"Si volem viure de determinades maneres és perquè també volem viure la mort de determinades maneres", explica Thais Bonilla Martínez, un dels testimonis centrals del documental Viure la mort. La coproducció de La Directa amb Papaia Produccions, que es preestrena aquest dimarts a les 19:00h als Cinemes Girona, parla sense embuts sobre quin espai ocupa la mort i el dol en les nostres vides i proposa una primera passa per trencar el gran tabú entorn la nostra finitud.

A partir de les vivències de quatre dones que han viscut en primera pell una pèrdua molt propera, el documental relata fins a quin punt hem desculturalitzat la mort, invisibilitzant-la i relegant-la a l'esfera privada. I de la mà de diferents experts, des d'activistes a treballadors de l'àmbit sanitari, social i el negoci funerari, ens il·lustra com ha impactat això en la nostra vida.

El lloc del dolor: l'esfera privada

En la societat occidental, existeix un relat únic entorn la mort. Un seguit d'estructures morals, culturals i irremeiablement religioses que ens imposen com ens hi hem de relacionar i com hem de viure el nostre dol. Però no és un relat universal, sinó el producte de la imposició del cristianisme de la mà de l'imperi romà. 

Thais Bonilla, en un moment del documental

Des que naixem, se'ns ensenya que el dol ha de ser privat, en paraules de Montse Esquerda Aresté, directora de l'Institut Borja de Bioètica i pediatra que intervé en el llargmetratge. "La nostra societat té molt poca tolerància al malestar i als seus signes externs". El vivim com un fet privat, perquè compartir-lo seria posar en manifest que som vulnerables i interdependents, i això xoca amb l'individualisme imperant.

Per aquest motiu, tenir a quatre dones en pantalla que ens parlen del seu dolor obertament és revolucionari. Perquè en fer col·lectiu el seu dol, el polititzen. Així Viure la mort, ens proposa situar la mort en un espai de més centralitat social, reivindicant-ho com una eina útil per repensar com vivim i com volem viure.

L'especulació d'una necessitat bàsica

El negoci funerari juga un paper principal en tot aquest procés i el documental ho il·lustra sense deixar espai a dubtes: hi ha clars beneficiaris en el model de gestió de la mort.

Juliana Tapiero, en un moment del documental

Des de Som provisionals, un col·lectiu que divulga informació del sector funerari i genera espais per potenciar l'autogestió de la mort, expliquen que el 1996 el govern de José María Aznar va aprovar un reial decret que recollia el següent en el seu 22é article: "Se liberaliza la prestación de los servicios funerarios". Fent balanç d'aquests quasi 30 anys, els efectes són evidents: s'han triplicat els preus dels productes i serveis obligatoris a consumir per llei en un enterrament.

El sector funerari és un clar cas d'especulació d'una necessitat bàsica. Viure la mort ho exposa a través del testimoni d'extreballadors, actuals treballadors i directius del sector. Comercials que funcionen per objectius, vincles entre grans asseguradores i funeràries, males praxis... són només alguns exemples dels abusos que acumulen aquestes empreses.

"Però no només ens estan robant monetàriament, ens estan robant generacions i generacions d'imaginaris. Ens han robat fer d'aquest moment de la vida una cosa nostre", reivindica Júlia Sánchez Cid, testimoni del documental i membre de Som provisionals. I així és, perquè l'actual legislació deixa molt poc marge perquè puguem viure els nostres dols de manera sobirana, i les històries d'aquestes quatre dones ho evidencien.

El documental de la Directa és radicalment feminista, no només perquè són les dones les protagonistes indiscutibles davant i darrere la pantalla, sinó perquè ens proposa que, per cuidar la vida, irremeiablement hem de cuidar la mort. Això comporta remoure el lloc que ocupa socialment, i fer-ho des d'una mirada col·lectiva i històrica. 

Viure la mort és extremadament sensible i contundent, ens posa per primera vegada en pantalla, cuidant tots i cadascun dels detalls que hi apareixen, la mort amb tota la seva cruesa. És un treball que vol empoderar-nos per aquesta etapa vital i ensenyar-nos que junts no esborrarem l'absència, però ens ajudarem a omplir el buit.