La violació grupal a una nena d’11 anys a Badalona deixa a tothom consternat. Alguns dels agressors són menors de 14 anys i no es poden imputar penalment. Analitzem les causes i conseqüències d’aquest fet amb experts en violència de gènere i casos de menors. 

Per com està estructurat el dret penal i la llei de responsabilitat jurídica del menor, d’on pengen tots aquests casos, el llindar està posat als 14 anys. “De 14 en amunt són imputables, es poden enfrontar a un procés judicial; dels 14 avall són persones inimputables, que no vol dir que no hagin comès un fet delictiu, però aquest no es podrà jutjar per un procés penal”, explica l’advocada experta en violències masclistes Sònia Ricondo. Quin procés segueixen els menors inimputables, doncs?

Aquest procés reeducatiu el porta la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA), a través d’un equip format per psicòlegs i educadors que actuen segons la conducta delictiva i la situació del menor. Les accions en els primers nivells d’actuació passen per l’orientació laboral o familiar, la mediació i reparació amb la víctima i amb la societat, etc. Si el cas ho demana, però, l’equip de la DGAIA pot impulsar diferents programes d’educació social, cognitiva, assertiva… i fins i tot un seguiment de les activitats diàries del menor. Si es detecta una carència a nivell familiar o una manca de recursos, també hi pot haver una intervenció familiar i una part més terapèutica. En última instància, la DGAIA pot inclús prendre la pàtria potestat als pares del menor. 

La Raquel Gómez, psicòloga del Centre Jove d'Atenció a les Sexualitats (CJAS), afirma que al no haver-hi presó, l’única intervenció que hi ha és educativa: “Si pensem que persones de 13 anys no poden canviar, revertir el dany i relacionar-se d’una altra manera és perquè estem fent alguna cosa molt malament i ens ho hauriem de fer mirar com a societat”. Tot i això, considera que reduir un acte delictiu com una violació “a situacions individuals o familiars és deixar de veure el fenomen de la violència masclista com un fenomen estructural que es dóna a nivell social”. 

Ricondo coincideix amb la idea que el protocol de la DGAIA és “evidentment incomplet”, ja que l’estudi que se’ls fa als agressors per saber si provenen d’un context vulnerable i poder ajudar en la seva reinserció “s’oblida completament de la víctima”. L’advocada, que treballa sovint amb menors víctimes de violència masclista, assegura que moltes d’elles “se senten totalment desemparades”.

El llindar de la responsabilitat

“S’ha de posar un límit, i encara que el poséssim més baix, com als 12 anys, tindríem el mateix problema”, assegura Carlos Pascual Alfaro, magistrat del Jutjat de Violència sobre la Dona, que es pregunta, “no poden celebrar un contracte sense l’autorització dels seus pares i podran ser responsables penalment?”.

Arantxa Hernáez, presidenta Col·legi Oficial de Criminologia de Catalunya, indica que aquest llindar “té a veure amb els canvis que té un nen quan arriba a ser adolescent i persona adulta, de desenvolupament biològic, psicològic, social i també moral”. És per això que, pel que fa al cas de Badalona, Hernáez creu que “com a societat podem pensar que els nois haurien de ser a la presó, però aquestes persones -els menors de 14 anys- han de tenir unes garanties processals”.

Per la seva part, Ricondo defensa que “no tot és blanc o negre”, però que seria partidaria de buscar mecanismes perquè els menors de 14 poguessin “entrar en una dinàmica per revisar la conducta delictiva que han tingut, intentar reparar el dany”, tot i que no sigui a través d’un procés judicial. Afegeix que, davant el fet que hi ha agressors menors de 14 anys, “s’ha de fer alguna cosa”.

Cada tres dies un menor de 14 anys comet una agressió sexual a Catalunya 

Segons Mossos d'Esquadra, un 12,7% dels presumptes agressors d’agressió sexual l’any passat van ser adolescents i un centenar van ser menors de 14 anys. Ha augmentat aquesta xifra? Per una banda, Ricondo assenyala que aquestes agressions abans ja passaven, però que “possiblement no teniem els espais per detectar-ho” i ara les escoles o centres juvenils que estan en contacte amb joves també estan “molt més sensibilitzats i hi ha protocols que poden identificar-ho”. 

Per altra banda, l’accés dels infants a les xarxes i la pornografia cada cop és més fàcil. Gómez diu que “abans de les xarxes i abans del porno ja es donaven les violències sexuals i masclistes” i emfatitza en el fet que "també hi ha dones que veuen porno i no exerceixen violències”. Això es deu a que una agressió sexual és “un exercici de poder, no té res a veure amb la sexualitat i el plaer”. Hernáez afegeix que el fet de tenir “accés a més pornografia o a més informació relativa a l'educació sexual”, no vol dir que els infants estiguin rebent una “informació correcta d'això, o que els ajudi a situar-se”. 

I la víctima? “Aquí sí que hi ha un sentiment molt gran d’impunitat”, admet Ricondo. Segons l’advocada, “les víctimes es poden veure molt afectades per aquesta ininputabilitat, ja que no hi ha una conseqüència directa cap aquests agressors”. No hi ha una reparació del dany, ni dins ni fora de la justícia.

La psicòloga del CJAS, Raquel Gómez, explica que “la recuperació de la víctima no depèn de si l’agressor té una pena més o menys alta, o de si s’imputa l’agressor”, ja que l’important és que la víctima tingui un entorn que l’acompanyi, que no la responsabilitzi o l'assenyali, que pugui accedir a acompanyament emocional i, en el cas que es posi denúncia, “que el procés sigui el menys invasiu i impactant possible per ella”. 

Punitivisme o educació

“Hem de pensar en altres solucions que siguin eficaces i no acudir al remei fàcil de la sanció penal”, assegura Pascual. Segons el jutge, a Espanya “hi ha una de les legislacions més dures i amb les penes més elevades, però això no ha evitat delictes, la sensació d’abandonament de les víctimes ni la sensació d’una justícia que fracassa”. 

Hernáez reivindica que reformular el codi penal “seria una resposta completament populista i que ja se sap que no funciona”. La criminòloga aposta per “invertir en més educació i sensibilització”, perquè quan parlem de menors, ja siguin víctimes o persones que han comès delictes imputables o inimputables, “es mira sempre per l'interès superior del menor”. I afegeix que seguint la Convenció sobre els Drets de l'Infant, sempre s’ha de vetllar “pel desenvolupament i la protecció integral del menor”, i això és una cosa que, “agradi o no, s’ha de mantenir”. 

Raquel Gómez explica que una persona amb 14 anys està “en creixement i adquirint moltíssimes coses” i pensa que “més punitivisme no faria baixar la violència de gènere ni qualsevol altra violència”. Si parlem del cas de Badalona, Gómez creu que “han fallat moltes vessants”, però que “la majoria de situacions de violència masclista es podrien haver aturat abans amb una millor educació, ja que com a societat no tenim integrada la responsabilitat col·lectiva davant les violències masclistes”.

La psicòloga considera que “a nivell d’educació sexual ens queda molt per fer” i que l’ideal seria tenir una “educació sexual integral, que partís d’un model de drets i feminista i que s’impartís des de la primera infància”. Segons Gómez, això és indispensable per prevenir el masclisme i discriminació cap a les dones, per parlar d'igualtat, de consentiment i fomentar el pensament crític.

Ricondo pensa que el càstig és un procés “que ha de seguir funcionant i en marxa, perquè és una de les eines més poderoses que tenim”, tot i que no ha de ser la única i menys quan parlem de menors d’edat. “Si demanem més punitivisme també hem de veure quin tipus de procés estem fent passar a les noies”, assenyala l’advocada, que conclou que “el sistema que tenim és insuficient”. Per això creu que ens hem de nodrir d’altres estructures “que realment persegueixin l’objectiu de reparar el dany de la víctima”.