En més de 60 països del món, ser LGBTIQA+ continua sent il·legal, i en molts d’altres, tot i que no et tanquin, et marginen, t’agredeixen o t’obliguen a amagar qui ets realment. En aquest context, la música esdevé una eina poderosa: hi ha cançons que fan ballar i d’altres que fan tremolar, i algunes fan ambdues coses alhora. I són aquestes les que més molesten a governs conservadors, líders autoritaris i ministres amb corbata ajustada i pensament estret. No parlem només de cançons "amb missatge", sinó de peces que, pel simple fet de ser creades per artistes queer, no encaixen en el discurs oficial i lluiten per sortir de l’armari.

Aquest és un recull de deu cançons que, si fossis un govern amb pànic al glitter i terror existencial per la llibertat, no voldrien que escoltessis.

⚠️ Advertència: aquesta playlist podria ser considerada “propaganda homosexual” en més de la meitat del planeta.

1. Rainbowland – Miley Cyrus & Dolly Parton

Benvinguts a Rainbowland, on aquest duet entre la rebel pop Miley Cyrus i la icònica Dolly Parton —reina de les perruques i del country kitsch— ha estat censurat en escoles dels Estats Units per “promoure l’acceptació LGTBI+”. I si això passa a Wisconsin o a Florida, imagina’t què trobarem més enllà, en països on l’arc de Sant Martí està literalment prohibit, on ser qui ets pot costar-te la feina, la llibertat o la vida. La cançó, que a primera vista sembla només una fantasia acolorida, parla en realitat d’això mateix: d’un món on estimar o existir fora de la norma pot ser motiu de càstig. Com bé diu la lletra: “Tot el dolor i l’odi que passa aquí” no és cap metàfora. És literal (inclús a Rainbowland).

2. Putin will teach you how to love – Pussy Riot

Maria Alyokhina, membre fundadora de Pussy Riot, va escapar del país disfressada de repartidora de menjar i amb un visat europeu sota el braç. Imagina’t el que ha de fer una artista per dir “t’estimo” i sortir-ne viva. A Rússia, estimar lliurement és gairebé un crim. I per Putin, l’amor és cosa de llei, no de cor. Per això Pussy Riot li dediquen aquest himne punk amb un títol tan sarcàstic com el context que denuncia: “Putin t’ensenyarà a estimar”. Potser caldria fer classes d’amor, sí —però per a alguns líders polítics.

3. Shim El Yasmine – Mashrou' Leila

Shim El Yasmine vol dir 'olora el gessamí', però la fragància de Mashrou’ Leila molestava massa. Aquesta banda libanesa que va posar l’amor queer al centre del món àrab, amb himnes en àrab i una portada a la Rolling Stone, va desafiar tabús en una societat conservadora. El 'projecte d’una nit', com es tradueix el nom del grup, es va convertir en un amor impossible entre la música i el sistema. Fa uns anys, 35.000 persones corejaven les seves lletres al Caire. Ara ja no canten, però el perfum queda. I no hi ha censura que ho esborri.

4. Shaneera – Fatima Al Qadiri

A Kuwait, un dels països més conservadors del golf Pèrsic, on la identitat queer és tabú i sovint castigada, Fatima Al Qadiri converteix l’estigma en art i festa. En el golf aràbic, la paraula shanee’a (شنيعة) significa literalment 'nefast, escandalós, abominable'. Però a la Fatima li importa un rave. La reina de la nit kuwaitiana fa del tabú una pista de ball i de l’insult, una corona. Amb beats aràbics i frases de Grindr, el seu disc sona com un drag show al mig del desert. No és música per passar desapercebuda. És música per fer escàndol. I si això és pecat… que ens enxampin ballant.

5. Where I’m Coming From – Lila Iké

Des de Jamaica, una terra on el reggae sona més fort que el respecte a la diversitat, Lila Iké emergeix com una veu sincera i poderosa del reggae contemporani. Iké, que va declarar públicament la seva atracció per dones i ha rebut pressions dins d’una societat conservadora, recorda que ser autèntica pot ser un dels manifestos més valents que existeixen. El tema Where I’m Coming From barreja ritmes roots amb un missatge clar: no renuncia a les seves arrels, però tampoc a qui és. I quan canta “I miro enrere, on va començar tot, he de dir que soc forta”, no és només autobiografia, és un lema de resistència per a totes aquelles persones que es neguen a demanar perdó per ser com són.

6. I’m OK – The G3sha

Fins fa poc, a Singapur, l’homosexualitat es penalitzava. The G3sha, obertament gai, utilitza el rap per expressar la seva lluita interna, la por i la pressió social, però també per reivindicar l’autoacceptació i l’orgull. Aquesta cançó relata la lluita per amagar la seva identitat i encaixar en estereotips que el feien sentir insegur, passant per pors i un intent de suïcidi, però també celebra la força d’acceptar-se i ser autèntic, i proclama que, malgrat la repressió, ell està bé: “G-A-Y-B-O-Y OK” (encara que el món es negui a acceptar-ho).

7. Ma Bitghayirni – Bashar Murad

Bashar Murad és un artista palestí que utilitza la música per rebentar tabús en una societat tradicional i conservadora. A la seva cançó Ma Bitghayirni ('No em canviïs'), Bashar ho té clar: no vol permís, vol espai. La lletra és un crit descarnat contra l’opressió: “Pots treure’m tota la roba, m’han amenaçat, m’han lligat les mans, m’han tret el nom i el dret, m’han rebutjat, però no em canviaran.” Bashar canta des d’una doble resistència: contra la repressió interna que invisibilitza les dissidències sexuals i contra l’ocupació israeliana que limita la llibertat de tot un poble. Enmig d’aquestes dues violències, ell insisteix a ser, estimar i sonar.

8. Wavvy – Mykki Blanco

Als Estats Units, mentre Trump predica el “make America great again”, Mykki ja la fa més gran, més diversa i més lliure. Tot i els avenços, el camí per a la comunitat trans i queer continua ple d’obstacles, especialment amb les polítiques regressives dels últims anys. Mykki Blanco, com a raper trans, desafia normes i fa visible una lluita sovint silenciada dins un món del hip-hop marcat pel masclisme i l’heteronormativitat. La seva cançó Wavvy és un crit d’orgull, d’autoafirmació i també de festa. Amb frases com “què he de demostrar en una sala plena de tios que no escolten les meves lletres perquè estan mirant les meves sabates?”, denuncia el judici constant sobre el cos i la identitat, i hi planta cara amb estil provocador i versos punyents.

9. Orbán, Verd Ki A Ferinek – Krúbi

Hongria ha estat escenari d’una escalada conservadora i homòfoba, amb lleis que censuren la diversitat i prohibeixen parlar d’ella a les escoles. Krúbi, enmig del festival Sziget, un dels més grans d’Europa, va besar un ninot amb la cara del primer ministre Viktor Orbán. En un país on la propaganda oficial equipara la diversitat amb la corrupció moral, Krúbi trenca el tabú de l’humor provocador. Orbán, Verd Ki A Ferinek (literalment, 'Orbán, masturba en Feri') és una sàtira política incendiària que sexualitza el líder ultraconservador i el seu antic rival de l’esquerra. 

10. Libérate – Rafael Conde “El Titi”

El Titi va ser la reina d’una època que no volia reines. En plena dictadura franquista, quan ser homosexual podia costar-te la presó o l’exili, Rafael Conde pujava als escenaris amb mantó, plomes i un missatge valent. Va cantar “Libérate, libérate. Ser ‘sexual’ no es un delito, no lo calles y lanza el grito” com qui et passa les claus d’un armari des de dins. Amb estil. Una picada d’ullet que sonava com una bomba dins una societat hipòcrita i reprimida. Ara, escoltar-lo no és només un acte d’amor per la història, sinó un homenatge a tots els que ja ballaven quan encara no es podia ni xiuxiuejar. Potser més d’un hauria de prendre nota, alliberar-se de l’odi i deixar que cadascú visqui lliurement.

En un món on l’existència queer sovint és criminalitzada o silenciada, la música es converteix en una arma poderosa per reivindicar identitats, trencar tabús i fer-se visibles. Aquestes veus, que ballen i tremolen, ens recorden que la lluita per la llibertat i la diversitat no és només un dret, sinó una revolució que ressona més enllà de qualsevol frontera o mur.