Barcelona és un dels escenaris de Literatura infantil (Anagrama, 2023), el nou llibre de l'escriptor Alejandro Zambra (Santiago de Xile, 1975). Per coherència literària i personal, té sentit que Zambra hagi escollit aquesta ciutat per presentar-lo en el marc del festival En altres paraules, al Caixa Fòrum el 18 de maig. L’autor ha aterrat la nit anterior amb la seva dona i el seu fill, el protagonista del llibre. Tot i el jet-lag, i després d’informar-nos que el seu fill ha passat una mala nit, atén als mitjans de bon matí. 

L’autor apunta des de l'inici que Literatura infantil és “un llibre molt especial, i era molt fàcil i molt temptador no publicar-lo”. "Sembla que escriure sigui sinònim de publicar. Però en realitat, escriure és escriure, i això és una cosa que sempre he volgut protegir, que escriure no deixi mai de ser una cerca que a vegades pot cristal·litzar en un llibre", afirma.

A Literatura Infantil, Zambra busca expressar una idea particular de la paternitat, que dista de la tradicional. L'autor plasma els primers dies del naixement del seu fill. "Hagués sigut realment estrany no escriure sobre el que estava passant", assegura. "Busco combatre la idea tradicional i natural que som inútils durant els primers sis mesos, perquè el nen no registra el que està passant". Entre riures, Zambra relata que la primera decepció del seu fill va néixer quan es va adonar que dins del seu pare no hi havia aliment.

Pel que fa a l'etern debat entre ficció i realitat en literatura, Zambra declara que mai ha estat "tan a prop de la no-ficció que en aquest llibre”. No obstant, reivindica la ficció i critica que “si insistim que la ficció equival a mentida, acabem castigant la imaginació, els somnis, l’humor…”. “Potser està bé que no inventem records a propòsit, però no siguem tan innocents de suposar que no els inventem”, sentència.

El format del llibre corrobora la seva visió. Com una carta al fill, autobiogràfic i fragmentat, Literatura infantil és clarament una cerca. Escrit “en estat d’aferrament” i “sota la influència” de la paternitat, el llibre és una autoexploració tant dels diversos formats amb què Zambra ja ha experimentat (relats, assaigs, cartes, poemes…) com de la seva condició de pare. Parteix, explica, de dos conceptes: el hijitud (que correspondria al desplaçament del concepte de paternitat) i l’amnèsia infantil.

Al llarg de les pàgines del llibre, el record és un aspecte molt important. “En realitat és un tema molt misteriós pels neuròlegs, llavors era molt interessant la meva condició de no neuròleg en aquest cas”, assegura rient. “I sort que oblidem totes les cures quan som petits", afegeix, “perquè sinó ningú podria rebel·lar-se”.

De fet, Zambra recomana al seu fill i la seva generació "agafar tots els vídeos de la seva infància, i esborrar-los”. "La rebel·lió forma part del creixement, i si no ho oblidéssim, els pares i mares podrien utilitzar tot aquest metratge com a xantatge", assegura: “'Escolta, mama, t’odio'. 'Doncs mira fill, aquí tens un vídeo de 120 hores de com t’estic canviant els bolquers'”, ironitza.

També parla de record implantat, un altre element destacat del llibre: records que no tenim perquè ho hàgim recollit en primera persona, sinó perquè existeixen fotografies, vídeos o relats que ho expliquen. “Ens criem amb la sensació que les fotos tenen una interpretació i són una evidència, que dialoga amb el record implantat”, reflexiona. El seu procés d’escriptura parteix del fet de “desconfiar de les fotos”, actitud amb la qual va néixer Formas de volver a casa (2011).

El germà (de pocs anys d’edat) de Poeta chileno

La paternitat, o hijitud, dialoga en aquest llibre clarament amb Poeta chileno (2020), el seu èxit absolut. Qui busqui aquí la irona, el ganxo, i l’acidesa d’aquell, es decebrà. El punt de partida del llibre és un altre, encara que els ingredients Zambra continuen presents. L'escriptor rebutja la idea d’”obra” i reivindica que li sembla una “càrrega” i que tan sols causa “repressió”.

De fet, quan va néixer el seu fill, Zambra va abandonar l’escriptura de Poeta chileno, la qual cosa va fer que la sortida d’aquest s’acabés entrellaçant amb l’inici de la pandèmia (element que també surt a Literatura infantil). “No vull que la literatura rivalitzi amb la paternitat, que és un clàssic”, assevera. “Hem llegit molt sobre això: 'silenci, que el pare està escrivint', que és una variant una mica més elegant del 'silenci, que el pare està borratxo'”, ironitza.

En ser autobiogràfic, el llibre parteix des d’un punt més romàntic i no tan conflictiu, tot i que evidentment hi ha lloc pel conflicte. Preguntat, respon que sí que té por que se’l consideri “cursi”, però “pot lidiar amb aquesta por”. “M’interessa aquest debat, en tot cas: què és sentimental?, quin és el límit?”, es pregunta.

Una complexa i diversa “carta al fill”

Al llibre cada capítol té identitat pròpia. Inclou un conte sobre el llenguatge groller (al que a Xile anomenen garabatos). “Com totes les històries que s’han explicat a la història de la humanitat, està basada en fets reals”, explica. Aquest capítol parteix d’un relat de la infància de Zambra, en què va descobrir “un gran amic” amb qui compartia l’afició “d’escriure cartes grolleríssimes”. “No he pogut contactar amb ell mai més”, lamenta.

També hi ha un relat d’un home que, sota efectes dels fongs al·lucinògens, intenta tornar a aprendre el “dificilíssim” art de gatejar, o un relat sobre “la tristesa futbolística”. Les reflexions sobre la masculinitat, tot i la ironia que utilitza en aquest relat, són una constant en l’escriptura de Zambra. "Em dóna la sensació que és molt més fàcil pels homes, quan realment estan pels terres i necessiten algú amb qui confiar, recórrer a una amiga", afirma. Però fins i tot, pel que fa a la paternitat, "és molt evident que hi ha una escassetat de diàleg entre homes". "Potser sí que hi ha homes comparant qui té el millor cotxet de bebè, les millors rodes…, però és molt plaent quan es dona un espai de discussió de qüestions domèstiques més enllà de la competició".

També trobem una història de la relació de la pesca (i la literatura) amb el seu pare, un diari del naixement del seu fill, un relat sobre un fill que vol anar a Nova York, però que no podrà fer-ho si no es talla els cabells… "Vaig escriure molt més del que ha aterrat aquí, perquè tampoc és una escriptura a la qual se li poguessin posar massa límits". Reconeix que alguns dels seus amics van arribar a llegir les 600 pàgines que originalment havia de tenir el llibre, que han quedat limitades a 232.

“Tot el que hi ha en aquest llibre existeix perquè ell va néixer”

Al llibre, Zambra expressa el dubte de si vol que el seu fill llegeixi aquest llibre o no. “Jo sento que el llibre no és per a ell, i a la vegada és per a ell”, respon. “Tot el que hi ha en aquest llibre existeix perquè ell va néixer, fins i tot el que no té aparentment res a veure amb ell”, matisa.

Assegura que el seu fill “agafa el llibre i en llegeix algunes parts”, però que al final, és probablement una “joguina” per a ell. Tanmateix, “hi ha una situació complexa, perquè és parlar-li a una cosa que no pot respondre”. Assegura, però, que “parlar-li a un bebè no és parlar sol” i defineix dos grups: els que parlen als seus fills com si els entenguessin i els que no. “Jo soc clarament del primer grup”, afirma. “Als fills no se’ls ha de parlar empetitint el llenguatge”.