[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 11 de desembre 2020

Quan Josep Maria Santacreu decideix la suspensió de pagaments i el tancament del Diario de Barcelona, el mes de juny de 1980, l’autogestió és l’únic recurs de la plantilla per conservar els llocs de treball i continuar publicant el diari més antic de la ciutat. La capçalera, la maquinària, l’arxiu i la part de l’edifici que Santancreu no s’havia venut són entregats per l’administrador judicial als treballadors, com a compensació col·lectiva pels salaris impagats.

El 21 d’octubre de 1980, es torna a publicar el Diario de Barcelona, de la mà d’una redacció improvisada després de la marxa col·lectiva dels 30 periodistes solidaritzats amb el director Tristán La Rosa, tres anys abans. El nou director, Juan Manuel Blanco Soler, encapçala un equip de joves llicenciats a la Facultat de Ciències de la Informació, estudiants en pràctiques i veterans supervivents.

Aquesta autogestió improvisada inclina el Diario més cap a l’esquerra, però no estalvia problemes interns en el si de la redacció, l’administració i els tallers. El 19 de març de 1981, hi ha un nou director, Lluís Llobet Solà, i el 16 de gener de 1983 n’hi ha un tercer, Santiago Vilanova Tané, més experimentat, que dona al Diario de Barcelona una nova orientació informativa i gràfica. S’acosta més al model del francès Libération, que des de la reaparició ha estat la inspiració dels joves redactors i prescindeix del tradicional escut de la ciutat.

Però ja no hi ha prou lloc al mercat per aquest Diario resistent, que publica el darrer número el 22 de març de 1984, havent exhaurit les darreres forces. Hi ha nous diaris que s’han fet un lloc, com l'Avui, El País i El Periódico de Catalunya, mentre que La Vanguardia manté la primacia.

Havia baixat molt la difusió de l’antic Brusi i cap comprador no es decideix a fer-lo seu. Els treballadors antics es queden el local i els tallers, a nom d’una societat anònima laboral. La resta només aconsegueix que l’Ajuntament de Barcelona els compri la capçalera i un arxiu molt saquejat per 30 milions de pessetes que es poden repartir per refer-se de mesos de no cobrar.

Tres anys després, l’Ajuntament animarà al Grup Z i la ONCE a ressuscitar, en català, el Diari de Barcelona, de nou amb l’escut de la ciutat a la capçalera. La ciutat ha rebut l’encàrrec d’organitzat els Jocs de la XXV Olimpíada. El director torna a ser Josep Pernau, conegut dels qui hagin anat llegint aquestes "Petites històries" del Diari. Aquesta és la penúltima.

Foto: Portada del Diario de Barcelona del 9 d’abril de 1983, sense l’escut de la ciutat a la capçalera.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —