A No lo haré bien (Arpa), la periodista Emma Vallespinós no només parla de la síndrome de la impostora i de com les dones vam aprendre a no confiar en nosaltres mateixes. En paraules de l’autora, és un llibre per enfadar-nos juntes i per prendre consciència de com se’ns ha limitat des dels inicis de la història.

Aquest llibre no ofereix solucions ni ajuda, però ofereix una cosa millor: unes “ulleres d’augment” a la història de la humanitat en femení, que ens ha ensenyat a dubtar de nosaltres. 

Un refugi per a totes

“El feminisme en el qual jo crec no margina, ni insulta ni ofèn ningú”. Només em va caldre llegir aquesta frase del pròleg per saber que aquest seria un llibre que recomanaria mil vegades. Un llibre que, d’entrada, deixa molt clar que allò de què parlarà és cosa de totes — i de tots, sempre que vulguin escoltar-la — i que intenta que cadascuna senti les seves paraules com una part de la nostra història.

Les experiències de què parla, les dones que inclou i la manera com les relata han fet que senti les pàgines llibre com un espai segur on tothom comprèn pel que he passat. “Concebo el feminisme com un exèrcit infinit de germanes grans aplanant-nos el camí”. No lo haré bien és el llibre d’aquest exèrcit. 

Conèixer el monstre

“No recordo la primera vegada que vaig notar el seu alè al clatell”, relata, com si es tractés d’un ésser viu, d’una fera o, més aviat, d’un monstre. L’autora aconsegueix implantar a la teva imaginació la imatge d’aquesta temible criatura que és l’autoboicot. La manifestació més clara de la síndrome de la impostora, un sentiment que moltes coneixem, però que no tenia una forma clara a la meva ment.

“És malvat i llest. La pitjor combinació”, descriu. Visualitzar aquest monstre com un ens separat de tu, fa que prenguis consciència, que el coneguis. El llibre deixa en evidència com ens tracta el monstre, o com fa que ens tractem. T'adones que fa molts anys que el coneixes, i t’enfada, per tu i per totes. 

Enfadar-nos juntes

Descobrir que el monstre de l’autoboicot i la síndrome de la impostora és recurrent en les dones, en un inici t’alleuja. Recorria les pàgines plenes dels testimonis de grans dones, les que ja admirava i les que he descobert que admiro i, per un moment, em vaig alegrar de no ser l'única; tot el contrari.

“Ser dona és esforçar-se el triple que un home perquè et respectin la meitat”, diu Isabel Allende. Aquest llibre et descobreix (intento no fer spoiler) que, al llarg de la història, el problema no l’han tingut les dones.

En paraules d’Irantzu Varela: “Des del feminisme hem après que, si una cosa ens passa a totes, segurament no serà un problema individual, no serà un problema teu, no s'explicarà només analitzant la teva psicologia, segurament la síndrome de la impostora, com moltes altres pors i inseguretats que ens travessen a les dones, sigui sistèmic”, i això, precisament, no ens alleuja.

Trencar el silenci

“Anònim no voldrà dir dona mai més”. El llibre repassa el silenci femení, o com s’ha silenciat a aquelles que tenien tant a dir. T’adones de quant saps sobre homes i que poc sobre dones, i entens per què. “L’art ens ha preferit muses abans que creadores. El que és bo de les muses és que estan callades i quietes”.

Però no totes han estat muses, també descobreixes a què arriben les dones simplement no estant callades: “De vegades, per alçar la veu, és suficient amb mantenir-se ferma”. Aquest llibre està ple de dones que s’han mantingut fermes, que han parlat a pesar del patriarcat, a pesar del racisme i malgrat l’autoboicot. 

Apliquem-nos-ho

“Alguna cosa estarem fent malament si no som capaces de fer-ho tot a la vegada”. Ja ho diu Vallespinós, tota patidora de la síndrome de la impostora té clar aquesta frase al seu cap. Però recordem que aquest és un llibre per enfadar-nos amb el que ens ha portat fins aquí: “Ens toca deixar enrere aquesta sàdica manera de boicotejar-nos a nosaltres mateixes”, assegura.

Llegint el llibre, de vegades no donava crèdit que aquestes dones se sentissin impostores. Però tota impostora està cega quan es tracta d’ella mateixa. Que aquestes dones ens serveixin d’exemple per compartir i superar totes juntes allò que ens porta silenciant durant segles. Apliquem-nos-ho.