Aleix Mayor té 33 anys i es defineix com una persona amb una gran fascinació per “anar ben lluny”. I ho fa de dues maneres, com a tripulant de cabina i com a ciclista. Això sí, si s’ha de veure obligat a triar entre l’avió i la bicicleta, no s’ho pensa dues vegades: “És millor anar a treballar cansat que anar a entrenar cansat”, afirma. Sense ser ciclista professional, però amb una gran càrrega d’entrenaments a l’esquena, l’Aleix Mayor aposta per superar-se a si mateix amb curses d’ultraresistència de milers de quilòmetres. El proper objectiu: superar els 3.000 km sense parar. 

Com passes de ser un apassionat del ciclisme a decidir iniciar-te en llargues distàncies i curses d’ultraresistència?
Des de ben petit m'ha agradat molt viatjar, i em vaig adonar que a sobre de la bici, el que més em fascinava era anar ben lluny. Vaig trobar la combinació perfecta, un mix explosiu. Després de la pandèmia, va començar el gran canvi, em vaig adonar que el ciclisme era molt més del que havia estat fent fins aleshores i que el món era molt més gran del que hi havia al costat de casa. Això ha estat el que m'ha fet fer passar de ser un ciclista estàndard a estar enamorat d'aquest món.

Com estructures una setmana d'entrenaments “normal” per a tu?
Soc tripulant de cabina, soc hostés de vol, i tinc molt temps lliure, ara bé, els horaris són molt inestables, per tant, gestionar una setmana d'entrenaments "normal" no és gens fàcil. Intento seguir un patró: tres dies d'entrenaments intensos i dos de recuperació. Després de nou dies, en descanso un per complet. Pel que fa a la nutrició, menjo sempre en funció de la càrrega que tinc l'endemà.

No et dediques professionalment al ciclisme, però un esforç de la magnitud d’aquestes curses ha de tenir un volum de treball darrere immens. Com concilies els entrenaments amb la teva vida laboral i personal? Què va abans, la bici o la feina?
Definitivament, la bici sempre abans que la feina, perquè sense salut i sense estar feliç un no pot anar a treballar. Prefereixo volar de tardes perquè sempre he dit que és millor anar a treballar cansat que anar a entrenar cansat. Així que em llevo, entreno, esmorzo, entreno i al migdia cap a l'aeroport. De moment, per a mi el ciclisme és un pilar fonamental, la meva vida hi gira al voltant i no estaria disposat a deixar-ho de banda.

Després de tantes hores, com mantens viva la motivació? Ja no només durant una cursa, sinó per entrenar dia a dia, plogui o nevi, sense fallar?
Seré honest i sincer: és molt difícil mantenir sempre alta la motivació,  és com una muntanya russa i tens moments de tot, però sí que m’arriscaria a dir que m’agrada tant el ciclisme que s’ha convertit en una bona monotonia i en un estil de vida. 

"La bici sempre abans que la feina, perquè sense salut i sense estar feliç un no pot anar a treballar".

Hi ha quelcom d’addictiu en el fet d’intentar trobar el teu límit físic i psicològic en curses d’ultradistància? Creus que aquest límit cada cop es va expandint una mica més?
Hi ha un cert morbo que és addictiu en trobar el teu límit, perquè bàsicament el cos no pot plantejar-se de cop i volta fer una cursa de 4.000 km, el pots anar entrenant i així anar expandint el llindar de sofriment que pot tolerar. Potser saludable no ho és del tot, però ho trobo brutal, és increïble descobrir-se a un mateix, els límits que pot assolir el cos humà, és una passada fins on pots arribar i aguantar. Ha estat com conèixer a una altra persona que abans no coneixia. El límit sempre és relatiu i, tot i que ara faig curses d'uns 1.000 quilòmetres, l'any que ve tinc plantejat fer el salt a un altre tipus de cursa, amb unes distàncies diferents: 3.000 km sense parar amb moltíssim desnivell.

En el que portem de 2023, has corregut curses tan mítiques com la Trans Cordilleras a Colombia o la Gran Guanche a les Illes Canàries, què tenen d’especial aquestes dues curses? 
En les curses d'aquest any he decidit optar per un format amb una bicicleta gravel (que és un mix entre una bicicleta de carretera i una BTT), la qual és molt versàtil, ja que et permet anar per camins de terra o bé per carretera. Les curses en si són reptes d'ultradistància i d'ultraresistència, ja que no pots rebre cap mena d'ajuda externa, has de ser autosuficient; no hi ha avituallaments i has de portar un mínim de recanvis de la bicicleta tu mateix, a més d'intentar alimentar-te pel teu compte. A més, són curses non-stop, és a dir, el cronòmetre no para fins que arribes a meta, per tant, normalment gairebé no dorms. He tingut una entrada d'any frenètica, porto dues ultres en només dos mesos. Primer, la Trans Cordilleras a Colòmbia, que està considerada la cursa d'ultraresistència més dura del món i això en un primer moment també em va motivar molt. La cursa consistia a fer un total de 1.000 km, travessant tot el país a través de les seves tres cordilleras. I tot seguit vaig marxar a les Illes Canàries per fer la Gran Guanche, una cursa que creua les set illes i amb molt nivell de corredors, però per a mi les Canàries, tot i tenir-ho "al costat de casa", continuen sent tot un paradís pel ciclisme.

Et prepares per una cursa de gairebé 800 km com la Gran Guanche, què és allò imprescindible per “sobreviure” ?
En una bici, l'espai és molt limitat i cal saber escollir molt bé el que portes per no pecar de sobrepès. En el meu cas, el meu objectiu és competir i anar per la victòria, per tant, com menys pes, millor. Però el que és imprescindible, clarament, és la preparació física i sobretot psicològica. Ja pots portar tot el material i menjar que vulguis, que si no tens una preparació psicològica excel·lent, m'arriscaria a dir que les probabilitats d'acabar una cursa així són molt baixes. És imprescindible portar una bona ment, neta i clara, estar bé amb tu mateix i estar motivat. Això és el que et farà triomfar.

"El fet que en aquestes curses tot es pugui capgirar tan de pressa és el que em fa estimar-les".

En una ultra, hi ha infinits factors que poden capgirar radicalment l’experiència, com et prepares mentalment per poder afrontar aquestes situacions i ser resolutiu enfront els contratemps?
El fet que en aquestes curses tot es pugui capgirar tan de pressa és el que em fa estimar-les. M'agrada molt que tot sigui imprevisible i haver de ser molt resolutiu. Sempre hi ha complicacions que t'obliguen a afrontar les dificultats, a acceptar els canvis de plans i a inventar alternatives. En un moment o altre hauràs de ser flexible. Per entrenar això cal exposar-te a tu mateix a diverses situacions, com per exemple, sortir a entrenar sota la pluja, o amb bosses plenes de pes per simular la càrrega de la cursa, agafar la bici amb molt fred, o fins i tot de nit. És molt important intentar entrenar en diferents condicions meteorològiques i de fatiga.

Què t’aporta d’especial el fet d’estar una infinitat d’hores a sobre d’una bicicleta? Aprens a veure el teu entorn d’una altra manera?
Quan passes tantes hores a sobre d'una bici, acabes veient l'entorn molt diferent, veus el món d'una altra manera. És un aprenentatge constant, aprenc coses a cada quilòmetre, conec gent nova i t'adones que hi ha persones molt bones que sempre t'intentaran ajudar. Tot això et fa créixer com a persona i quan arribes a casa, l'explosió d'emocions és brutal. Tots sabem que el fet de viatjar et fa créixer, però jo sempre dic que viatjar sobre una bicicleta, com que és a una velocitat molt més lenta i et fa passar per llocs remots, et fa sentir coses que només pots descobrir així: passant moltes hores en silenci i meditant sobre qui ets.

Has fet una bona “kilometrada” en només els quatre mesos que portem d’any, encara et queden forces a les cames? Quins són els pròxims objectius?

Doncs sí, déu n'hi do! Tots aquests quilòmetres en cursa et deixen molt fatigat psicològicament, però continuo tenint altres objectius. De fet, aquest diumenge marxo als Estats Units a fer la cursa Trans Virginia, que travessa tot l'estat de Virginia. Quan acabi, la meva intenció és marxar cap a l'interior i fer un "petit" bike-packing. Hauré de parar fins al setembre, que tornaré a tenir vacances, i la meva intenció és fer la Badlands aquí a Espanya, tot i que encara no tinc inscripció. Si això falla tinc altres plans alternatius, com travessar des del Cabo Norte fins a la darrera ciutat de Suècia, serien uns 2.000 quilòmetres en menys d'una setmana i mitja.