Falten només dues setmanes per l’estrena de Mar i Cel i l’agenda dels actors està més que plena amb els darrers assajos. És el cas de l’Alèxia Pascual (Constantí, 2001), que es posarà en la pell de la Blanca. Amb només 23 anys, l’Alèxia ha aconseguit fer-se un nom en el món de l’espectacle. 

La constantinenca ha estat en un procés de formació sense aturada, des d’acadèmies de dansa, fins a cursar la carrera d’arts escèniques a l’Institut del Teatre. Es va fer coneguda arran del seu pas pel programa de 3Cat Eufòria el 2023, en què va aconseguir arribar a la final i quedar tercera. Ara bé, abans ja havia actuat als escenaris de PortAventura. Enguany, però, s'endinsa als musicals de gran format per protagonitzar la darrera reposició de la gran obra de Dagoll Dagom, Mar i Cel.

Com recordes la primera vegada que vas actuar en públic?
Pujar a l'escenari ha estat una cosa que he fet des de molt petitona. He sortit d'un poble i allà ja hi ha molta tradició de fer teatre. Des que tinc ús de raó ja recordo haver pujat a l'escenari. De fet, vaig fer de nen Jesús just quan tenia mesos de vida. [Actuar] sempre ha estat molt dins de la meva vida i no hi ha hagut un primer cop que me la canviés; sempre hi ha estat. 

Quan vas decidir que volies dedicar-te al món de l’espectacle?
Cap als 14-15 anys, la gent et comença a preguntar: “Tu què vols fer?”. Hi va haver un punt que vaig pensar: “No hi ha res que m'agradi”. Llavors em vaig adonar que sí que hi havia alguna cosa. Potser no és el més habitual, més sent una noia d'un poble, ja que la meva família no ha tingut mai relació amb el món de l'espectacle. Crec que si fes una altra feina no seria bona perquè no m'agradaria prou: prefereixo lluitar per la que m'agrada.

"Si fes una altra feina no seria bona perquè no m'agradaria prou, prefereixo lluitar per la que m'agrada."

Com valores la teva evolució des que estaves a PortAventura?
He evolucionat moltíssim com a artista i intento fer-ho cada dia. El meu màxim principi en la meva professió és el treball. Considero que és un pilar fonamental sense el qual no vas enlloc. És picar pedra, ser formigueta, confiant que una cosa porta a l'altra i que al final no pots pretendre anar d'un lloc a un altre tan diferent de cop. Has de tenir talent, però la formació i el treball que en el fons són dues coses que venen de la passió, són la base fonamental. 

Tot seguit, vas entrar a Eufòria, com va ser la tornada al món després de passar per programa?
Eufòria va ser un canvi molt gran a la meva vida. Vaig créixer com a artista, vaig conèixer gent meravellosa, m'ha obert portes, m'ha donat visibilitat; les coses bones no te les acabaria de dir. Però també va tenir coses dolentes com ara adaptar-me a una nova realitat. No vol dir que per haver estat en un programa de tele ja ho tinguis tot fet, és justament l'inici.

Com va ser sortir-ne?
Sortir va ser un xoc una mica gran i vaig necessitar uns mesos per gestionar emocionalment tot el que m'havia passat. Van ser tres mesos en què vaig viure com en una bombolla; de cop aterres al món real i t'has de readaptar en tots els sentits, en els bons i en els dolents.

Canviaries alguna cosa del teu pas pel programa?
Faria el que vaig fer, perquè en aquell moment vaig donar el millor de mi. Vaig ser l'Alexia més real possible, esforçant-me al màxim, tenint les situacions que tenia i que vivia en el context que estava. Tot i que ara el que m'agradaria seria haver-ho gaudit més. Al final no vaig gaudir al màxim, perquè estava intentant sobreviure a una situació molt nova per mi.

