[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 26 de juliol 2020

 

Back to Black - Amy Winehouse

Fa nou anys que tots els amants de la música vam quedar una mica més orfes. La jove cantant de soul, Amy Winehouse, amb tan sols 27 anys, va morir a Camden Town un 23 de juliol de 2011. Ens va deixar una d'aquelles veus potents, amb molta força i una personalitat abassegadora, capaç d'omplir l'escenari amb autenticitat i poder.

Winehouse es va inspirar en la música negra com a gran influència. Cantants de la talla d'Aretha Franklin, Nina Simone o Roberta Flack van ser un gran referent per ella. Sheila Blanco, vocal coach i periodista, afirmà que "era una dona amb una ànima negra, tenia una forma fosca de col·locar la veu, amb molt ressonador facial i nasal" i sempre es movia entre el jazz i el soul.

A part de la seva música, l'artista va destacar per la seva manera de ser. Winehouse no tenia pèls a la llengua, i era coneguda per les seves declaracions públiques, poc formals i d'un humor, a vegades, qüestionable. El seu estil caòtic i espontani també va triomfar. El dissenyador de moda Karl Lagerfeld la va utilitzar com a musa i es va referir a la jove cantant com a una "icona de l'estil". Tant és així que li va retre homenatge amb una col·lecció amb models de cabells cardats i ús extrem de llapis d'ulls, tatuatges pin-ups o arracades de plàstic.

Tot i que la seva carrera es va veure marcada per l'abús de l'alcohol, les drogues, els desordres alimentaris o les trifulgues familiars, la seva fama va ser tan estesa com la popularitat dels seus èxits: Rehab (2006), la cançó més cèlebre produïda per Mark Ronsos, va arribar als 1,7 milions de descàrregues als Estats Units. Sense oblidar himnes com You Know I'm no Good, Tears Dry on Their Own o Love is a Losing Game. Amy va ser una de les poques artistes d'aconseguir 6 premis Grammy amb tan sols 24 anys.

Un dels seus èxits més destacats va ser la cançó Back to Black (2006), inclosa en el seu segon àlbum que porta el mateix títol. Una cançó que parla de l'experiència sentimental amb el seu company Blake Fielder des del desamor, la ira i la incomprensió.

 


Qualsevol nit pot sortir el sol - Jaume Sisa

La primera edició del Festival Canet Rock es va celebrar el 26 i 27 de juliol de 1975, sota el lema “dotze hores de música i follia”. Encara sota la dictadura, l’organització no va aconseguir el permís per celebrar-lo fins dos dies abans del seu inici. Hi varen participar artistes com Maria del Mar Bonet, Pau Riba, Companyia Elèctrica Dharma o l’Orquestra Plateria. Malgrat la prohibició del govern civil de què hi participés Sisa, es va fer sonar Qualsevol nit pot sortir el sol, en un escenari buit on només es va il·luminar un micròfon.  Aquella primera edició va ser la més multitudinària, hi van assistir entre 15.000 i 30.000 persones. 

El Canet Rock només va tenir quatre anys de vida a la dècada dels 70, la nit del 2 i 3 de setembre de 1978 se’n va celebrar l’última edició. Aquell any, l’organització va haver de pagar 500.000 pessetes de sanció al govern civil per “greuge contra les creences religioses”.  El Festival es va recuperar l’any 2014 i es va poder celebrar al mateix lloc que els anteriors, al Pla d’en Sala de Canet de Mar. Curiosament, el lema d’aquestes últimes edicions del festival ha estat “Veurem sortir el sol”. 


El president - Brams

El 25 de juliol de 2014 Jordi Pujol confessava públicament que havia tingut diners no declarats fora d’Espanya durant més de 30 anys en un comunicat personal. El 27 de setembre d’aquell mateix any compareixia al parlament i pronunciava el seu famós discurs en forma d’amenaça: “Si vas segant la branca d’un arbre, al final cau tota, tots els nius que hi ha, cauran tots”
El 1992 el grup català Brams ja li havia dedicat la cançó El President a Pujol, la tornada de la qual diu “Jordi Pujol, sexe, droga i rock’n’roll."


Man on the Moon - R.E.M.

El 21 de juliol de 1969 l’home posava els peus a la lluna per primera vegada. La tripulació de l'Apollo 11 va ser la primera d'aconseguir-ho, i va fer que Neil Armstrong, Michael Collins i Buzz Aldrin es convertissin en herois nacionals. Les imatges d'aquella gesta van passar a la història: els astronautes sortint de la nau, Neil Armstrong pronunciant la seva frase cèlebre “Un petit pas per l’home, un gran pas per a la humanitat”, la petjada de l'home a la lluna i la bandera dels Estats Units plantada i onejant al satèl·lit. 

Una cançó per recordar l'efemèride és Man on the Moon del grup de rock R.E.M., que parla sobre les teories conspiratòries que consideren que l'aterratge de la lluna va ser un muntatge. 


Hasta siempre, comandante - Carlos Puebla

El 26 juliol de 1953, 165 joves encapçalats per Fidel Castro assaltaven el quarter de Moncada a Santiago de Cuba amb l'objectiu de derrocar el dictador Fulgencio Batista, iniciant la Revolució Cubana. Des d’aleshores se celebra el Dia de la Rebel·lió Nacional, que commemora l’assalt a la caserna. 

El cantautor cubà Carlos Puebla, que durant anys va posar música a la revolució, dedicava Hasta Siempre, comandante al Che Guevara. La lletra de la cançó respon a la carta de comiat del guerriller en el moment que va deixar Cuba, repassant els moments més importants de la revolució. Després de la mort del Che, la cançó va esdevenir tot un símbol. 


Sympathy for the Devil - The Rolling Stones 

Aquesta setmana també cal recordar, i en aquest cas commemorar, naixements. El 26 de juliol de 1943 va néixer Mick Jagger, cantant i compositor dels Rolling Stones, un dels grups de rock més influents al llarg de diverses generacions. Jagger va conèixer Brian Johnes i Keith Richards a la facultat d'Economia de Londres. Junts van crear el cèlebre grup.

Tot i tenir un registre vocal no gaire ampli, Jagger va despuntar per la seva dicció i el seu timbre, emulant els cantants de blues o de soul. Tampoc va deixar a ningú indiferent la seva posada en escena. La seva manera de moure's el va convertir en la imatge provocadora del grup i en una autèntica estrella de rock. Tant és així que la banda nord-americana, Maroon 5, juntament amb Christina Aguilera ,va concebre la cançó 'Moves Like Jagger' en honor a la seva interpretació escènica.

La faceta artística de Jagger va més enllà del panorama musical i és que l'anglès també va tenir una carrera intermitent com a actor, protagonitzant pel·lícules com Performance (1968) o Ned Kelly (1970). I es va interpretar a ell mateix en documental All You Need Is Cash (1978). 

Tant ell com Richards s’encarregaven de la composició. Un dels temes cèlebres que va escriure és Sympathy for the Devil, inspirant-se en la novel·la El mestre i Margarida de Mikhaïl Bulgàkov. La lletra de la cançó és colpidora i d’ella en surt un personatge que reclama l’autoria de tots els actes malèfics del nostre món. 


Amics per sempre - Los Manolos

Un dels esdeveniments que agermana tots els països del món, del qual se'n desprèn il·lusió, fraternitat i la passió per l'esport són els Jocs Olímpics. Malgrat que aquest any la pandèmia hagi obligat a posposar una de les cites de l'esport més anhelades, cal recordar que aquest 25 de juliol fa 28 anys que Barcelona donava el tret de sortida a les Olimpíades de 1992.

A part de les fites esportives o Cobi, els Jocs Olímpics van suposar una transformació de la ciutat, tant a escala urbanística com social. La ciutadania catalana es va bolcar en l'organització i la implicació d'un dels esdeveniments més grans que havia acollit Barcelona fins al moment. La qualitat no només es va veure en el món de l'esport, sinó també en tots els àmbits. És impossible pensar en les Olimpíades de Barcelona i no recordar la soprano, Montserrat Caballer, i el cantant Freddy Mercury posant veu i sentiment a la cançó Barcelona, que es va convertir en l'himne d'aquells Jocs. També és olímpica la cançó Amics per sempre interpretada pel tenor català Josep Carreras i la soprano anglesa Sarah Bightman, que va ser interpretada en les cerimònies d'inauguració i clausura. D'aquesta última cançó en recordarem la versió rumbera que en van fer Los Manolos i que el mateix grup ha recuperat aquest any com a homenatge als sanitaris que han treballat durant la Covid-19.


El meu pare, el mig amic - Peret

El 24 de juliol del 2015 el Parlament de Catalunya va declarar la rumba catalana patrimoni d'interès cultural i musical a Catalunya i va donar suport al projecte de candidatura de la rumba com a patrimoni cultural de la UNESCO. La rumba catalana és un estil que té origen en la comunitat gitana de Barcelona i que s'influencia de nombrosos estils.

Pere Pubill i Calaf, més conegut com a Peret, cantant català d'ètnia gitana, va ser qui va popularitzar el gènere i va aconseguir arribar al gran públic als anys 50. Cantava principalment en castellà, però també ho va fer en català i en romaní. D'entre els seus èxits hi trobem Pa amb oli, Rumba para ti o De cap a la palla


​​

Run to the hills - Iron Maiden

De la llista de concerts previstos i finalment cancel·lats o posposats que havien de fer-se aquest juliol a Barcelona n'hi ha un de particular: el concert de la mítica banda de heavy metal anglesa Iron Maiden, que per primera vegada a la història tenia previst de tocar a l'Estadi Olímpic, aquest 25 de juliol. El concert s'ha reprogamat i, si la pandèmia ho permet, es farà el juny del 2021. Però per als nostàlgics i els que potser teníeu entrada, aquí teniu, gravada en directe en la darrera gira, la històrica cançó Run to the hills. Una cançó, d'altra banda, que, veient l'èxode de barcelonins que han fugit de la ciutat per passar el cap de setmana fora malgrat les restriccions per la pandèmia, podria interpretar-se com una ironia, perquè fa una crida a córrer cap a les muntanyes per salvar la vida.

 

La petita rambla del Poble Sec - Cesk Freixas

Malgrat ens pesi, el mes de juliol comença a arribar a la seva fi. Un mes que és sinònim d'estiu, vacances, calor, platja i amistat. Enguany, però, la raresa de les circumstàncies que vivim no ens ha permès gaudir d'un mes idíl·lic, com si ens haguessin impedit viure, ens haguessin pres la joventut i l'alegria de ser lliures. Però 'La petita rambla del Poble Sec', de Cesk Freixas, ens va com anell al dit, i ens serveix de premonició per quan tot això, tard o d'hora, s'acabi. I és que si fem cas dels seus versos: "tornarem a posar els peus damunt la sorra, a la platja de Barcelona una nit de juliol". I podrem pensar, escriure i fins i tot fotografiar que no ens prendran mai més la vida mentre donem veu a les veles i cantem rumbes al port, això sí, sense mascareta.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —