"Van trucar a la porta a les dotze de la nit. Dos policies havien mig segrestat el sereno perquè els obrís el portal de baix. Quan van entrar, va començar una cridòria, violenta i en castellà; els vuit germans del meu pare van haver de sortir del llit. Després de regirar del tot la seva habitació, van demanar a la meva àvia un got d'aigua i ella els el va donar, però no el van acceptar. Van beure d'un got que ja era a una taula. Potser es pensaven que els enverinaríem", relata Joan Sanmartí Amat. El seu pare, Magí Sanmartí i Roset, era llavors a la Comissaria de Via Laietana, patint els maltractaments i tortures de la Brigada Politicosocial. L'havien detingut el 19 de maig de 1960, just abans dels anomenats "Fets del Palau".

Mentre al Palau de la Música Catalana havia de començar el concert d'homenatge a Joan Maragall, Sanmartí repartia fulls amb la lletra del Cant de la Senyera, escrita pel mateix Maragall. Inicialment, s'havia estipulat com a peça que tancaria el concert, però el governador civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, va acabar manant-ne l'exclusió considerant que la càrrega política de la cançó no la feia apta. L'ambient era tens: el règim havia hagut de destituir un dels seus homes forts a Catalunya, Luís Martínez de Galinsoga y de la Serna, director de La Vanguardia —en aquell moment, La Vanguardia Española— per haver exclamat en sortir d'una missa en català que "todos los catalanes son una mierda".

Aquell maig de 1960, Franco, que volia recuperar l'afecte dels catalans vencedors de la Guerra, va deixar-se veure per Barcelona entre inauguracions, actes i un consell de ministres, quatre dels quals eren aquell dia al Palau. La passejada pels dominis va veure's frustrada per uns joves cristians i catalanistes que van decidir, tot i la prohibició, substituir els aplaudiments finals del concert pels primers versos del Cant de la Senyera.

La noia del Palau

"Estàvem molt nerviosos; però disposats a jugar-nos el tipus. Vam pujar al galliner del Palau i només arribar ja vam veure tot de senyors amb gavardina col·locats aleatòriament però estratègicament. 'Que complicat serà això', vaig pensar", recorda Guiomar Amell i Amell. Ha estat delegada territorial del Departament de Cultura i és degana del COLBACAT, Col·legi de Doctors i Llicenciats en Belles Arts i Professors de Dibuix de Catalunya. Avui té 87 anys, quatre fills i vuit nets, però aquell 19 de maig de 1960 només era una jove moderna, demòcrata i catalanista; una amenaça per al règim. Unes setmanes abans havia anat a la seu de La Vanguardia (espanyola) i hi havia llançat  llambordins fins a trencar-ne les vidrieres, en el marc de la campanya Galinsoga.

"Qui va començar el cant va ser en Pep Espar" —Josep Espar i Ticó, empresari i activista vinculat a Cristians Catalans, posteriorment un dels fundadors de Convergència— i tots ens hi vam sumar. Ni ens sabíem la lletra, per això necessitàvem els fulls", apunta ara, rient. "Però en qualsevol cas no vam cantar gaire; de seguida van saltar els policies i van abraonar-se sobre nosaltres. En Pep Espar va fotre un cop de puny a un i jo vaig començar a fer-me la bleda, fent-los nosa com si fos beneita: 'Ai, disculpi', deia. Vaig aprofitar la confusió i vaig agafar de bracet en Pep, i vam baixar les escales del Palau lentament com si fóssim una parelleta. Un cop a fora, vam arrencar a córrer i no vam parar fins que vam ser a l'avinguda del Tibidabo. Vaig pujar al 600 d'en Raimon Galí i ens en vam anar a Montserrat, pensant que allà l'Espanya catòlica no s'hi ficaria."

Feien bé. Aquell dia i els posteriors, els detinguts van multiplicar-se. Els policies que no s'havien atrevit a beure's el got d'aigua van tornar a Via Laietana. "Al poco tiempo", relata l'atestat de Magí Sanmartí, "comparecieron unos funcionarios manifestando que le habían hallado en su domicilio distintas hojas clandestinas y en aquellos momentos varió totalmente la forma del interrogatorio practicado por Vicente Juan Creix, quien porra en mano ordenó a los restantes funcionarios que sujetaran al dicente [Sanmartí], y le golpeó con la porra en los ríñones y espalda, mientras otro funcionario le dirigía puñetazos en el estómago y vientre. Uno de ellos le dirigió unas palabras en asturiano, preguntándole al dicente si sabía qué querían decir, y al contestar el dicente que no lo sabía, le propinó un bofetón diciéndole 'que los catalanes no tenían cojones' y que 'durante la batalla del Ebro habían corrido mucho'". 

Els grisos feien emergir noms a cop de tortures i pallisses. Un va ser el de Jordi Pujol, autor del famós text Us presentem el general Franco, dins les octavetes que van omplir l'aire del Palau. També va aparèixer-hi Llibert Cuatrecasas i Membrado, militant clandestí d'Unió Democràtica de Catalunya i diputat a les eleccions espanyoles de 1979 i, a partir de 1962, marit de Guiomar Amell. "Els advocats van prendre atestat de les tortures que havien patit, i ens els van fer arribar a les noies. Com que a casa teníem una Olivetti, posàvem sis o set fulls de paper ceba, que eren primets, en fèiem còpies per a repartir-les, perquè la premsa no en deia res".

Retall del Diari de Barcelona segrestat pels franquistes, que va obviar els incidents.

Un moment clau d'una lluita llarga

Explica el catedràtic en història contemporània per la Universitat de Barcelona Borja de Riquer que aquells fets van marcar un moment clau de la lluita antifranquista: "Tot i que el franquisme ja presentava esquerdes a Catalunya des de feia temps, com amb la vaga de tramvies l'any 1951, per primera vegada els opositors al franquisme no són només els que han perdut la Guerra. Fins llavors, l'oposició havia estat principalment sindical i obrera; ara són també les classes benestants. Hi ha una generació que no ha participat de la Guerra Civil i que no acceptava la situació". 

El règim, necessitat de crèdit estranger i confiança interna per perpetuar-se, simulava unes obertures que després acabaven per no existir. Segons Riquer, "els franquistes notaven que la societat canviava i entenien que havien de seguir aquests canvis, però sense perdre ni un bri del poder". Aquí es produïa una paradoxa: "S'adonen que, quan són tolerants, les coses els marxen de les mans; passarà en l'àmbit informatiu i estudiantil; a tot arreu on es liberalitzen, acaben havent de fer-se enrere".

"Això passa també amb les manifestacions culturals en llengua catalana", destaca. "Des dels 50, el règim tenia una política de certa tolerància: es publicava alguna cosa, manipulada i feta innòcua, especialment del món catòlic; n'és un bon exemple Jacint Verdaguer. Durant els 60, però, precisament gràcies al finançament i els esforços d'aquestes classes benestants, augmenten les publicacions que, de manera directa o indirecta, són antifranquistes: publicacions d'alta qualitat sobre història, filosofia, o pensament polític que el règim veu amb mals ulls". 

L'àvia del Liceu

Amell diu que, tot i que valia més la prudència, aquells mesos de ferotge resposta franquista no va saber estar amagada. "En aquella època encara teníem el jou i les fletxes de la Falange a l'entrada dels pobles, i amb la colla —com ella anomena aquella barreja d'amics personals i camarades de trinxera que havien conformat a partir del Palau— ens dedicàvem a tirar-ho a terra i pintar-hi 'Pujol Catalunya'".  

L'any 62, després de ser mare, no va poder militar directament a Unió per por que, si la policia mai trobés les llistes, els nens perdessin els seus dos pares, però mai va abandonar la seva activitat política. Va tornar a aixecar-se del seient l'any 2021, quan el president espanyol Pedro Sánchez va visitar Barcelona com ho havia fet Franco el 60. El líder socialista va plantar-se al Liceu a defensar els indults als líders independentistes represaliats per l'1-O. Al públic, Amell hi era com a degana del COLBACAT. "Vaig pensar: seré la noia del Palau i l'àvia del Liceu. Ell va fer un discurs i en acabar els aplaudiments vaig alçar-me i dir '¿Esto es un monólogo o puede ser un diálogo?'. Es va fer el silenci i jo vaig quedar-me quieta com un pal. Ell va dir-me que l'acompanyés a una de les sales del costat i em va oferir menjar algun canapè, però jo vaig refusar. Vaig explicar-li les necessitats que té Catalunya com a nació i com era d'important el corredor mediterrani, tant per Catalunya com per l'Estat. Ell, com habitualment, no es va comprometre amb res".

La lucidesa, mordacitat i convicció de Guiomar Amell l'han acompanyat sempre, dins i fora la casa on els Amell-Cuatrecasas han criat els seus fills, a prop de la plaça de Francesc Macià —ja no Calvo Sotelo—. Les parets són cobertes de lloms de llibres en llengua catalana i francesa. En una de les visites habituals que hi feia la politicosocial buscant el seu marit, un dels agents va preguntar a Amell —que tenia llavors quatre criatures rondant la casa, una de les quals havia nascut tot just feia 10 dies —: "¿Cuántos libros en catalán y francés, no?". "Es que nos gustan", va contestar.  

Guiomar Amell i Amell a casa seva, a Barcelona.