L’Afganistan és un país immers des de fa 20 anys en una cruenta guerra que va començar l’any 2001, quan els Estats Units van decidir intervenir militarment el país com a resposta a l’atac de l’11S perpetrat pel grup gihadista Al-Qaeda contra les Torres Bessos i el Pentàgon. Una guerra que, ara, els talibans donen oficialment per finalitzada, després de la seva victòria sobre gran part del territori i la conquesta de Kabul el passat 15 d'agost, arran de la fugida del president del govern afganès, Ashraf Ghani. L'Emirat islàmic de l'Afganistan torna a ser una realitat.

Aquestes dues dècades de conflicte, que s'entrellacen i succeeixen a guerres anteriors, deixen la població afganesa immersa en una profunda crisi. Des de fa setmanes els mitjans de comunicació s’han omplert d’articles sobre la situació al país asiàtic. Entre tanta informació, al Diari de Barcelona repassem 5 claus per entendre què ha passat a l’Afganistan i quin futur espera aquest país.

40 anys en guerra

“L’Afganistan encadena guerres des dels anys 70”, afirma al DdB Amador Guallar, periodista expert en l’Afganistan i autor del llibre En la tierra de Caín: viaje al corazón de las tinieblas de Afganistan. En plena guerra freda, l’any 1979 la Unió Soviètica va intervenir militarment l'Afganistan per sostenir un govern afí a Kabul.

Una part important de la població s’oposava a aquest govern i, per contrarestar aquesta oposició, les tropes de l'URSS es van involucrar en una “guerra devastadora” que va acabar l’any 1989, poc abans de la seva dissolució. Part de l'oposició islamista era finançada pels Estats Units.

El president Ronald Reagan al despatx Oval de la Casa Blanca reunit amb mujahidins afganesos antisoviètics -els taliban encara no existien- el 1983. Font: Wikipedia

Quan els soviètics van marxar, a l’Afganistan va començar una guerra civil entre diferents faccions  que “va acabar amb l’arribada al poder dels talibans l’any 1996 i la instauració d’una teocràcia absolutista”, explica Guallar.

En aquest sistema "les dones tenien prohibida la vida pública: no tenien dret a la participació política ni accés a l’educació, tenien prohibit treballar fora de la llar i, si sortien al carrer, sempre havien d’anar acompanyades d’un home de la seva família més immediata”, explica al Diari María Villellas, investigadora de l’Escola Cultura de Pau especialitzada en gènere, pau i seguretat. Incomplir la llei, explica, implicava afrontar “càstigs molt severs, que podien arribar a la tortura o la pena de mort”.

Només cinc anys després de la instauració del règim talibà, però, l’Afganistan tornava a estar en guerra. L’any 2001 els Estats Units van liderar una ocupació militar al país asiàtic amb el suport de l’OTAN i diverses potències europees. “Començava, així, la guerra en què encara estem immersos”, sentencia Guallar.

El conflicte arriba a un punt mort

Els exèrcits internacionals liderats pels EUA van derrotar amb rapidesa els talibans, que en poc temps van perdre el control de gran part del país, i van instaurar un govern afganès afí. “Els primers anys, des del 2002 fins més o menys el 2005 entre la població afganesa hi havia un cert optimisme”, explica Guallar. “Molts, sobretot els més joves, veien la caiguda dels talibans com una oportunitat per poder construir una democràcia”.

Amb tot, però, hi ha coses que no van canviar. Villellas denuncia “la utilització política de les dones” per part de la comunitat internacional, especialment dels Estats Units: “Van fer servir els drets de les dones com a argument per donar legitimitat a la seva presència militar al país, però no hi va haver un compromís real per transformar la seva situació”. 

Villellas explica que la vida de les dones va canviar poc: “Continuaven patint molta violència i una gravíssima restricció dels seus drets, sobretot a les zones rurals del país”. El canvi més destacat és que algunes dones van començar a participar de la vida política, arribant a ocupar càrrecs rellevants, i que se’ls va permetre l’accés a l’educació. “En algunes grans ciutats hi ha dones que van cursar l’educació secundària i, fins i tot, van arribar a la universitat, afirma. 

Per l'investigadora, quan la situació de les dones va esdevenir un tema mediàtic, “el govern es va veure obligat a fer algunes transformacions”, però no creu que en cap moment “hi hagués una voluntat real de canvi”. Ara bé, també remarca que “les dones a l’Afganistan sí que han treballat per transformar la societat i s’han creat moltes organitzacions de dones que han intentat promoure canvis legals”, assegura.

Cap a l’any 2007, amb un govern establert i la creació d’un exèrcit afganès cada vegada major, la situació es va estabilitzar, però, segons Guallar, la població afganesa va començar a perdre l’esperança: “Havien passat molts anys i els talibans seguien sent forts. El govern estava immers en la corrupció, mentre la guerra encara depenia de les forces internacionals”. 

En aquesta situació, segons Guallar, entre 2010 i 2011 es va arribar a un punt mort: “El govern afganès de Kabul tenia el control de gran part del país, però no havia aconseguit derrotar del tot als talibans”.

Un procés de pau fictici

L’any 2014 diverses potències estrangeres van retirar les tropes d’Afganistan. L’OTAN oficialment va deixar de combatre-hi i els Estats Units va seguir al país però amb un nombre d’efectius cada vegada més reduït. Tot això, segons Guallar, “es va fer amb plena consciència de les deficiències del govern afganès, sobretot pel que fa a la corrupció, i de les limitacions del seu exèrcit”.

Entre el 2016 i el 2017 els talibans van començar a mostrar-se forts de nou: “El seu exèrcit va créixer moltíssim, en gran part finançat i entrenat per Pakistan”, segons explica el periodista. En aquesta situació molts afganesos van migrar cap a països veïns, com ara l'Iran o Pakistan, i cap a Europa.

La voluntat dels Estats Units d’abandonar el país els va portar a promoure un “procés de pau” per a l’Afganistan. En un primer moment aquest procés va estar precedit per unes negociacions entre l’administració de Trump i els talibans. Villellas remarca que en aquell moment "les dones no van tenir cap mena de participació, malgrat que els Estats Units sempre fa servir els drets de les dones en el seu discurs sobre l’Afganistan”.

Després de les converses amb els Estats Units, els talibans van accedir a reunir-se amb el govern afganès. En aquest punt, explica l'experta, “les dones afganeses van exigir participar activament en les negociacions i, de fet, a la delegació governamental hi havia quatre dones que van estar participant directament en el diàleg amb els talibans”.

Per  Guallar “en aquest procés es va generar la sensació que totes dues parts volien arribar a un punt d'enteniment” i, arran d’això, “als talibans se'ls va legitimar”. Per al periodista això va ser un “greu error”, ja que després "els talibans han incomplert tot el que van prometre, tant als EUA com al govern afganès”. 

En aquest sentit, Villellas recorda que “moltes organitzacions de dones de la societat civil des d’un primer moment ja van mostrar un gran escepticisme cap a les negociacions amb els talibans, argumentant que aquestes estaven servint per donar-los més poder”.

Crisis humanitària
Amb un Estat que ja és història, la situació humanitària a l’Afganistan és cada vegada més crítica. Per a explicar-ho, Evan Jones, coordinador de l’Asia Displacement Solutions Platform, proposa mirar el nombre de persones desplaçades pel conflicte: “Només durant les últimes dues setmanes 25.000 famílies s’han vist forçades a marxar a Kabul”, explica a preguntes del DdB. Afegeix que durant l’últim mes, “cada setmana aproximadament 30.000 persones han marxat de l’Afganistan cap als països veïns, com Pakistan, Tadjakistan, Uzbekistan o Iran”. 

Segons l’expert algunes d’aquestes persones es quedaran en aquests països, però és evident que d’altres internaran arribar a Turquia, a la UE o a països del sud-est asiàtic, i moltes ho faran a través de vies irregulars. 

Per Jones és essencial entendre que l’Afganistan fa temps que afronta greus problemàtiques: “La meitat del país necessita assistència humanitària, gairebé un 50% dels infants pateixen malnutrició i ara mateix encara s’estan patint els efectes de la covid-19. Molta gent no té una altra sortida que la d'abandonar el país”, sentencia.

La població salta el mur de l'aeroport internacional Hamid Karzai a Kabul en un intent d'abandonar el país. Font: EFE/Stringer

Per fer front a aquesta situació, i malgrat l’arribada al poder dels talibans, la gran majoria d’organitzacions humanitàries segueixen amb la seva tasca a l’Afganistan. “Segurament hi ha organitzacions internacionals que han mogut part del seu personal estranger fora del país per motius de seguretat, però això no limitarà la seva capacitat de resposta, ja que generalment la major part dels treballadors són afganesos”, assegura Jones. 

Metges Sense Fronteres (MSF) és una de les organitzacions que mantindrà la seva tasca sobre el terreny. “A tots els països on tenim presència negociem l’accés per treballar-hi amb els diferents actors armats que controlen la zona. En principi ara mateix no tenim clar quin serà el rumb polític que prendrà el país, però en principi continuarem treballant-hi i defensant que cal estar allà”, ha explicat al DdB Mila Font, delegada de MSF per a Catalunya.

MSF treballa en l’atenció sanitària a quatre punts de l’Afganistan: Lashkar Gah, Kandahar, Herat i Jost. Font explica que el context actual dificulta la seva tasca: “El sistema sanitari afganès ja estava en una situació molt precària, a falta de finançament i recursos, però després d’aquesta ofensiva el sistema està al límit”. 

El futur de l’Afganistan

Malgrat que els talibans ja van governar l’Afganistan als anys 90, es fa difícil preveure amb exactitud quin futur espera al país. “En els últims 20 anys la situació ha canviat molt, encara que probablement hi ha pràctiques que es repetiran”, assegura Villellas en nom de l’Escola Cultura de Pau. 

Els talibans han promès garantir la seguretat de totes aquelles persones que van treballar per a governs estrangers o per al govern de Kabul i han assegurat que no hi hauria venjances. Però la realitat sobre el terreny és una altra: “Els talibans estan perseguint representants del govern, treballadors d’ambaixades, periodistes i activistes, entre d’altres, i ja hi ha desapareguts”, explica Guallar. 

Segons el periodista, el que passa és que “procuren que el món sàpiga el mínim, perquè el principal objectiu talibà ara mateix és el reconeixement internacional”. Villellas remarca que moltes dones activistes, polítiques i periodistes estan intentant fugir del país. Això, considera, “ja dona llum sobre què pot passar i demostra la por que pateixen en aquests moments per les seves pròpies vides”. 

Davant d’aquesta situació, Jones considera que la comunitat internacional no pot desvincular-se d’aquesta crisi. “No es pot considerar que, per haver retirat les tropes, ara tota la responsabilitat recau sobre l’Afganistan”, assegura. L’expert creu que, per una banda, cal destinar fons a l’ajuda humanitària més immediata, però remarca que per a poder consolidar l’estabilitat al país asiàtic a llarg termini també és necessari aportar fons per al desenvolupament.

Jones també alerta sobre el perill d’aplicar polítiques migratòries que “tanquin la porta als afganesos” i planteja treballar en els diferents mecanismes que existeixen per garantir vies legals i segures per a migrar. En aquest sentit, Guallar creu que hi ha països disposats a treballar en aquesta línia, però considera que “més enllà de les declaracions sobre el paper, la gran majoria d'afganesos es veuran obligats a migrar de manera irregular com fins ara”.

Per altra banda, arran de la situació actual diversos països han decidit aturar les deportacions a l’Afganistan. Jones considera que aquesta mesura arriba tard: “Nosaltres denunciem des de fa temps que la situació a l’Afganistan no permet garantir un retorn segur i digne per a les persones deportades”, conclou.