Abbas Karimi, l'esperança de 80 milions de refugiats
Per EFE
Publicat el 24 d’agost 2021

La greu situació que viu l'Afganistan, amb milers de persones fugint després de l'arribada dels talibans a la capital, Kabul, ha provocat que els dos esportistes que havien de participar en els Jocs Paralímpics de Tòquio no puguin fer-ho. Sí que ho farà el nedador Abbas Karimi, que formarà part de l'equip de refugiats.

La taekwondista Zakia Khudadadi i l'atleta Hossain Rasouli, la participació estava prevista a Tòquio, no concorreran a la cita internacional més gran de l'esport de persones amb discapacitat perquè no tenen forma d'arribar al país nipó.

"De moment, és realment difícil portar-los aquí sense posar-los en risc. Hem estat parlant amb organitzacions internacionals i governs per veure quines possibilitats hi ha. Primer són persones i necessitem garantir que estiguin bé, fora de perill, i després pensar en ells com atletes. Són joves i podrem ajudar-los en la seva preparació per París'24, però ara necessitem que estiguin segurs", va assegurar Andrew Parsons, president del Comitè Paralímpic Internacional, en la seva última intervenció pública.

Sota la bandera de l'Equip Paralímpic de Refugiats

L'única representació afganesa a Tòquio serà per mitjà del nedador Abbas Karimi, de 24 anys, que competirà sota la bandera de l'Equip Paralímpic de Refugiats. Karimi, que va néixer sense braços, va tenir una infància difícil per la seva discapacitat a Kabul i aquesta circumstància el va portar a practicar, a partir dels dotze anys, el kickboxing, una disciplina que li va servir per intentar fer-se fort i defensar-se al col·legi de totes les humiliacions a què es va veure sotmès.

En la natació va trobar un refugi. El seu germà va construir una piscina de 25 metres per a la comunitat prop de casa, a Kabul. "Tenia 13 anys quan vaig saltar a l'aigua per primera vegada. Tenia molta por, però així és com vaig començar. Dia a dia el vaig trobar més interessant i vaig aprendre a nedar. M'encanta l'aigua des que era nen. De vegades els meus amics i jo ni si més no anàvem a l'escola, anàvem al riu i saltem amb la roba posada. El riu no era profund i quan sortíem ens eixugàvem la roba al sol", confessa.

Sense cap mena d'esperança a l'Afganistan va decidir marxar sol quan tenia 16 anys. Primer a l'Iran, amb diversos incidents durant la travessia, i després Turquia, on va romandre en diferents camps de refugiats per a menors i va començar a competir en natació. El 2015, Mike Ivers, un exentrenador de lluita lliure, el va veure en un vídeo a través de les xarxes socials i va fer tot el possible per portar-lo als Estats Units, que va acceptar la seva entrada al país després de la mediació en les llargues gestions de l'Alt Comissionat per als Refugiats de l'ONU.

Amb certa estabilitat personal va poder començar a dedicar-se a la seva veritable passió, la natació. En 2017 va guanyar la medalla de plata en els 50 metres papallona, ​​classe S5, al Campionat Mundial disputat a Mèxic. La seva història començava a escriure amb la nova vida que començava a tenir a Amèrica. Entrenant sis dies a la setmana en el Complex Aquàtic de Carter, a Fort Lauderdale (Florida), la seva constància, treball i força de voluntat l'han portat a complir el seu somni de participar en l’aparador més gran de l'esport paralímpic.

En representació de 80 milions de refugiats

No ho fa defensant la bandera del seu país, sinó la de l'equip de refugiats de què forma part juntament amb tres sirians (el nedador Ibrahim Al Hussein, la llançadora Alia Issa i el piragüista Anas Al Khalifa), el taekwondista de Burundi Parfait Hakizimana i el llançador de disc iranià Shahrad Nasajpour. Són el segon equip que representa els més de 80 milions de refugiats al món en uns Jocs Paralímpics i que s'amplia a sis membres després que a Rio sol competissin 2.

La refugiada cubana Ileana Rodríguez, que va participar en representació dels Estats Units en els Paralímpics de Londres 2012, és la cap de missió de l'equip. Karimi, entrenat per Marty Hendrick, arriba a Tòquio amb ambició. "No vaig sol a competir. No m'agrada perdre. Vull pujar al pòdium per fer feliços a tots els refugiats del món".

Des que va marxar de l'Afganistan quan tenia 16 anys, només hi ha tornat una vegada. "Vaig tornar el 2019 onze dies per estar amb la meva mare perquè el meu pare havia mort. Vaig plorar molt", assegura Karimi, que encara recorda les paraules que el seu progenitor li va dir abans de morir relacionant-les amb els seus èxits a la piscina.

"Sabia quan vas néixer que anaves a ser alguna cosa especial. Entre tots els meus fills tu ets l'únic que va posar el meu nom al cim del món", va confessar el nedador afganès, en declaracions recollides pel Comitè Paralímpic. Amb el pas dels anys, Abbas Karimi té la seva filosofia clara. "Quan mori vull que la gent sàpiga que Abbas Karimi, que va néixer sense braços, mai va abandonar els seus somnis i les seves metes. Crec que puc fer alguna cosa per canviar el món i això és sent campió paralímpic".

Text per David Ramiro

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —