“Per mi tornar era la fi d’un somni. Crec que sempre que vas a viure a fora et reinventes un poc. Et treus el vestit i els rols que sempre has tingut i, a ulls nous, tu també ets un poc més nova. Tornar després de tot això és com tornar-te a posar els vestits d’abans sense ser la mateixa persona. En tornar, aquesta roba ja no t’entra”, explica Mariló Macià, microbiòloga de l’Hospital Son Espases que va anar d’intercanvi a Palerm (Itàlia) fa 24 anys. 

Com a la Mariló aleshores, avui dia són molts els joves que trien fer un programa d’intercanvi i viure durant uns mesos a l’estranger. És una cosa normal. El que no és normal, o més bé, no sabem que és normal, és que la tornada és una altra experiència en si mateixa. 

Intensitat i creixement

Quan pensem en adaptació, pensem en l’arribada al país estranger, en aprendre a sobreviure sol en un país diferent, amb una cultura, normes i fins i tot llengua diferent. I això és un xoc. Així i tot, sovint es tracta d’un xoc fort i curt que s’esborra amb els estímuls nous i constants i amb la necessitat de seguir endavant per sobreviure. “La primera nit allà va ser la primera i l’última que vaig plorar durant el meu Erasmus”, explica l’Alba Sánchez, actual estudiant de màster que fa dos anys va passar un semestre d’intercanvi a Lovaina (Bèlgica).
 

L'Alba Sànchez amb Paula i Marta, dues amigues que va fer al principi del seu Erasmus que encara conserva a la primera ciutat de Bèlgica que van visitar. 

Un intercanvi és intens. I quan diem intens ens referim a una etapa de descobriments i de noves experiències, però sobretot d’aprenentatge i creixement exponencial. En un període relativament curt es viuen experiències que sense l’intercanvi omplirien un període de temps molt més llarg. És adrenalina. L’Alba, que en tornar va decidir que també voldria fer el màster a fora, ho explica dient que “ho vius com si fossin els darrers sis mesos de la teva vida”. 

L’intercanvi és sortir de la zona de confort i és un esforç constant per encarar els estímuls ràpids i nous que no cessen mai durant l’estada a fora. L’intercanvi et canvia i també et fa canviar. És per això que et puja l’autoestima: ser fora requereix habilitats noves que fins aleshores no havies utilitzat, i és llavors quan veus la capacitat que tens de defensar-te. 

Tal com explica la psicòloga experta en migració Celia Arroyo, “molts cops l’intercanvi és la primera sensació d’independència que tenen els joves”, tenint en compte que la mitjana d’edat amb la qual els espanyols s’emancipen és 29,5 anys. Per això, tornar es pot percebre com un fracàs i com una limitació d’aquest creixement que s’havia aconseguit durant l’estada al país d’acollida.

Per tal de no sentir que tornar a casa és anar cap enrere, pot ser interessant que es mantinguin algunes de les feines quotidianes que s’han après a fer durant l’estada a fora. Així es manté fins a un cert punt la independència que s’havia obtingut i el canvi de rutina no és tan brusc. Per això, tal com detalla Arroyo, és important que la família sigui conscient d’això i validi els sentiments del jove, mostrant empatia i suport, en comptes d’infravalorar aquesta tristesa. 

La Mariló Macià a la seva habitació a la residència Convitto Marconi durant els primers dies de l'Erasmus amb nous amics, sicilians i estrangers, disfrutant dels dolços de Massaro i cafè italià.

“En psicologia parlem de dol quan parlem de pèrdua, i quan la gent torna d’un intercanvi fa un dol per una experiència que ha perdut”, explica Arroyo. Com passa en altres dols o pèrdues, el més probable és que aquesta tristesa passi amb el temps, i és només en cas que perduri quan es recomana buscar ajuda o suport psicològic.

En aquest cas, l’experta en psicologia migratòria és molt clara: la causa no és l'intercanvi, sinó que “si s’acaba desencadenant alguna condició més seriosa és perquè tot i manifestar-se ara, ja hi era abans d’anar d’intercanvi”. 

Tot això, però, en un moment vital. S’acaba la carrera i arriba la por, la inseguretat i l’abisme. És hora d’acomiadar els amics fets al grau, de cercar feina, i de prendre decisions que, a partir d’aquí, són certament vinculants al futur. Tornar a això no és fàcil. 

D'aquí que quan es parla de depressió o síndrome post Erasmus cal recalcar que, degut al moment en què es fa l’intercanvi, aquesta tristesa sol ajuntar-se amb altres factors. Així ho explica Ruth Rodríguez, excoordinadora de mobilitat de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona: “L’intercanvi es fa en el moment que la vida universitària penja d’un fil, i això, sumat a la idealització i romantització del destí, fa que simplement no tinguis ganes de tornar”. 

El doble xoc

Així, no només parlem del xoc inicial quan has d’adaptar-te a la “narcòtica sensació de novetat”, tal com descriu Rodríguez, sinó també del xoc de tornada, que és més llarg i més difícil de fer esvair. Al principi, la paraula xoc sembla una mica forta per categoritzar la tornada a casa, i per això des de fora se sol categoritzar com a període d’adaptació. Tanmateix, acaba essent un xoc.

Però no és com un cop fort i sec, sinó com una ferida oberta que no saps com curar. Al cop t’hi poses gel perquè saps que és el que necessites, i també saps que en uns dies el blau ja no es veurà. La ferida, en canvi, et ve gran; no saps cap on anar ni què pots fer perquè curi. I a més, tens la sensació que ets l’únic amb una ferida així. 

Rodríguez, que sol mantenir el contacte amb alumnes, afirma que “no es troba a faltar el lloc o la llar, sinó la sensació”. És per això que és un xoc tèrbol. No és com amb el primer xoc, davant el qual  saps que has de canviar l’hora de sopar i agafar l'hàbit d’anar al supermercat, sinó que, en aquest cas, no saps què fer per sortir d’aquest llimb melancòlic. Així com descriu la coordinadora catalana, l’intercanvi “és un doble xoc, d’estar en el nou i d’estar en el vell”. 

“Igual és una mica radical, però a la tornada sentia asfíxia, com claustrofòbia”, explica Mariló Macià, que va fer un altre programa d’intercanvi a Dinamarca, perquè després de l’Erasmus a Palerm sentia que necessitava tornar a viure una experiència així. En termes psicològics, parlem d’un xoc cultural invers, que és l’angoixa que senten les persones que han viscut a l’estranger quan tornen a casa i ja s’havien acostumat a viure a fora. 

“M’havia acostumat a viure a un lloc on el nivell socioeconòmic era més baix que a casa, però m’havia acostumat a viure amb més. Amb la meva parella d’allà, en Luigi, els últims dies vam anar de viatge per les Illes Eòlies, a Sicília, i pràcticament vivíem sense res: dormíem a platges o a castells abandonats i menjàvem el poc que teníem, que a vegades era una llauna de tonyina amb un pebre vermell i un tros de pa”.

Aquesta llibertat i haver vist que no necessitava gairebé res li feia veure que s’havia defensat de tot i havia sortit victoriosa. Se sentia molt capaç de fer, però a la vegada, quan va tornar a casa dels seus pares es va adonar que no era així: “A la meva ciutat no podia fer res perquè no tenia casa pròpia, treball, ni doblers, i em vaig adonar que aquesta llibertat era molt fictícia”, conta Macià.

La Mariló Macià i la seva parella, Luigi, al cràter de Vulcano durant el viatge que van fer els darrers dies de l'Erasmus a les Illes Eòlies. 

La Mariló Macià durant el viatge a les Illes Eòlies, a l'illa Lipari davant “le cave di pomice”. 

En aquestes situacions, és comú sentir distància amb les relacions familiars i les amistats:  “Tampoc no ho podia compartir amb els meus amics, perquè ells no havien viscut això i semblava que jo venia d’una fantasia que no era real. I això per mi era molt depriment.  Amb ma mare ens vam allunyar molt i els meus desitjos eren fugir i volar per tornar a tot allò”, detalla Macià. 

Connectar i reconnectar

L’Alba Sànchez també tria la paraula asfíxia a l’hora de descriure com se sentia quan va tornar. “Quan vaig anar d’Erasmus vaig trobar una altra Alba. A l’intercanvi estàs amb gent que no et coneix i que, per tant, no espera res de tu perquè no sap què pot esperar. Aprens molt de tu mateixa perquè veus coses que t’agrada fer i que abans ni t’hauries plantejat, perquè amb els teus amics de sempre havies actuat de la mateixa manera”. 

Aquesta nova identitat fa que a la tornada molts joves tinguin dificultats a l’hora de tornar a connectar amb les seves amistats. “Quan arribes a casa els teus amics estan acostumats a la teva forma de ser de fa 6 mesos i tu t’adones que ells han continuat fent coses i ara tu t’has d’adaptar”, explica l’Alba. No tenia ganes d’estar amb els seus amics perquè s'hi sentia incòmoda, i per això va passar molt temps amb els seus pares. “No és culpa seva, de fet és molt normal. Els amics esperen la persona que va marxar i no la reben, perquè ara és una persona diferent”, afegeix.

Com que la persona que torna de l'intercanvi ha canviat molt, però no té ningú amb qui parlar-ho, per inèrcia es qüestiona els seus sentiments i se sent sol. I poc se’n parla, d’això. Per això, Anna Kathrine Nejrup, coordinadora dels estudiants d’intercanvi que atenen classes a la Danish School of Media and Journalism (DMJX) de Dinamarca, diu que és important parlar-ne i no tallar vincles: “Ajuda molt seguir en contacte amb els professors i alumnes de la universitat d’acollida, almenys durant un temps, fins que s’arribi a acceptar que l’experiència ha acabat i ja t’hagis acostumat a la teva vida de sempre”. 

Com a coordinadora, Nejrup segueix en contacte amb molts dels estudiants que han anat a Dinamarca d’intercanvi. “Hi ha estudiants amb qui mantinc el contacte perquè els arribo a conèixer personalment i sempre procuro escoltar-los i entendre’ls”, explica. 

De totes maneres, la seva feina en teoria acaba quan l’estudiant marxa, ja que no hi ha cap protocol que digui que, com a coordinadora, ha de mantenir cap mena de contacte o interacció amb ells, un cop haver-los enviat l’expedient acadèmic i l’acord de fi de programa de mobilitat. “La meva tasca professional acaba quan els estudiants se’n van, però el que m’agrada de la meva feina són les relacions. M’agrada que els alumnes tinguin un bon record de la seva experiència aquí i m’agrada poder continuar parlant amb ells”. 

De fet, això es pot comprovar amb els requeriments estipulats a l’actual Erasmus Charter for Higher Education (ECHE), el document de referència i bases legals que els centres acollits al projecte Erasmus han de complir. A l’ECHE no hi ha cap punt que mencioni alguna tasca més enllà de l’enviament d’aquests documents esmentats per part del coordinador de l’intercanvi.   

L'Alba Sànchez (dreta) durant una visita a Lovaina, la ciutat belga on va fer l'Erasmus fa dos anys, dinant amb amics que va fer a l'intercanvi. 

La figura del coordinador, rellevant perquè és l’única persona que t’acompanya des del minut 0 fins a l’últim de l’intercanvi, hi ha estat sempre, però amb els anys, i en alguns casos, ha canviat una mica. Macià, que va anar a Itàlia el curs 1998-99, diu que el seu coordinador es limitava a mirar les convalidacions de crèdits, i que això era normal.

Avui dia, anar d’intercanvi és molt més comú que abans. Com diu l’Alba Sànchez, “ara qui es queda és el rar” i “abans qui se n'ananava era el valent”, completa la Marió Macià. Avui, encara que la feina dels coordinadors no sigui donar suport per se, n’hi ha, com l’Anna i la Ruth, que els surt donar-ne perquè sí. 

Suport i visibilització

Miguel Hernández, actual president de la xarxa ESN Espanya i exalumne d’intercanvi, explica que si no has viscut l’experiència, és molt difícil entendre com estan les persones quan en tornen: “L’Erasmus té la fama de ser un període de felicitat i té els estigmes de molta festa i viatges, però és molt més que això. Realment tenim un problema perquè el procés d’adaptació és un tema difícil de fer prendre seriosament en l'àmbit general i hi ha casos on es pot complicar molt la situació”.  

És per això que existeixen xarxes de suport com és el cas de l’Erasmus Student Network (ESN), una associació internacional sense ànim de lucre que pretén donar suport i organitzar activitats per estudiants que estan d’intercanvi o que ja l’han fet. De fet, va ser quan Hernández va tornar del seu intercanvi a Alemanya quan es va fer voluntari de l’ESN d’Espanya.

Afirma que “estar en contacte amb gent internacional i fer activitats amb ells un cop aquí em va ajudar moltíssim amb aquesta depressió post-Erasmus”. Ara és ell qui presideix aquesta organització i insisteix que “som molts els que ens sentim així després d’un intercanvi” i que, com en altres branques de la salut mental, gairebé no està visibilitzat.  

De fet, els únics llocs on es troba informació sobre aquesta depressió postintercanvi és a blogs personals de gent que l’ha patit i que ha decidit compartir la seva experiència per Internet. Així, no es tracta de patologitzar la síndrome o tristesa postintercanvi, sinó de parlar-ne. De compartir-ho, ja que com diu Macià “tots podem aprendre'n. I compartir l’experiència és positiu per tu i pels que t’envolten”. I qui sap, potser al vestit vell li queda bé una jaqueta nova.