Sents que el teu pas per a Eufòria t'ha obert portes?
És innegable que és una eina de visibilitat molt gran i la gent em coneix gràcies a això, per això sempre estaré agraïda al programa i a TV3. Ha sigut una eina meravellosa de visibilitat, malgrat les coses dolentes que ha tingut al final: ara la gent em coneix com l'Alèxia d'Eufòria. A vegades penso: “Ostres, soc molt més que l'Alèxia d'Eufòria”, perquè he treballat molt més, he estudiat molt més i he fet moltes més coses. Però també entenc que és pel que la gent em coneix i hi he d'estar infinitament agraïda.

"Soc molt més que l'Alèxia d''Eufòria'"

Durant el programa, la gent va embogir amb Per què he plorat? Senties una pressió externa per haver de participar en la nova reposició de Mar i Cel?
Realment, sí. Per mi va ser un regal absolut que el Daniel Anglès em donés aquella cançó. Sí que és veritat que, a l'hora de fer el càsting, vaig sentir pressió. El dia que va sortir la convocatòria de càsting per Mar i Cel, tenia centenars de missatges de coneguts i desconeguts demanant-me que m’hi presentés. Per mi l’obra tenia un lligam emocional tan gran que va fer que encara desitgés més entrar a fer Mar i Cel. 

Com va ser el procés de càsting?
M'atreviria a dir que van ser els pitjors mesos de la meva vida. No va ser una cosa del càsting en si, sinó una cosa meva, de pensar: "És el meu somni i el tinc a tocar", més tenint en compte que la gent estava emocionadíssima perquè fos la Blanca. Jo també em vaig il·lusionar, perquè és inevitable. Tot això va fer que els mesos de càsting fossin realment un calvari per mi, molt durs i molt difícils.

"Els mesos del càsting de 'Mar i Cel' van ser els pitjors de la meva vida"

Com et sents en ser una de les cares principals de la darrera obra de Dagoll Dagom?
D'una banda, em sento infinitament afortunada. També és veritat que hi ha pressió i estic nerviosa, sé que hi haurà moments difícils, perquè tothom està molt expectant; però m'ho he de prendre com el premi de tots aquests anys que he treballat i lluitant. Vull aprendre la lliçó d'Eufòria, que vaig fer una cosa fantàstica i no la vaig gaudir. Aquest cop m'he de prometre a mi mateixa gaudir-ho, perquè m'ho mereixo, he lluitat molt i no seria just per mi estar patint. Tampoc seria just per la gent que m'ha donat l'oportunitat, perquè no permetria que realment estigués lliure a l'escenari.

Com és la gestió física i emocional de participar en un projecte com Mar i Cel?
Estic completament entregada a això, la meva vida és 100% això. M'estic intentant cuidar, preparar físicament per estar a punt. També dedicar-me temps a mi mateixa per poder estar tranquil·la i serena i viure; no fer coses que em generin més tensió.

Has pogut parlar amb algunes altres actrius que han fet de Blanca anteriorment? T'han donat algun consell? 
He parlat molt poc amb elles, vaig coincidir al Teatre Grec i simplement m'han explicat algunes anècdotes. Al final cada actriu ho viu diferent, tampoc tindria molt sentit que em donessin consells perquè elles ho viuen des del seu univers i tampoc seria bo impregnar-me del que a elles els va passar perquè cadascuna té una experiència diferent.

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de ALÈXIA PASCUAL (@alexiiapascual)

La tele i els teatres són dos mons molt diferents, on et sents més còmoda?
Em sento còmoda en els dos mons. Tots dos són compatibles i no tinc per què sentir-me millor a un que l'altre. El teatre és el que sempre havia fet, estudiat i somiat, però a la tele també m'hi sento bé.

Com et veus en un futur?
Sempre he volgut ser actriu. Sí que és veritat que a Eufòria tot això va ser com: “Ostres puc ser cantant també”, però res és incompatible. Puc ser actriu, fer musicals i treballar en sèries. Al mateix temps si canto i soc cantant, també puc fer concerts; crec que tot és perfectament compatible. Però el meu focus principal serà ser actriu perquè és el que sempre he volgut ser.