[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Per Mar Grau
Publicat el 19 de setembre 2020
Temps de lectura 5 minuts

"Ha sigut pitjor això que quan vaig haver de deixar Colòmbia". Així sentencia la Luz Marina Ríos Ospiña aquest estiu tan atípic. Vuit mesos després d'aconseguir el seu primer contracte laboral a l'estat espanyol la van posar en ERTO, un entrebanc més en tota la seva carrera d'obstacles d'ençà que va deixar el seu país.

El 13 de març s'iniciava un confinament dur mai vist en la història recent, i per molts impensable. Famílies dividides, algunes destrossades, precarietat i patiment. Aquest agost s'ha tancat amb 3.802.814 persones aturades i 812.438 persones afectades, encara, per un ERTO. Unes xifres que darrere amaguen vivències personals. El Diari de Barcelona ha volgut retratar l'impacte social d'aquests sis mesos des de la declaració de l'estat d'alarma, amb sis històries humanes. Avui li toca a la Luz.

La Luz Marina Ríos és una senyora de 61 anys que treballa cuidant a un ancià, netejant cases particulars i en una escola de dansa del poble on viu actualment, que prefereix no especificar. Va arribar a l'estat espanyol fa dos anys i mig, a Madrid i, "després de molts tràmits burocràtics i esforços" va assolir el rol de "refugiada", ja que va aconseguir tenir el permís d'asil. Ella, cada sis mesos ha renovar presencialment aquest permís i, teòricament, l'última renovació de fa dos mesos ja serà l'última perquè li donin, per fi, el "permís de residència".


"A les cases cobro amb negre i, com és normal, quan va començar tot això del confinament no podia anar a cap casa, me'n vaig haver d'oblidar d'aquests ingressos des del març" 


"A Madrid va ser tot molt difícil, vaig tenir molts problemes per l'empadronament i la família on treballava cuidant una àvia no em volia fer contracte: tot era amb negre i sense cap mena d'assegurança". Ella no podia seguir amb tanta inestabilitat i per això, al cap de dos anys, es va mudar a un poble a prop de Lleida, on viu actualment, perquè uns familiars li van dir que podria treballar a una escola de dansa com a personal de neteja, a mitja jornada.

El febrer del 2019 va aconseguir aquesta feina i es va empadronar a casa els amos de l'escola. A partir de llavors, "havien de passar 6 mesos" perquè li poguessin fer el seu primer contracte laboral des que va emigrar, per força, del seu país.

La Luz Marina Ríos el dia del seu aniversari, en plena quarantena, amb fotografies dels seus fills. 

Al cap de vuit mesos l'acadèmia de dansa tanca, "perquè va amb horari escolar" i, com moltes empreses, posa en ERTO a tots els seus treballadors, "a mi també, clar". Aquest contracte tan i tan esperat s'havia convertit en ERTO sense arribar a l'any de vida. "Jo no sabia ni què era". Aquí començava una odissea més en aquesta carrera d'obstacles de la seva vida.

Els dos primers mesos, tot i que amb una mica de retard, va cobrar-lo: "era el 70% però per a mi, veient com anava tot, era un regal de Déu, només pensava en què seguís així". Poc va durar. A partir del maig no ha vist ni un euro més, ahir l'escola de dansa va tornar a obrir i li van aixecar l'ERTO, sense haver cobrat res dels darrers tres mesos.


"Ells també ho han passat fatal, comptaven cada mes a tenir els diners que jo els enviava, en part vivien d'això"


"La veritat és que ho vaig passar molt malament", explica. La Luz també treballa netejant cases de particulars, viu d'una economia submergida que no li permet cotitzar i que al març va desaparèixer del tot. "A les cases cobro amb negre i, com és normal, quan va començar tot això del confinament no podia anar-hi, me'n vaig haver d'oblidar d'aquests ingressos des del març, però l'estiu, sumant-li que no cobrava l'ERTO, ha estat tot molt complicat. Aquí tampoc tinc prou confiança amb ningú per demanar-li ajuda".

Afortunadament ha pogut tenir les necessitats primàries cobertes, perquè cobra uns mínims i viu a casa de l'ancià que cuida: "Si no hagués tingut això no sé com hagués pogut pagar el lloguer, la llum, el menjar, l'aigua... Jo aquí no tinc a ningú". Els seus familiars els té a Colòmbia i la pèrdua de tots aquests ingressos que acostumava a tenir, netejant i netejant llars, li ha impedit enviar els diners que enviava cada mes a la seva família. "Ells també ho han passat molt malament, comptaven cada mes a tenir els diners que jo els enviava, en part vivien d'això". Un ERTO que ha acabat impactant en cadena a tota la seva família, com un dominó. Tant de bo tot hagués estat un joc.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —