20 anys després de l’11-S: guerra impossible, pau improbable
Per Redacció
Publicat el 11 de setembre 2021

Dues dècades més tard dels atacs terroristes de l’11 de setembre (11-S) de 2001, el president dels Estats Units ha pres dues decisions altament simbòliques: la retirada de les tropes de l’Afganistan i el cessament de les operacions de combat estatunidenques a l’Iraq. Amb aquestes dues decisions, Joe Biden posa fi a l’anomenada 'guerra contra el terror', iniciada per George W. Bush; per justificar-les, va afirmar que s’han complert els principals objectius d’aquesta guerra: trobar Ossama bin Laden, el cervell de l’11-S, i eliminar l’amenaça terrorista sobre els Estats Units que suposava Al-Qaida a l’Afganistan.                

Si bé Washington ha donat per acabada la seva missió militar a l’Afganistan, la caòtica retirada de les tropes internacionals i la presa del control de Kabul per part dels talibans davant el col·lapse del govern afganès imprimeixen en la missió un regust amargant de derrota. El primer objectiu dels Estats Units es va dur a terme el maig del 2011 amb l’assassinat del màxim dirigent d’Al-Qaida, però podem dir el mateix dels altres objectius de la 'guerra contra el terror'? S’ha afeblit el terrorisme transnacional? De què van servir les intervencions internacionals a l’Afganistan i l’Iraq?

Els investigadors CIDOB Ana Ballesteros, Pol Bargués, Moussa Bourekba, Carme Colomina i Eduard Soler Lecha intenten respondre aquestes preguntes:

Dues dècades a l’Afganistan, per a què?
Per a Ana Ballesteros, doctora en Estudis Àrabs i Islàmics, la situació a l’Afganistan abans de l’11-S es defineix bé amb l’expressió "qui sembra vents, recull tempestats". L’aliança dels nord-americans amb saudites i pakistanesos per frenar l’expansió de la Unió Soviètica va generar canvis contraproduents a la regió. El foment de la gihad contra els soviètics va deixar un romanent ideològic que, després de la seva retirada, es va mantenir.

La investigadora del CIDOB apunta que, inadvertidament, la intervenció dels anys vuitanta del segle passat va marcar el pas de la Guerra Freda a la 'guerra contra el terror'. La concatenació d’errors, entre d’altres l’exhibició impúdica de poder militar i l’aliança de govern amb els senyors de la guerra –amb crims de guerra sota la seva responsabilitat–, va perjudicar la missió i va enterrar les possibilitats d’arribar a un acord amb els talibans sense humiliacions que generessin futures venjances.

L'experta assenyala que tres presidents més tard –i de l’enviament de 775.000 militars, més de 2.300 soldats morts i al voltant de 2,2 bilions de dòlars gastats–, els Estats Units admetien de manera tàcita, als acords de Doha signats el febrer del 2020, si no la seva derrota, sí l’empat de forces. Sens dubte, el perdedor és el poble afganès, perplex davant l’avançament dels talibans, la retirada dels aliats i el col·lapse del seu govern. Molt especialment quant a les dones, en altre temps símbol de l’alliberament de la intervenció internacional.

Afganistan i la fi del lideratge d’Occident
Pol Bargués, expert en geopolítica global i seguretat, assevera que amb la retirada de les tropes dels Estats Units de l’Afganistan, Joe Biden posa fi a la 'guerra interminable', la més llarga de la història del país, i que ha canviat les intervencions internacionals per sempre. En paraules de Biden, el 31 d’agost del 2021: aquest és el final de "l’era en què els Estats Units utilitzen el seu poder militar per transformar altres països".

Per a Bargués, després dels atacs terroristes de l’11-S, els Estats Units i el Regne Unit van envair l’Afganistan per derrotar Al-Qaida i revocar el Govern talibà que li havia donat aixopluc. Al-Qaida es va afeblir ràpidament, però van aparèixer altres xarxes terroristes reforçades. Es va intentar proporcionar seguretat i, amb prou feines, es va aconseguir el control i l’estabilitat a Kabul. Es va apostar per la democratització i la liberalització, però les institucions sempre van ser precàries, ineficients, tacades per la corrupció i el nepotisme.

Tal com apunta l'investigador del CIDOB, es va proposar Karzai per liderar la renovació política i, tot i guanyar dues eleccions presidencials (2004 i 2009), igual que bona part de les elits polítiques de país, va ser al centre de trames de corrupció, va protagonitzar escàndols electorals, va posar resistència als acords de Bonn del 2001 per reconstruir l’Estat, i va aparèixer distant per a una població local que sovint el va veure com un titella de les forces occidentals. Una de les lliçons apreses és que la pau no es pot consolidar, ni els països construir-se, només des de l’exterior. 

La fi d’una guerra, però no del terror
L'expert en gihadisme, Moussa Bourekba, comenta que en l'històric discurs de George W. Bush davant el Congrés dels Estats Units en resposta a l’11-S, l'expresident advertia: "Els nord-americans no han d’esperar una batalla, sinó una campanya llarga, diferent de qualsevol altra que hàgim vist". Dues dècades més tard, el balanç de l’anomenada 'guerra contra el terror' confirma la seva intuïció: segons un estudi de la Universitat de Brown (EUA), aquesta guerra s’ha cobrat la vida de més de 800.000 persones —incloent-hi 312.000 civils—, ha causat el desplaçament d’uns 21 milions de persones i ha afectat més de 80 països al món.

Més enllà de les victòries militars inicials dels Estats Units i els seus aliats a l’Afganistan i l’Iraq, el panorama global indica que, lluny d’haver estat erradicat, el terrorisme transnacional s’ha consolidat i propagat a desenes de països al món: el nombre de gihadistes s’ha quadruplicat des dels atacs contra les Torres Bessones. 


Bourekba també assenyala que, a més de proliferar i consolidar-se en diversos focus d’inestabilitat, els grups gihadistes es van adaptar al context post 11-S: a la darrera dècada, són diversos els que van renunciar a la idea de 'gihad global' per dedicar-se a una 'gihad local', que consisteix a administrar i governar territoris segons els preceptes del salafisme gihadista –a l’Afganistan, Líbia, l’Iraq, Mali, Síria, Somàlia i el Iemen, són nombroses les experiències protoestatals de grups gihadistes. Així, dues dècades després de l’11-S, el que Obama va anomenar el càncer gihadista ha fet metàstasi en diversos continents i encara no hi ha signes de remissió.

Orient Mitjà i nord d’Àfrica: guanyadors i perdedors
Per a l'expert en seguretat regional en el Mediterrani i a l'Orient Mitjà, Eduard Soler Lecha, els atemptats de l’11-S per part d’Al-Qaida van alterar l’equilibri de forces en dos dels combats que han marcat la configuració de l’ordre regional fins al dia d’avui: la competició entre potències regionals, entre autoritarisme i voluntat de canvi democràtic, i entre els Estats Units i les potències que aspiren a qüestionar-li l’hegemonia global.

L'investigador del CIDOB assevera que en la competició entre potències regionals, l’Aràbia Saudita va sortir malparada –Ossama bin Laden, era un ciutadà saudita, com també ho eren quinze dels dinou terroristes que van perpetrar els atemptats. Per al seu principal rival regional, l’Iran, l’11-S esdevenia una oportunitat: les guerres a l’Afganistan (2001) i l’Iraq (2003) desallotjarien del poder als talibans i a Saddam Hussein, amb els quals Teheran tenia mala relació. La causa palestina també es troba en la llarga llista de perdedors de l’11-S.

Soler remarca que l’11-S va obrir per als Estats Units una llarga fase de desgast, amb intervencions militars costoses. L’antiamericanisme, existent a l’Orient Mitjà i al nord de l’Àfrica abans del 2001, va trobar un bon brou de cultiu que potències reemergides com Rússia i la Xina van saber llegir oferint-se en els últims vint anys com a socis útils tant a aquells estats de la regió que volien resistir millor les pressions nord-americanes com als que volien diversificar els seus suports internacionals.

En guerra contra la premsa 
La periodista i investigadora del CIDOB Carme Colomina indica que l’11-S va convertir el terror en un espectacle i un esdeveniment mediàtic global. La televisió va retransmetre en directe els atacs al cor financer dels Estats Units i, d’aquella vulnerabilitat, va néixer una onada de patriotisme que ho va cobrir tot. Els mitjans de comunicació es van veure arrossegats cap a una pèrdua rotunda de la distància necessària per a un relat objectiu.

Tal com observa Colomina, el llegat de l’administració Bush –decidida a imposar la democràcia per la força de les armes i que no va tenir cap inconvenient a fabricar les proves que havien de sustentar aquestes accions– inclou una guerra contra la premsa, que Donald Trump va perfeccionar, va explotar i va portar a una altra dimensió amb l’ajut de les xarxes socials. Quatre campanyes presidencials, vuit eleccions al Congrés i la guerra més llarga de la història dels Estats Units separen aquests dos líders republicans. La transformació política, l’erosió mediàtica, l’explotació de la por i l’alteritat, i el menyspreu a la veritat mostrat pel primer van pavimentar el camí d’aquest últim cap a la Casa Blanca.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —