[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Per Olma Giró
Publicat el 21 de maig 2020

Estimat Roger,

Han passat anys, m’atreviria a dir que massa, pel meu gust. Te’n faries creus de totes les cartes començades que guardo al primer calaix de la tauleta de nit. El destinatari havies de ser tu, però no n’he enviada cap. Allà resten, acumulant pols al costat de tres llibres començats, un paquet de xiclets mentolats i el satisfyer que em van regalar les amigues a l’aniversari de l’any passat.

Em va costar molt acceptar que el que hi havia entre nosaltres era pura interpretació, i mira que això del teatre sempre m’ha estirat, però va arribar el dia en què em vaig cansar de tanta mentida. Fingir que les coses anaven bé quan el que ens envoltava —i fins i tot nosaltres mateixos— s'enfosava, va ser un gran error. Tot el que en un principi ens va unir, resta ara en tan sols tres acords i en una, aquesta sí, gran línia de baix; en una melodia repetitiva que explica la història d’amor que vam començar a escriure un 10 de juliol tornant de festa.

Ara, segurament, el ball ja no és el que era, ni hi conviden el mateix cantant, ni tampoc hi trobaríem les persones que un dia van ser espectadores de les nostres mirades de complicitat i d’aquell dit despistat que em fregava l’esquena per casualitat, quan el meu cos seguia el compàs d’un tambor accelerat. Ha plogut molt des de llavors, sí, però puc dir-te amb certesa que, si pogués tornar enrere, et continuaria escollint a tu per anar al ball. I no és falsa modèstia, però en tenia uns quants esperant. Que també et continuaria observant de reüll mentre tu piques el ritme de la cançó que tant ens agradava i jo trec el tiquet de l’enèsim combinat. Aquella que sempre havíem dit que sonaria en el moment de tallar el pastís de xocolata i nabius de nuvis que tantes vegades havíem somiat, perquè encara que cap de nosaltres dos no cregués en els amors de pel·lícula, en reconfortava pensar-hi, oi?

Pensant-ho millor, probablement et demanaria que no et posessis aquella colònia que et va regalar la teva àvia. Encara recordo que ni tan sols havies tret un peu del Ford Fiesta groc i ja s’olorava des de dalt l’habitació. Tampoc no fingiria que m’apassiona empassar-me totes les pel·lícules de Marvel un divendres a la nit només per fer-te feliç, quan hagués preferit una copa de vi negre i divagar una estona sobre el primer que ens vingués al cap. I tampoc no hagués estat nominada als Oscars que muntàvem amb les amigues per les memorables actuacions fingint orgasmes. Tant de bo ens haguéssim atrevit a posar nom a les nostres pors i a acceptar que alguna cosa no acabava de rutllar bé entre nosaltres mentre esperàvem, baldats, veure sortir el primer raig de sol. I qui sap, potser deixar de fingir que tot anava bé durant una estona hagués estat la manera per acabar protagonitzant una escena dolça davant d’un portal. 

A hores d’ara només resta acceptar que seràs un record mig trist que em passa pel cap en una mala tarda. Taló, punta, taló, punta? Sí, quin riure, totes les vegades que vulguis. Un, dos, tres, xà xà xà? Sí, i tant, però no em facis riure tant. Ei, que ara sí, Roger, ara sí que ja som dos nens grans. Adona-te’n. I aquesta cançó ja s’ha acabat, encara que sembli impossible. Sí, Roger, cal acceptar que el desig de complir tots els nostres somnis va emmascarar una realitat que ens va acabar destruint. Que en el fons ni tu ni jo no vam saber trobar els tres acords que ens definien. Eren bonics, però no eren aquells. Ni el punt final. Ni el G... Ni tantes altres coses. Però ara sí, amb tot l’amor, Roger, ja som al final. I punt.

Amb amor, la Dolors.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —