Després de la victòria d’aquest dissabte de l’austriac JJ davant del controvertit televot que va impulsar Israel fins a la segona posició, repassem la història d’una de les competicions europees més exitoses amb el permís de la Champions League de futbol.

1. 1956 (Lugano): Refrain de Lys Assia per Suïssa

A mitjans dels anys 50, des de la Unió Europea de Radiodifusió va sorgir la idea d’un concurs de música per televisió basat en festivals com el de San Remo per tal de sanar les ferides restants de la Segona Guerra Mundial. La idea era retransmetre’l en directe i simultàniament per diversos països i des del seu origen va tenir un carregat i controvertit component polític que ha arribat fins als nostres dies. Així va ser com, el 1956, es va dur a terme la primera edició amb els sis països de la CECA (antecedent de la UE) i Suïssa, que en va ser l’amfitriona. Va ser l’única edició en què cada país presentava dues cançons i va guanyar la local Lys Assia. És curiós fixar-se en el format tan estàtic i amb la presència d’orquestres del principi i com ha anat evolucionant amb les dècades.

En els dos anys següents, Itàlia va aconseguir dos rècords encara imbatuts amb la cançó més llarga (Corde della mia chitarra de Nunzio Gallo amb 5’09’’) i la més versionada Nel blu dipinto di blu de Domenico Modugno també coneguda com “Volare”).

2. 1968 (Londres): La, la, la de Massiel per Espanya

A poc a poc, es van anar incorporant països a la competició i, prop d’una dècada després, a Franco se li va posar entre cella i cella que Espanya havia de guanyar. La victòria demostraria al món que l’estat dictatorial era un país modern. El primer triat per acomplir la missió amb la cançó escrita pels components del Duo Dinámico va ser Joan Manuel Serrat. Però el del Poble Sec va voler cantar en català, i això era inconcebible, així que, amb poques setmanes de marge, van haver de triar una altra candidata.

L’escollida va ser Massiel i, en només 11 dies, va aconseguir preparar-se i guanyar (se l’ha acusat que amb una mica d’ajuda fraudulenta) la primera edició en color, passant per davant del Congratulations de Cliff Richard. L’any següent Espanya va guanyar de nou en un inèdit empat a quatre i, des de llavors, no ho ha tornat a fer, per la qual cosa s’ha convertit en el país guanyador que porta més anys sense repetir. Hi va ser a prop el 2022 amb l’SloMo de Chanel, però un "televot" en què va arrasar Ucraïna la va relegar a la tercera posició.

3. 1974 (Brighton): Waterloo d’ABBA per Suècia

No es pot parlar d’Eurovisió sense mencionar Waterloo. És de les primeres imatges que venen al cap quan pensem en el festival. Ni la rumba catalana de Peret, ni Olivia Newton-John ni E Depois do Adeus, cançó vinculada a la Revolució dels Clavells, van poder fer res contra el tsunami que van suposar l’Agnetha, el Bjorn, el Benny i l’Anni-Frid. Waterloo va inaugurar una nova època en què ja no només guanyaven solistes acompanyats d’orquestra, sinó que també hi havia presència de bandes, segones veus i roba hippie i extravagant. Els ABBA són, en definitiva, el grup que donant-se a conèixer a través d’Eurovisió han aconseguit més fama fins a convertir-se en una icona de la música disco. I això que la seva cançó parlava d’una derrota.

4. 1986 (Bergen): J'aime la vie de Sandra Kim per Bèlgica

Dos anys abans que la canadenca Céline Dion guanyés el festival representant Suïssa, la belga Sandra Kim va aconseguir fer-se amb el primer lloc amb només 13 anys, convertint-se així en la guardonada més jove de la història del festival. Això va dur polèmica, ja que l’havien inscrit com si en tingués 15. Tot i això, abans que ella, Mònaco ja havia presentat una adolescent de la mateixa edat en l’edició de Madrid 1969 (la de l’empat a quatre). A més, l'any 1989, tres anys després de l’èxit de Kim, França va enviar a la final de Lausana a una nena d’11 anys també d’origen belga anomenada Nathalie Paque, que va quedar vuitena. Després d’això, l’organització del festival va decidir instaurar un mínim d’edat de 16 anys per poder participar.

En l’altre costat de la balança, trobem l’antillenc Dave Benton, que es va presentar per Estònia el 2001, com el cantant de més edat en guanyar (per uns mesos) i el suís Emil Ramsauer del grup Takasa com el participant més gran amb 95 anys el 2013.

5. 1998 (Birmingham): Diva de Dana Internacional per Israel

Els 90 van suposar un abans i un després per Eurovisió. Anticipant el canvi de segle i incorporant una suma de revolucions tècniques, van començar a desaparèixer les orquestres en directe i van arribar els jocs de llums, els efectes especials, els escenaris immensos i aquest pop electrònic amb baixos discotequers tan distintius d’Eurovisió.

Per altra part, ja hi havia presència del col·lectiu LGBTQI+, com a mínim, des que, el 1961, el representant de Luxemburg, Jean-Claude Pascal, guanyés l’edició de Cannes amb Nous les amoureux, una cançó que, sense que se sabés, parlava d’una relació homosexual secreta. Però no va ser fins a finals del segle XX quan la comunitat LGBTQI+ va començar a ser més vinculada amb el festival, que havia adoptat una estètica més brillant, glamurosa i grandiloqüent. Així, el 1998 Dana Internacional va esdevenir la primera artista transsexual a guanyar el guardó. Des de llavors, també han obtingut el primer premi artistes com la drag queen Conchita Wurst i le no binari Nemo, qui va guanyar en l’edició de l’any passat.

6. 2006 (Atenes): Hard Rock Hallelujah de Lordi per Finlàndia

Encara que el col·lectiu LGBTIQ+ ja hagués conquerit cert reconeixement i acceptació a Eurovisió, el perfil dels participants i, sobretot, dels guanyadors, continuava sent el de joves i guapos cantants de pop comercial. Fins que, l'any 2006, van aterrar a Atenes un grup de monstres demoníacs disposats a trencar amb tots els patrons establerts de com havia de ser una cançó guanyadora d’Eurovisió. Els Lordi i la seva metalera Hard Rock Hallelujah van demostrar que també podia haver-hi lloc per a totes aquelles persones alternatives als cànons i l’estètica establerta, i Eurovisió es va començar a convertir en un espai on poder reivindicar causes socials, encara que això no té per què assegurar sempre una bona posició.

7. 2012 (Bakú): Euphoria de Loreen per Suècia

Focs artificials, càmera lenta, ventiladors, reverberació, llums estroboscòpiques i coreografies "beyoncenianes": l’opulència del teòricament “Festival de la Cançó” cada cop va a més. L'any 2012, l’actuació de Loreen fins i tot va incloure porexpan caient com si fos neu. La seva cançó, Euphoria, era tan èpica que podria haver sonat des de Pont Aeri fins al Liceu. Pel que fa a la sueca d’ascendència marroquina Loreen, ha passat a la història per guanyar una segona vegada fa dos anys a Liverpool amb Tatoo (tal com preveien molts).

Tot i això, no va ser la primera a fer-ho, ja que, el 1987, l’australià Johnny Logan (representant d’Irlanda) va guanyar amb Hold Me Now després d’haver-ho fet set anys abans amb What's Another Year? Per si no n’hagués tingut prou, el 1992, la cançó Why me? composta per ell va tornar a guanyar interpretada per Linda Martin, cosa que, a Logan, li va valdre el pseudònim de Mr. Eurovisió.

8. 2017 (Kiev): Amor pelos dois de Salvador Sobral per Portugal

En els últims anys s’han continuat batent algunes marques de la història d’Eurovisió com la viralitat a Internet que han aconseguit cançons com Arcade del neerlandès Duncan Laurance o Snap de l’armènia Rosa Linn (tot i que va quedar en vintena posició). La que continua sent l’actuació amb la puntuació més alta de la història és la del portuguès Salvador Sobral amb 758 punts, sent també la primera en puntuació per part del jurat (382 punts, 17 per sobre de la de Nemo el 2024) i la tercera per part del "televot" (376 punts, 2 per sota d’Alexander Rybak).

Tot i això, hem de tenir en compte que les actuacions amb millors puntuacions són les dels últims anys perquè hi ha la possibilitat de guanyar molts més punts que abans. Si ens fixem en les peces que han obtingut millors estadístiques tenint en compte els punts possibles, la gran guanyadora és la franco-marroquina Anne-Marie David, que al 1973 va guanyar el 80,6% dels punts possibles (superant l’Eres Tú de Mocedades) amb Tu Te Reconnaîtras i defensant Luxemburg, país que també hostejava aquell any el festival. En el cas de la senzilla Amar pelos dois es queda en una tímida desena posició històrica amb el 77% dels punts possibles. Les altres dues cançons del segle XXI presents en aquest rànquing són Heroes de Måns Zelmerlow al vuitè lloc i, de nou, en cinquena posició, Fairytale del noruec Alexander Rybak, famós perquè, a més de cantar, tocava el violí durant la seva actuació.

9. 2020 (Dublín): Double Trouble de Fire Saga per Islàndia

El 2020, el confinament per la pandèmia de la covid-19 va impedir la celebració del festival i, enlloc d’això, es va emetre un programa especial. Per sort, el destí va voler que just aquella primavera estigués programada l’estrena (que finalment es va fer a través de Netflix) de la pel·lícula Eurovision Song Contest: The Story of Fire Saga, protagonitzada per Rachel McAdams, Pierce Brosnan, Dan Stevens i Will Ferrell, qui l’havia escrita i produïda. El californià havia descobert el festival a través de la seva dona sueca feia més de 20 anys i havia quedat tan fascinat que portava molt de temps amb la idea de fer-ne una pel·lícula. El resultat va ser una entranyable comèdia plena de cameos de participants i guanyadors reals, en què, en cap moment, sabem si es tracta d’una paròdia o d’una lloança. I és que aquesta és la mateixa ambigüitat que senten moltes persones per Eurovisió.

De cara als fans del certamen, va deixar crítiques mixtes; alguns la van odiar i altres la van estimar. Però el més important és que l’equip de Ferrel va saber captar l’essència del festival amb cançons com Volcano Man, Lion of Love o Húsavík (poble islandès en què després es va fundar el Museu d’Eurovisió). Fins i tot hi va haver un punt d’endevinació si ens fixem en les semblances que hi ha entre la pel·lícula i actuacions reals posteriors, com entre el 21st Century Viking i l'anglès Sam Ryder o entre la fictícia Mita Xenakis i l’SloMo de Chanel.

10. Te Deum, de Marc-Antoine Charpentier, la sintonia d’Eurovisió

Tècnicament no és una cançó, però, algun cop us heu preguntat d’on ha sortit la melodia repetitiva que sempre sona a Eurovisió? La va escriure el compositor barroc Marc-Antoine Charpentier a finals del segle XVII, però no va ser fins dos segles i mig més tard que la va redescobrir el musicòleg Carl de Nys. L'any 1953 es va enregistrar per una orquestra francesa i l’any següent ja es va escollir com la sintonia oficial de la Unió Europea de Radiodifusió, motiu pel qual es va convertir també en la peça d’obertura i tancament del Concert d’Any Nou de Viena i l’himne del Torneig de les Sis Nacions de rugbi així com del Festival de la Cançó d’Eurovisió.

Un festival que, com dèiem, no ha deixat mai de rebre crítiques i sospites de trampes i politització. La gran polèmica actual és que, a diferència de Rússia, Israel no ha estat vetada per la guerra més recent amb Palestina. Una situació sospitosa si ens fixem en el fet que el principal patrocinador d’Eurovisió és Maroccanoil, una empresa cosmètica d’Israel.

Per acabar, us deixem amb un recull de totes les cançons guanyadores i un altre de totes les participacions d’Espanya realitzats per usuaris de la xarxa. Gràcies a aquests, podem observar l’evolució del concurs, des dels orígens en què predominava la chanson orquestrada fins a la música electrònica actual, passant per estils com el pop, el rock, la música celta i el hip-hop.