El 20 d’agost del 2023, el món va presenciar en directe la necessitat d’un canvi. Per a moltes, el petó de Luis Rubiales a Jenni Hermoso va ser el moment adequat per dir prou als abusos de poder. Com a resposta, les xarxes es van omplir de missatges amb el hashtag #SeAcabó. Per uns moments, tot semblava apuntar al fet que Rubiales, sense saber-ho, ens estava oferint l'oportunitat de situar tot un seguit de temes —fins aleshores silenciats— sobre la taula. Principalment, què vol dir realment això del consentiment?

Mesos després i esvaïda aquesta il·lusió inicial, Rubiales ha tornat a representar l’automatisme amb que operen les narratives masclistes amb les quals convivim. “Este falso feminismo y este falso concepto de la igualdad que se basa en que la mujer pisotea al hombre, es injusto, ¿no?”, explicava aquest dimarts a Okdiario.

Malauradament, aquest pensament no forma part d’un reducte aïllat. De fet, podríem considerar Rubiales la figura que simbolitza tot un sector nostàlgic que reacciona davant d’un temps que està quedant obsolet. D’alguna manera, mentre que ell exclamava “No voy a dimitir”, aquest s’identificava amb ell, enfrontant-se al feminisme com a moviment que desafia tot un seguit de dinàmiques que, fins al moment, havien quedat impunes. 

Rubiales segueix enrocat en els seus postulats. A continuació, analitzem alguns moments de l’entrevista que indiquen clarament com l’expresident de la Federació Espanyola de Futbol no mostra cap indici de deconstrucció.

De nou, Rubiales torna a perpetuar la figura de la víctima perfecta: és a dir, el rol que se’ns demana ocupar a les dones des del moment que denunciem haver patit una agressió masclista. Precisament, el mateix examen fiscalitzador que es va reproduir durant més d’una sobretaula nadalenca on diferents Rubiales rebutjaven que la Jennifer Hermoso presentés les campanades de Cap d'Any. Curiosament, tot i haver guanyat un Mundial i haver estat triada pel Financial Times com una de les 25 dones més influents del món l'any 2023.

Finalment, podríem analitzar les seves paraules gairebé en termes filosòfics, doncs què és una barbaritat, què és ser radical? Radical és una estructura que exerceix una violència sistemàtica contra les dones o radicals som nosaltres per mostrar-ho? En el darrer cas potser només cal dignificar el terme radical, allunyant-lo de qualsevol caràcter negatiu. En tot cas, ja ho va dir l’Angela Davis fa 50 anys que el “feminisme és la idea radical que les dones som persones”.

Com sempre, costa deslligar-nos de l’herència que la socialització de gènere ens ha deixat, i les feministes exercim la tasca de l’autocrítica. En definitiva, o bé no hem sabut transmetre el missatge prou bé o el problema resideix en una resistència conscient i activa al canvi. Una conclusió és clara, però, podíem haver-ho entès tot, però encara hi ha qui no ha entès res.