L'alegria per l'èxit de la selecció marroquina, un orgull propi que la 'integració' ens ha negat - Diari de Barcelona
L'alegria per l'èxit de la selecció marroquina, un orgull propi que la 'integració' ens ha negat
El futbol pot dividir, però també pot unir, com ha passat en aquest Mundial 2022
Mai no he estat fan del futbol. De fet, mai no he entès per què uns jugadors que corren desesperadament darrere una pilota genera molt més interès i diners que un professor, que dedica centenars d’hores a intentar educar i millorar la nova generació. O que els metges, que sacrifiquen les seves energies per salvar constantment la humanitat. Aquesta opinió no ha canviat. Però aquest Mundial ens ha fet estimar i apropar-nos al sentiment d'eufòria que tant caracteritza el futbol.
Cada quatre anys se celebra aquesta trobada festiva del futbol mundial, i enguany, ens ha sorprès més del que ens esperàvem. Una d’aquestes sorpreses inesperades ha estat, sens dubte, l’extraordinària jugada de l’equip del Marroc. Ha passat a semifinals i s'ha posicionat en el quart lloc mundial. És el primer equip africà de la història que ha arribat tan lluny com és una semifinal, en què han participat 32 seleccions d’arreu del món.
Aquest procés d’eufòria de la població marroquina, àrab, africana i de la comunitat musulmana, es va despertar sobretot quan va guanyar Espanya. Significava passar a competir amb Portugal. I també l'honor de veure una selecció de no tan prestigi competint amb un dels millors jugadors de futbol, Cristiano Ronaldo.
Tant per a mi com per als milers de fills d’immigrants, la confrontació que significava l'Espanya-Marroc també representava la confrontació simbòlica que sempre ens hem carregat a l'esquena. L’amable dualitat de la identitat i de la constant pregunta sense resposta que ens hem fet: realment soc d’aquí o soc més d’allà? Soc d’aquí i d’allà? Soc realment d’algun lloc?
La confrontació significava les vegades que ens hem avergonyit que els nostres companys escoltessin el català mal parlat dels nostres pares. Ha significat les vegades que hem hagut d’assistir a les reunions de les notes per haver de fer de traductors. Les vegades que no hem anat d’excursió perquè els nostres pares consideraven que hi havia altres factures més importants a pagar. I era graciós, perquè ens feien assistir igualment a classe per avançar temari mentre els nostres companys es divertien. Era graciós perquè ens ajuntaven a tots aquells que no anàvem d’excursió. I quasi sempre tots compartíem la mateixa característica: la majoria proveníem de pares marroquins.
Entre nosaltres no feia falta preguntar-nos el motiu de l’absència a l’excursió, perquè ja ens el sabíem, i mai ens avergonyíem, però si ens avergonyíem que cada vegada que hi hagués una sortida la professora ja sabés immediatament els que no hi anaven.
L’enfrontament del futbol ens va fer recordar totes les microdificultats que un fill d’immigrant ha hagut d’assumir. Perquè per molt que hagis nascut en un altre país i hagis abraçat la cultura del lloc d'arribada, no deixes de ser per als altres un fill/a d’immigrant. I això ho podem veure clar amb els centenars de missatges a les xarxes socials on s’ha posat en dubte la nacionalitat i l’origen dels jugadors de la selecció francesa, perquè tot i que la majoria han nascut a França, se'ls ha retret que de francesos no en tenen res.
Aquesta dualitat que ens ha recordat la selecció també ha servit d’alguna manera per reconciliar-nos amb la nostra identitat. Per què? Ha estat tot un orgull veure com 14 jugadors de la selecció han nascut fora, i tot i hagin tingut oportunitats de jugar amb la selecció que normalment juguen, van decidir jugar amb l’equip dels seus orígens, com Achraf Hakimi va afirmar en una entrevista. Per ells, va significar l'oportunitat de fer alguna cosa per enorgullir els seus pares, i també pel país on no van tenir l'oportunitat de créixer, ja que aquestes són les conseqüències que es paguen de la migració.
D’alguna manera, la selecció ens va representar i ens va fer sentir orgullosos del que som. Perquè més d’un cop, dins d’aquesta batalla d'identitat, ens hem obligat a sentir-nos més d’aquí per acabar de collar la 'integració' que, amb esforços, mai aconseguíem. Per això, molts cops, hem escollit sentir-nos més d’aquí, i avergonyir-nos del nostre origen, perquè no volíem ser diferents dels altres. Però en aquestes darreres setmanes tot això va desaparèixer i ens vam sentir orgullosos d’aquesta doble nacionalitat, però sobretot, de no sentir-nos avergonyits d'aquests orígens.
Tanmateix, la representació futbolística del Marroc ha comportat a la vegada la unió del poble marroquí. Durant els partits van desaparèixer les disputes sobre si uns eren àrabs, rifs o amazics. Tant es feia aquesta definició exacta, perquè només podíem sentir unió. I, al final, aquesta unió no només va provenir de la comunitat marroquina, sinó també de tota Àfrica.
La gent celebrava els triomfs ensenyant la bandera del seu país, perquè realment ha estat un triomf pel continent. I dins d’aquesta eufòria cada vegada es va anar guanyant el respecte de milers de persones que no tenen cap relació amb l’Àfrica.
Aquesta victòria ha tingut moments èpics, com per exemple la celebració del jugador Sofiane Boufal ballant a la pista amb la seva mare després que finalitzés el partit amb Portugal. O també el petó d’Achraf Hakimi. Aquesta celebració ha commogut el món, i ha visibilitzat la importància dels pares i mares en la cultura àrab.
Finalment, la selecció marroquina ha donat visibilitat a la situació de Palestina, aixecant la bandera del país. Han demostrat senzillesa i humilitat al món, i de fet, Hakim Ziyech donarà tots els guanys rebuts d’aquest Mundial per ajudar milers de famílies del Marroc.
En definitiva, sens dubte ha estat una selecció que no ens esperàvem que arribés tan lluny. Ens ha unit, ens ha visibilitzat, ens ha fet feliços i ens ha enorgullit. I tot i haver quedat en quarta posició, s’ha guanyat per sempre el primer lloc al cor de milions de persones. I això ha estat la màgia d’aquest Mundial 2022.
