Fer una pel·lícula plana en què “no passa res”, com afirmen alguns, és un risc, i la directora Carla Simón (Barcelona, 1986) ho sap. Però el pes que té per a ella explicar històries personals hi passa per sobre. “Necessito fer cine sobre històries vives, reals i properes”, va compartir la mateixa directora durant l’estrena d’Alcarràs als cinemes Aribau el passat 29 d’abril. I de vegades, les històries vives no tenen punts àlgids.

A la realitat no sempre hi ha un clímax evident, com mostren sovint les pel·lícules. Simplement el temps va passant, la trama va avançant, vas coneixent coses noves, i gent nova, i arriben esdeveniments claus, sí, però que potser no identifiquem com a climàtics fins passat un temps.

Alcarràs és vida. La vida de moltes famílies pageses que enfronten aquesta situació o drames similars. Simón, inspirada en un conflicte familiar seu, ha escollit imaginar com deu ser l'última collita d'una família de pagesos. La seva família encara segueix endavant amb les terres, a diferència del futur que aguarda als del film.

Però Simón no volia pecar de naïf ni d’optimista extrema, i el que més s’ajusta a la realitat actual, va explicar ella, és que els d’Alcarràs simplement acceptin que no hi ha alternativa. Que la pagesia ha perdut malgrat els constants reclams i les manifestacions en què expressen sentir-se estafats i demanen preus justos, protestes que es recreen a la pel·lícula amb una màxima veracitat.

“La idea era gravar manifestacions reals i ficar-hi els nostres actors”, confessava la directora, “però com que va arribar la pandèmia ho vam haver de recrear”. Justament en una d’aquestes manifestacions van trobar l’actor —no professional— que encarna el paper del Quimet, el pare de la família. Com ell, pràcticament tot el repartiment és amateur, un punt clau per aconseguir aquesta aura que rodeja la pel·lícula i que inevitablement recorda al neorealisme italià.

Aquesta no era l’única referència de la qual partia Simón. El árbol de los zuecos, d’Ermanno Olmi, li va servir per treballar la coralitat del film i reflectir-ho en els seus plans, tal com va explicar a l'estrena, un film que també figura en aquest complet article de Begoña Gómez Urzáiz a La Vanguardia sobre el mapa de referències d'Alcarràs.

Aquesta mateixa pel·lícula li va inspirar també a no fer gairebé ús de música de fons, un film amb molt poca banda sonora; i la poca que hi ha es troba perfectament integrada sent un element més de la narració, com l'inoblidable moment de la petita Iris cantant amb el seu padrí “Si el sol fos jornaler”, que és una versió d’una cançó tradicional de Ponent. O “La patrona", com a cant empoderador per a la Mariona, una de les filles petites; o la música techno ravera per al fill gran, el Roger.

L'estrena no ha estat exempta de polèmica pel subtitulat que ofereixen la majoria de sales que la projecten. Si es fa una cerca ràpida per escollir a quin cinema veure-la, la gran majoria de sales catalanes l'ofereixen en versió original però amb subtítols, sovint en castellà i de vegades en anglès. En poques ocasions afegeixen els subtítols també en català o la presenten sense text.

Una problemàtica que la mateixa directora va explicar també i va comentar que fins i tot l'han doblada per a la seva projecció a la resta de l'estat espanyol: "Hi ha moltes sales que només ofereixen pel·lícules en castellà. També passa amb les produccions en anglès, que les volen doblades, i ho hem patit nosaltres".

La cineasta comentava que ho van patir amb Estiu 1993, que només la van poder exportar a una cinquantena de sales, i que ara el doblatge d'Alcarràs aconseguirà que es projecti a prop de 170 sales de tot l'estat. Això sí, perdent aquest tret tan característic de la parla de Ponent, que la directora es va mostrar ferma a preservar, almenys, en la versió en català.

La pel·lícula inspira vida i empatia cap a una problemàtica molt propera per alguns, molt llunyana per molts d’altres, sobretot pels "urbanites", com aquí una servidora, que si trepitgem el camp només és per vacances. Per això, per a Simón era també primordial el paper dels nens: el personatge de l'Iris i els seus dos cosins. Ells funcionen com a primera aproximació al poble, i la seva curiositat porta l’espectador a descobrir petites pinzellades de la realitat del camp, que des d'una altra mirada podrien passar completament desapercebudes.

La pel·lícula també inspira tendresa si observem la relació de tota la família amb el padrí. Per exemple, la tendresa d'aquest avi que vol fer prevaler un pacte verbal en èpoques de contractes, firmes i empremtes digitals. La mateixa tendresa d’un avi del públic que, en acabar la projecció d’Alcarràs, va demanar a Simón que no ens faci esperar tant per al seu següent film: “El món es mereix gaudir de més pel·lícules com les teves”.