[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 11 de setembre 2020

El proper dilluns és l'anomenada tornada a l’escola, però encara som a temps de gaudir d’un últim cap de setmana d’oci; un cap de setmana, de fet, de tres dies, que pren el tret de sortida un divendres marcat per la Diada. Així i tot, en aquest cas nosaltres volem a l’altra banda de l’Atlàntic per presentar-vos algunes de les millor sèries de l’última dècada: algunes potser desconegudes, d’altres més actuals, però totes amb un deix únic i pensades per un tipus de persona característica.

 

El precoç: Please Like Me (2013-2017, 4 temporades, Netflix)

Una comèdia dramàtica australiana desconeguda per molts, diamant en brut per polir, que ens presenta la vida de Josh, un jove que descobreix la seva homosexualitat quan el deixa la seva nòvia. Una barreja de les peripècies de l’inici d’una vida independent, una mare amb problemes de salut mental, els lligams de l’amistat o les dissidències entre amor i sexe, tot amb un to amable però realista, amb una estètica pastel però amb un deix obscur. Bromes àcides i reflexions personals és el que transmet aquesta sèrie de sis capítols per temporada que no arriben als 30 minuts; és a dir, te la berenes en una tarda.

El millor: la naturalesa dels personatges i les relacions que estableixen entre ells.

El pitjor: que no hi hagi més temporades.


L’activista: The Morning Show (2020, 1 temporada, Apple TV)

Jennifer Anniston i Reese Whiterspoon arriben trepitjant fort en una sèrie que vol ser una reivindicació feminista del fenomen #MeToo i les divergències en el món del periodisme. Després que el copresentador (Steve Carrell) del programa despertador The Morning Show sigui acomiadat per unes acusacions d’assetjament sexual, el noticiari passa a ser presentat per dues dones, amb visions diferents sobre què és el periodisme. El més interessant és veure com aquest món dominat pels homes és retratat des del punt de vista femení - les dues actrius són també les productores - des d’un punt de vista crític i completament realista.

El millor: redescobrir una Jennifer Anniston fora de la comèdia base i una Reese Whiterspoon que depassa carisma.

El pitjor: oblidar que es tracta dels Estats Units i que, com a tal, alguns periodistes són més conservadors del que voldríem.

 

El mamarratxo: Misfits (2009-2013, 5 temporades, Netflix)

Un clàssic britànic adolescent de fa més de 10 anys però que resulta atemporal i no podia faltar en les nostres recomanacions. Cinc joves que són condemnats a treballs socials per delictes menors es troben en un centre comunitari on -i aquí entra la imaginació- un fenomen meteorològic fortuït els fa adquirir poders. Però no seran poders convencionals, sinó una mena de súper-capacitats basades en els seus desitjos que, per contra, a vegades els fan la vida impossible. Irreverència, gamberrisme, sexe i mort, tot un còctel al so de música pop-rock que t’enganxa irremeiablement.

El millor: l’accent britànic de la Kelly, una choni de barri que t’enamorarà

El pitjor: que canviïn de generació (d’actors) després de les primeres temporades, un cop t’havies fet amb els protagonistes.


L’emo existencialista: My Mad Fad Diary (2013-2015, 3 temporades)

Una peça fora del mainstream però que comparteix molta gent de la nostra generació. Ens endinsem al món de la protagonista, Rae, de 16 anys i amb sobrepès, que acaba de sortir d’un hospital psiquiàtric per depressió i trastorn per afartament. Però lluny de fer d’un tema delicat quelcom incòmode, Rae ens presenta la seva vida des del patetisme i l’humor sarcàstic, i en cap moment es treu importància o es denigra el que li passa. La sèrie és la narració en primera persona de com Rae intenta amagar el seu passat i tractar de ser una “adolescent normal” entre els seus companys d’institut, combinat amb sessions amb el psiquiatra que fan reflexionar.

El millor: Rae et caurà bé si o si, i no podràs evitar sentir certa empatia.

El pitjor: de moment no es troba a cap plataforma, però els més intrèpids la poden trobar navegant al web.

 

La intensita: Big Little Lies (2017-2019, 2 temporades a HBO)

Un Olimp de dives de Hollywood es congreguen en aquesta producció: Nicole Kidman, Reese Witherspoon, Shailene Woodley, Laura Dern o Meryl Streep són només alguns noms. Només amb aquesta presentació la sèrie ja prometia, però és que no decep pas: les crues vides d’unes mares d’un poble benestant dels Estats Units que es mouen entre mantenir les aparences, criar els fills, salvar un matrimoni colpejat pel maltractament o per l’adulteri, etc. Per acabar-ho d’adobar, hi ha una bomba final -que no desvetllarem- que fa que les protagonistes s’uneixen en una mena de clam per la sororitat femenina.

El millor: la mestria interpretativa de les protagonistes i la poca ràbia que et donen - sorprenentment - per ser riques.

El pitjor: son capítols llargs, pels que no hi estan acostumats, el nivell d’intensitat és alt.


 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —