencar els esquemes. He tingut la sort de gaudir d’espai per seguir entrenant a distància. Em va ajudar a establir objectius, falsos o no, per mantenir l’esperit competitiu.

I com et sents ara?
La forma física com a tal no l’he perduda, he seguit fent exercici des de casa. Però el que realment m’ha passat factura és no haver tocat l’aigua. Passar una setmana sense tocar l’aigua és com perdre tres mesos de preparació. Per a mi, un dia sense entrar a l’aigua no és un dia normal.


"Com més aviat ens traiem aquesta idea que cada esport està encasellat en un gènere en concret, millor"


La modalitat mixta encara no és olímpica. Creus que en un futur pròxim podria ser-ho?
A inicis de temporada, la meva companya i jo vam fer un escrit al president de la Federació Espanyola de Natació demanant l’aprovació de la modalitat. A finals de novembre sabrem si ens accepten pels següents Jocs.

I la modalitat individual masculina?
Cal anar pas a pas. Quan tinguem més nois, ja hi lluitarem. Com més aviat ens traiem aquesta idea que cada esport està encasellat en un gènere en concret, millor.

Pau Ribes conversa amb el Diari de Barcelona als afores del CAR. Foto: Berta Codina

Per què encara no s’han acceptat les vostres reivindicacions olímpiques?
El COI argumenta que és per falta de gent. El que miren és que els hi surti rendible i com a més països es practiqui l’esport, millor. Serà complicat, però entre tots estem trencant de mica en mica aquests estereotips, animant més els nois perquè s’apuntin.

Veus un futur optimista per a la natació sincronitazada?
La sincro ja gaudeix de bastant popularitat. És un esport molt visual i crida fàcilment l’atenció. Espero que segueixi creixent i guanyant adeptes. 

I en l’àmbit personal?
El meu somni és competir a escala olímpica. Però si no hi arribo, m’agradaria que els nois que venen al meu darrere sí que ho poguessin aconseguir.

A Espanya hi ha molta afició per la sincro.
És clar, perquè hi ha bastant de nivell i a més és exitós. Actualment, tenim un equip bastant jove i encara estem verds. Haurem d’esperar, però tenim molt de potencial. Seguim al peu del canó.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —