Spiderland, d'Slint, no és la classe d’àlbum que es llança cada any. De fet, no costa gaire imaginar-se els oients que l’escoltessin al seu moment, al llunyà 1991, considerant-lo un dels descobriments musicals de les seves vides, com ja havia succeït amb The Velvet Underground & Nico o Unknown Pleasures. Trenta anys més tard, podem corroborar que Spiderland continua sent una experiència única, un autèntic ovni en la història del rock modern.

El naixement d’una obra de culte

Des dels fonaments musicals a la paleta sonora, l’obra mestra d'Slint és un disc arrelat al post-hardcore, el gènere dominant en l’escena underground estatunidenca d’aquells anys, així que cap melòman de l’època hauria esperat una sorpresa en escoltar-lo per primer cop. No obstant això, es van trobar que l’execució i la presentació d’aquestes composicions eren increïblement singulars: no pas per la seva excentricitat, una qualitat que ja havien popularitzat molts dels seus contemporanis; ben al contrari, les cançons d'Spiderland semblaven sinceres, fins i tot vulnerables, sense ornaments ni espai per l’experimentació.

Malgrat que hom podia sentir que era un àlbum molt personal, ningú coneixia res sobre els músics que hi havia darrere, més enllà de que eren els quatre post-adolescents que treien el cap de l’aigua en la portada. A més, la banda s’havia separat uns mesos abans del llançament de l’àlbum, així que no havien pogut fer cap gira per promocionar-lo. Ben aviat, es va formar una aura de misteri al voltant del seu procés de creació, i van començar a córrer rumors de que el cantant havia patit una crisi nerviosa durant la gravació i que havia estat ingressat en un psiquiàtric poc després. Spiderland havia nascut per ser una obra de culte, estimada i misteriosa per tothom que l’havia escoltat.

Tanmateix, la realitat era força diferent: Slint estava formada per dos amics d’infància, el guitarrista Brian McMahan i el bateria Britt Walford, juntament amb David Pajo a l’altra guitarra i Todd Brashear al baix. Els quatre havien sigut membres actius de l’escena post-hardcore del sud-est dels Estats Units quan encara eren adolescents, abans d’haver fundat Slint el 1986. L’any següent van gravar el seu debut, Tweez, amb el qual no van quedar gaire contents tot i que comptaven amb la producció del llegendari músic Steve Albini.

La preparació d'Spiderland, el seu segon i últim disc, va ser breu i força espontània: després d’un breu hiatus, els quatre membres es van reunir i van composar les instrumentals durant llargs assajos, que van enregistrar en una demo, a partir de la qual McMahan va escriure la majoria de les lletres mentre l’escoltava al cotxe dels pares. Finalment, van gravar l’àlbum en quatre dies amb Brian Paulson, un productor relativament desconegut que va animar la banda a enregistrar les instrumentals en directe, gravant les veus més tard, en l’últim moment. Si alguna cosa va ser particularment intensa de la gravació d'Spiderland era el poc temps del que la banda va disposar per enregistrar les cançons, i les presses que es van derivar d’això.

El so d'Spiderland

Però, com sona Spiderland? Què té tan especial com per haver suscitat tot aquest misteri al seu volant? La primera cançó, Breadcrumb Trail, és una bona mostra: un riff de guitarra que combina harmònics amb arpeggios és tocat repetidament sobre una base rítmica que segueix un compàs inusual, produint un contrast entre el so rígid de les guitarres i la complexitat de la bateria. Sota aquesta instrumental, en un volum molt baix, McMahan recita una història sobre un noi que coneix una endevina en un parc d’atraccions, a la qual invita a pujar a la muntanya russa.

La instrumental, que fins aquest moment s’havia mantingut tranquil·la i hipnòtica, arrenca sobtadament amb el so ensordidor de les guitarres distorsionades, recreant la sensació d’estar en una muntanya russa, des de les tenses pujades a les eufòriques caigudes. Entre aquests dos extrems, la banda introdueix els passatges més atonals de la peça, durant els quals la lletra deixa de banda la narració per introduir imatgeria associada amb la mort, suggerint una dimensió molt més inquietant al que s’està explicant abans que la banda torni al riff inicial, el protagonista de la història s’acomiadi de l’endevina durant la posta de sol, i la cançó acabi com ha començat. Breadcrumb Trail és un dels inicis més dinàmics, absorbents i profundament idiosincràtics que mai he escoltat en cap àlbum.

Nosferatu Man fa servir els mateix elements per construir una atmosfera més fosca, d'acord amb el títol, amb lletres que referencien tant la violència com el romanticisme associat amb les llegendes vampíriques. La tornada és potser el moment més agressiu de tot l’àlbum, amb guitarres i vocals que qualsevol fanàtic del post-hardcore reconeixeria. Pel contrari, Don, Aman és una cançó menys immediata, on Walford deixa de banda la bateria per tocar la guitarra i explicar-nos, en un tens murmuri, la mala experiència que un home té durant una festa. El punt àlgid de la composició arriba quan el protagonista decideix tornar-se’n a casa a punt de patir un atac d’ansietat, moment en el qual les guitarres arriben a un clímax distorsionat.

Un àlbum eminentment narratiu

Un dels punts forts d'Spiderland és com les lletres i la música es complementen per composar una narració on cap predomina sobre l’altre, de tal manera que allò que se’ns està explicant mai resulta evident ni superficial. És per això que moments com Washer, la cançó més llarga del disc, resulten especialment punyents: la lletra pot semblar una carta d’acomiadament que algú escriu al seu amant, però la música melancòlica que l’acompanya fa pensar que potser es tracta d’alguna cosa més fosca, potser una carta de suïcidi. Com amb la resta de lletres d'Spiderland, el significat queda obert a la interpretació, motiu pel qual resulta tan satisfactori tornar repetidament a elles a la cerca d’una nova lectura.

For Dinner és l’única peça instrumental de l’àlbum, un moment tranquil durant el qual apareixen les melodies més tradicionalment “boniques” del disc. Però no us deixeu enganyar: és la calma abans de la tempesta... literalment. L’últim tema, Good Morning, és el relat èpic d’un naufragi i un capità que sobreviu al seu vaixell, on els instruments conspiren per crear una atmosfera desassossegant. Durant el breakdown instrumental, una de les guitarres imita el so d’una àncora llevant-se, un detall subtil però increïblement creatiu en un àlbum ple a vessar d’idees semblants. Finalment, la banda arriba a un clímax durant el qual McMahan comença a cridar que troba a faltar algú desconegut; de nou, un moment que no sembla tenir una relació directa amb la història, però que insinua quelcom més profund darrere d’allò que estem escoltant, a més de proporcionar un final profundament catàrtic i memorable al disc.

Què és això profund darrere l’àlbum? Quina és la resposta a l’enigma? Si arrepleguem les sis cançons que composen Spiderland, només quaranta minuts en total, trobem que totes tenen el mateix to melancòlic, quasi desolat, i que les lletres presenten diverses històries inconnexes, però que totes evoquen sentiments similars: por a la mort, a la soledat i al futur.

Encara que les fonts exactes d’inspiració pel disc siguin un misteri, no és difícil suposar que, en gran mesura, aquest és una expressió de les preocupacions d’un grup de joves que no sabien què els depararia la vida, capturades des del punt de vista tremendista que sovint es té en aquest moment de la vida.

Al cap i a la fi, potser si Spiderland ens resulta tan misteriós és gràcies a la originalitat en la manera en que tots aquests temes i sentiments, gens especials per altre banda, són abordats. Potser l’únic singular sobre els membres de Slint és que són uns músics excepcionals, amb un gran sentit de com construir composicions complexes, dinàmiques i amb un fort component narratiu. O potser l’enigma al cor d’aquest disc és irreductible, i per molt que tractem d’analitzar-lo ens quedarem sempre lluny de trobar què és allò que el fa tan únic.