Adrià Pagès: "És molt important que tot el que ensenyem tingui sentit, estigui compromès i sigui honest" - Diari de Barcelona


Sessions DdB #2
Adrià Pagès: "És molt important que tot el que ensenyem tingui sentit, estigui compromès i sigui honest"
Adrià Pagès (Barcelona, 1995) ha estudiat guitarra des dels vuit anys. El 2018 va graduar-se en Composició i Teoria a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) i ha complementat la seva formació amb cursos de cant i teatre. Entre altres projectes, fa sis anys que acompanya a l’artista emergent Lia Sampai (amb la que ja ha publicat tres àlbums) i ha cantat en diferents cors com el Cor Madrigal, amb el qual va formar part de la producció de La Cenerentola del Liceu. Aquest any, però, ha decidit treure a la llum algunes de les cançons que ell mateix ha escrit en forma del seu primer disc: Només mor el que s’amaga. Per això, ha reunit la seva pròpia banda i és precisament amb aquest tema que comencem l'entrevista.
Amb la Lia havíeu format un grup per gravar l’últim àlbum, però, pel teu projecte, i tot i que el Gerard Morató coincideix, has hagut de reunir un nou equip.
Volia un projecte col·lectiu. He anat fent cançons durant anys i sempre me les he apanyat jo sol, però hi ha una cosa de fer música amb altra gent que em sembla infinitament més ric i interessant. Això implica coordinar-te i entendre quina és la vostra idea artística, què és el que voleu fer plegats. Però haver disposat de l’equip que va gravar el CD i defensar el directe és una sort. Al final, cada artista aporta una cosa única, i aquest àlbum s'ha fet amb les pulsions artístiques de molta gent, que hi ha posat el seu granet de sorra.
Les línies dels altres instruments les has compost tu?
Hi havia una idea de punt de partida i una idea de cap a on volíem anar i això ha fet que moltes de les línies sí que les hagi creades jo. Però també he deixat molta llibertat al Gerard Morató, als teclats, amb qui som amics de fa molts anys, i en les línies de bateria, perquè és un instrument que no controlo gens, i m'he fiat moltíssim de l'Eduard González, el productor del CD, i de la Judit Puig, que la toca.
Abans de conèixer la Judit estaves buscant una dona per aquest instrument perquè desitjaves paritat.
Era important no generar un espai purament masculí per desídia i per no haver-hi pensat. A la música hi ha un biaix de gènere, i per mi era important fer un esforç, perquè em sembla enriquidor artísticament, humanament i políticament, que els projectes artístics busquin reflectir un món més just, com el que volem construir, no com el que tenim.
Parles de progrés i em crida l'atenció com s’hi relaciona l’ús de la guitarra elèctrica que ha perdut la seva hegemonia al panorama musical.
Jo no vull retornar a un rock dels 80 o dels 90, però amb la guitarra clàssica feia coses molt complicades i no tenia sentit orquestrar si un instrument ho feia tot. La guitarra elèctrica em permet fer un ús més melòdic i puc deixar-me anar per fer un solo, que és una cosa que jo mai havia fet dalt d'un escenari i que complementa el sentit de l'àlbum. M'ajudava a buscar una sonoritat diferent de la que expresso normalment.
"A vegades hi ha molta crítica a les cançons d'amor senzilles, però jo admiro la capacitat de dir t'estimo amb honestedat, fragilitat i senzillesa"
Què significa “només mor el que s'amaga”?
És una obligació que jo m'imposo per treure aquest CD. Jo cantava molt malament, de petit vaig ser expulsat de dues corals. Quan em vaig posar a escriure cançons, no les podia defensar davant de ningú. Ara fa molts anys que treballo la veu i va arribar un punt en què em vaig adonar que m’havia d’exposar públicament. Hi ha coses del meu procés personal que mai veuran la llum i, per tant, moriran, però n’hi ha d’altres que ens obliguen de cara als altres. Si només mor el que s'amaga, és molt important que tot el que ensenyem tingui sentit, estigui compromès i sigui honest i de màxims.
La construcció del jo davant dels altres és un dels temes més recurrents de l’àlbum.
El gest és el que et crea com a persona. Jo puc pensar el que vulgui, però és com jo interactuo amb els altres el que em dona sentit.
Una cosa que tu penses o sents, però que no veuen els altres, no et crea com a persona?
Per mi, no. És part d'un procés. El que va circulant per dintre és important, perquè et permet modificar cap on vas. Però és en el moment en què ho fas i ho materialitzes que et crees.
Les teves lletres són accessibles?
Encara hi ha coses que em costa trobar la manera més clara de dir-ho. El meu objectiu és dir les coses exactament com les sento, però amb les mínimes paraules possibles. Em considero una persona lleugerament obsessiva, meticulosa i, fins ara almenys, una mica temorosa. Hi ha una por de ser ridícul, absurd o a dir res que no vols dir. El que diem a vegades és tan íntim que, en convertir-ho en un producte, vols agafar distància. Jo vull fer art jugant-me la vida, però m'entra la por. A vegades hi ha molta crítica a les cançons d'amor senzilles, però jo admiro la capacitat de dir t'estimo amb honestedat, fragilitat i senzillesa. S’ha de tenir molt valor o inconsciència.
"Confio que les petites coses que cadascú ha rebut de cada cançó ens portin a canviar el món"
La crisi climàtica és un altre constant al disc.
Fa uns anys, vaig quedar molt afectat llegint la Nova il·lustració radical de Marina Garcés, que assenyala la sensació de temps pòstum, que aquesta crisi climàtica posarà fi a tot i no val la pena enfrontar-s'hi. Ella es rebel·la contra aquesta percepció i diu que hi ha la possibilitat de crear alguna cosa, però hem de ser molt exigents i molt conscients del que estem fent. L’àlbum no parla explícitament de la contaminació o de la pujada de temperatures, però pregunta si actuarem des de l’esperança i la voluntat de canvi alhora que tractem de gaudir i ser feliços, o ens n’amagarem.
Hi ha destrucció del món, però també hi és present la mort pròpia.
Hi ha aquesta sensació de petitesa, que som una boleta de pols flotant enmig d'un univers infinit. Això ens pot resultar aclaparador, però també, alliberador. La mort m'interessa perquè parla del compromís. Jo sé que el que deixi serà diminut al costat de Mozart o de Bach, però estarà al cor de certes persones, així que és molt important que aquest tresor sigui el més valuós possible. Arribarà un dia d'aquí cent o dos-cents anys que la meva música haurà desaparegut completament, però no em provoca angoixa, perquè confio que les petites coses que cadascú ha rebut de cada cançó ens portin a canviar el món. Deixem una herència que donarà un fruit que no podem preveure.


