Un treballador desmunta la COP26
Publicat el 16 de novembre 2021

La COP26 ha arribat al final i els delegats han abandonat Glasgow. Tot, un dia més tard de l’esperat. La cimera havia d’acabar-se el divendres, però la falta d’acord sobre l’esborrany va allargar la trobada fins ben entrada la nit del dissabte. El text final ha resultat una decepció per pràcticament totes les parts, especialment per als activistes climàtics, que ja d’inici no tenien gaire esperança en la conferència. Van ser molts els països que van expressar el seu desacord al ple de dissabte, però van acabar aprovant l'acord “amb la intenció de demostrar compromís”.

El repte no era gens fàcil, tot sigui dit: prendre mesures atrevides i buscar el consens entre quasi 200 estats és gairebé impossible. Els diversos experts que apareixien a les televisions britàniques coincidien en una insatisfactòria frase: amb aquest final, la COP27, que se celebrarà a la ciutat egípcia de Xaram el-Xeikh l’any que ve, serà la prova de foc per veure si es compleix l’objectiu de no superar els 1,5°C d’escalfament global. Han tirat la pilota endavant un any.


Xie Zhenhua i John Kerry, màxims responsables de les delegacions xinesa i estatunidenca, conversen l'últim dia de la cimera. EFE/EPA/Robert Perry

Així doncs, la cimera del clima de les Nacions Unides acabava oficialment dissabte, però tot el conjunt d’activitats que envoltaven l’esdeveniment han anat apagant-se a poc a poc des d’abans. El dimecres hi havia les últimes xerrades de l’autoanomenada “cimera del poble”, un conjunt d’activitats i conferències organitzades per l’associació COP26 Coalition, la mateixa responsable de convocar la manifestació unitària del dia 6 de novembre. En elles representants d’ONG, acadèmics, artistes i diverses veus força crítiques amb la conferència oficial oferien tallers i xerrades obertes al públic. Hi havia espai per a tothom, però algunes propostes innovadores anaven des d’un curs de fes-ho tu mateix on s’ensenyava a denunciar a una multinacional com Shell, a una masterclass per ensenyar als activistes climàtics a parlar amb els mitjans de comunicació.

Dijous seguia baixant el ritme de la ciutat amb la clausura del Climate Hub organitzat pel New York Times. Durant nou dies, el mitjà va portar a conferenciants de primer nivell al SWG3 Studio: Al Gore parlant de dades; Matt Damon, de l’aigua; Malala sobre l’educació i el clima; fins i tot Ban Ki-moon, exsecretari general de l’ONU, va deixar-hi una entrevista pregravada. Els actes eren oberts a tothom qui comprés una entrada, però la majoria dels assistents eren treballadors de start-ups o d’empreses mitjanes amb sensibilitat climàtica i ganes de networking. També s’hi podien veure activistes, experts d’instituts de recerca i periodistes.


Amb el Climate Hub, el New York Times va voler fer un cop sobre la taula en el paper dels mitjans a la cobertura de la crisi climàtica. Craig Gibson/The New York Times

L’ambient general era una mica més esnob que el de la “cimera del poble”, com bé va demostrar la barra lliure de vi i canapès de la cerimònia de clausura. Això sí, l’ambient de reflexió pausada i de debats que defugien de les postures fàcils es va poder veure en directe gratuïtament per internet i els vídeos han quedat penjats per la consulta pública a la pàgina de l’esdeveniment. Amb tot això, el New York Times segueix fent passes endavant sobre el paper dels mitjans de comunicació en aquesta nova era digital. Ja no em refereixo al clima, sinó sobre la necessitat de generar espais de creació de coneixement i no només comunicar els dels altres.

El divendres havia de ser el comiat definitiu de la COP26, tot i que, pel carrer els més veterans ja deixaven caure que això s’allargaria. Sí que va ser el final de la Green Zone, un espai curat per l’organització de la conferència oficial i oberta al públic, concretament al públic que va poder aconseguir entrada en el poc temps que van durar. Per sort, els últims dos dies es va decidir obrir-ho a tothom qui s’hi acostés, cosa que deixava entreveure que no s’estava arribant als aforaments màxims. La majoria d’observadors, membres d’entitats i ONG climàtiques petites i mitjanes, ja havien abandonat Glasgow al llarg de la segona setmana. Fins al final s’hi van quedar els representants de les associacions més grans, per intentar pressionar a les delegacions i aconseguir un acord més ambiciós. Però, com és normal, estaven més interessats en el que passava al pavelló de negociacions conegut com a Blue Zone.

A primera hora, la cua per entrar a l’espai obert al públic no arribava als cinc minuts, el temps d’ensenyar el certificat de vacunació i passar un control de seguretat similar al de qualsevol aeroport. Curiosament, et preguntaven si tenies entrada, però et deixaven passar igualment quan responies que no. La Green Zone es podia descriure com un Cosmocaixa de temes climàtics on cada empresa o institució t’intentava atreure el seu estand amb tota mena de jocs. Ulleres de realitat virtual, espais per recrear la natura, pantalles i instal·lacions modernistes... una mica de tot. També hi havia més conferències i xerrades. Tot i que, si algú ha fet l’esforç impossible d’assistir a aquestes, a les del Climate Hub i a les de la “cimera del poble”, probablement ha entrat en un col·lapse informatiu.


L'interior de la Green Zone. Pau Torres Pagès

L’exposició no estava malament, però el més interessant va acabar sent parlar amb els treballadors, que després de dotze dies tenien més ganes d’explicar les seves opinions que no la informació dels panels. Un home que presentava la instal·lació sobre el compromís de la televisió Sky amb el fons marí es lamentava de les poques sinergies que s’havien establert entre la COP26 i la ciutat de Glasgow. “S’ha perdut una oportunitat”, repetia. “S’hauria d’haver venut marxandatge, implicar els habitants de la ciutat, organitzar concerts amb artistes locals...”.

Raó no li faltava i ell mateix ho va resumir perfectament: “la COP26 ha estat un ovni que ha aterrat durant dotze dies i ara marxa com si res”. Fins i tot tenia idees per la campanya publicitària. Segons explicava, en gaèlic antic, Glasgow vol dir “estimada ciutat verda”, ideal per a la conferència. Tot i que una cerca a Google em deixa veure que l’origen etimològic del nom de la ciutat està força discutit, prefereixo quedar-me amb l’explicació del voluntari amb ganes de conversa. Abans de marxar fins i tot ens recomana una cançó local, la versió de Mother Glasgow que té el grup Hue and Cry, “per impregnar aquest esdeveniment cosmopolita d’una mica de la ciutat”. Esperant que no s’enfadi el treballador a qui li hagués hagut de preguntar el nom, jo us proposo el vídeo de l’actor escocès Alan Cumming perquè té un petit glossari d’expressions al principi que la fa més comprensible.

 

Finalment, divendres al migdia també hi havia l’última protesta, organitzada per joves activistes climàtics i d’altres associacions civils havien convocat davant de la zona de negociacions. No s’apropava ni de lluny a les concentracions del dia 5 ni del dia 6, però seguia donant veu a col·lectius minoritzats. Mentre anaven sortint observadors de l’interior de la Blue Zone unint-se a la manifestació de fora amb llaços vermells que simbolitzaven “les línies vermelles creuades en les negociacions”, es podien veure mostres d’emoció entre els joves. La majoria tenien entre 15 i 25 anys, alguns venien de molt lluny, i feia 12 dies que no paraven, protestant, atenent els mitjans i fent soroll per fer arribar les seves demandes sota la pluja i el fred de la “mare Glasgow”. Les abraçades eren llargues i queia alguna llàgrima.

El discurs segueia sent tan dur i crític amb els líders negociadors de la COP26 com el primer dia, però en un moment donat es van alliberar tensions a ritme de Dancing Queen, La Macarena i Freed from desire. Si algú volgués queixar-se d’una possible frivolitat, l’animaria a organitzar dotze dies de mobilitzacions amb membres del staff controlant que tot anés bé, observadors legals, parlaments amb representants d’una vintena de països d’arreu del món, portaveus per la premsa i diàleg amb la policia per evitar conflictes. Els balls dels activistes seguien, conscients que l’acord final quedaria lluny de les seves demandes, però segurament no tenien tan present que, en realitat, aquest no era l’últim dia de la conferència.  

— El més vist —
— Hi té a veure —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —