Els actors entren a escena. Pum Pum Pum. El teatre tremola al ritme dels seus passos. Es fonen amb la foscor i l'escenari cobra vida. El microcosmos creat per Dagoll Dagom desperta. L'alegria que passa es basa en l'obra de Santiago Rusiñol que relata la història d'un poble industrial, monòton i gris. Els habitants viuen reclosos en la rutina del dia a dia a la fàbrica, però tot canvia amb l'arribada d'un grup de música que intentarà despertar l'alegria que dorm dins dels treballadors.



Els elements que convergeixen i es fusionen damunt de l'escenari creen un univers gris i apàtic que arriba a l'últim seient de la sala. Fins i tot l'aire que respiren els actors és trist. La gamma de colors utilitzada pels decorats demostra la set de vida del poble. El maquillatge i el vestuari han estat dissenyats per aportar llum just on toca, per indicar on es troba l'esperança entre les ombres. Per demostrar a qui li corre sang vermella sota la pell esblaimada.



La coreografia és l'esperit dels habitants del poble gris, que balla fora del cos adormit. Són un exèrcit format per la tristor personificada. Han caigut sota l'embruix de l'alcalde, i es mouen per l'escenari com una massa feixuga. En canvi, quan el grup de música pren l'escena, la massa grisa esclata emanant espurnes de colors intensos que taquen les parets del teatre amb passió, força i vida.



La música és una daga que travessa el pit dels espectadors i els provoca el dolor que senten els personatges. La melodia és repetitiva, i recorda la rutina dels habitants del poble. Les veus prenen el lideratge de la música i quan es barregen entre elles transmeten una electricitat que recorre l'espina dorsal i surt del cos pels pèls de punta.



Àngels Gonyalons es menja l'escenari. Interpreta dos personatges diferents: l'un és llum i l'altre és ombra en un món sense saturació. Sap imposar utilitzant únicament la seva presència. Sembla que floti per l'escenari, i se'l fa seu des del primer cop que el trepitja. No em puc treure del cap la seva imatge: d'esquena, amb un gran abric negre sobre la seva alta i fina figura, amb el rostre de perfil que dibuixa un somriure enigmàtic. El control de la veu que té quan canta és impecable, i quan interpreta, no la veus a ella. Es posa dins del personatge com si fos una disfressa de pell. Gonyalons desapareix. A l’escenari només hi havia els personatges que interpreta: Clown i l'alcalde.



També vull remarcar el talent de Júlia Genís, una estrella que acaba de demostrar la potència de seva llum. El seu talent és un cúmul d'energia atrapada dins del pit, que rebota i rebota fins que troba la sortida a través de la veu.



Els personatges amb l'ànima trencada ensenyen el seu món interior a través de cada esquerda. La història es desenvolupa com una bola de neu que baixa per un pendent: a mesura que l'obra avança, augmenta la velocitat, i la bola es fa cada cop més gran, però no frena de cop. Quan arriba a la recta final, frena suaument. La bola es desfà i deixa un rastre agredolç, que t'acompanya més enllà de la sortida del Teatre Poliorama.