“Això és molt gran, no és una botigueta... A veure, per on vols començar?”, m’adverteix l’Alfredo Almirall. Estic al Lloguer de Mobles Almirall. Una empresa que va fundar-se el 1874 i que d’entrada, jo diria, que enganya. Ho fa perquè quan passes per davant, ni t'adones que és allà. Però al carrer Béjar, al barri d’Hostafrancs, fins a cinc locals són dels Almirall. El més gran, amb cinc plantes.

Passa desapercebut perquè els seus clients no són gent del barri, sinó directors d’art de productores com Netflix o Amazon. A Almirall lloguen tota mena d’objectes per fer decorats. El que va néixer com una empresa de lloguer de mobles a particulars s’ha transformat amb el pas del temps. Primer als cabarets del Paral·lel, després a les televisions públiques i ara a les plataformes digitals. Però tot té el seu origen el 1874. “O això creiem”, comenten l’Alfredo i el Joan Almirall, tiet i nebot i cinquena i sisena generació del negoci.

Un negoci canviant

Comencem a caminar per l’escala de l’edifici principal i els Almirall s’aturen davant d’un quadre. “Aquest és el fundador, el senyor Vilamara. Conservem algun dels mobles de l’època, i estan marcats amb una S, una F i una V, que vol dir: successors de Francisco Vilamara. Per això sabem d'on ve tot això,” m’expliquen. Als inicis, el negoci funcionava com un ‘renting’ de mobles a particulars.

El Senyor Vilamara va tenir una filla, però a principis del segle XX, les dones no podien ostentar la propietat d'un negoci. El va heretar el seu marit, el senyor Almirall, i el cognom s’ha mantingut fins avui en dia. El primer dels Almirall va ser contemporani a l’arribada dels cabarets al paral·lel de Barcelona. El negoci familiar es va reorientar, i va començar a nodrir de mobles i decorats els mencionats cabarets i alguns teatres. “Ara bé, simultàniament es mantenia el lloguer a particulars i també la venda”, recorda l’Alfredo.

Una planta del magatzem principal dels Almirall, amb catifes i cadires entre altres objectes. Font: Guillem Delso

Amb aquest context van treballar les tres primeres generacions del negoci. Però els Almirall sempre s’han adaptat als avenços i canvis de la societat, i la quarta generació, el pare de l’Alfredo i l’avi del Joan, va trobar-se amb l’arribada de la televisió. “La televisió espanyola i catalana van entrar molt fort, tenien molts platós i feien molts projectes”, recorda l'Alfredo. En aquella època els Almirall ja havien reduït dràsticament el lloguer a particulars i es focalitzaven en els encàrrecs que els feien les televisions. S’ocupaven del decorat dels platós.

Posteriorment, l’auge de la publicitat va convertir-se en una font d’ingressos pel negoci familiar. “Es feia molta publicitat i de qualitat; és a dir anuncis llargs amb decorats molt detallats”, m’explica l’Alfredo, que amb el seu germà Joan va fer-se càrrec de l’empresa. La situació contrasta amb l’actualitat. “Hem treballat molt amb TV3, però ara som de Netflix, HBO i Amazon”.

“Ara són tot plataformes. Ja no lloguem mobles a particulars i els anuncis publicitaris són molt més curts, per tant, no necessiten tants decorats o objectes”, analitza el Joan. Ell, la sisena generació del negoci, va estudiar informàtica, i em revela que des de la família no va rebre cap pressió per seguir amb el negoci. Però un cop graduat, va tenir clar que volia dedicar-se a conservar la joia de la família. 

Part de la col·lecció de rellotges antics que hi ha als magatzems dels Almirall. Font: Guillem Delso

Treballar entre milers d’objectes

Tots els canvis de negoci, me’ls expliquen tiet i nebot mentre passegem per les naus dels Almirall. La passejada dura quaranta-cinc minuts. Hi ha un magatzem principal, de cinc plantes, un local només de tèxtil, un altre de pintura, un de planta artificial i un de llibres. Al principal hi ha tot el que us pugueu imaginar. Rellotges, coberts, catifes, cadires, esquís o ràdios. "Tenim tot el que és necessari per reproduir un espai o una estança interior; una casa, un hotel o un restaurant", detalla el Joan.

Anem caminant i ens aturem perquè m’expliquin anècdotes dels objectes. Malgrat tenir-ne una quantitat incomptable, els Almirall tenen un mapa mental de l'immens espai. A la quarta planta, ens trobem amb un senyor que amb la ràdio posada és darrere d’un taulell. L'Alfredo recita com s'organitzen. “Aquí treballem nou persones, els tres Almirall ens fem càrrec de la feina d’oficines i després hi ha gent que s’ocupa de la tapisseria, del transport, manteniment, etcètera”.

M’interesso per la manera de funcionar del negoci. El Joan subratlla la importància de la pàgina web del negoci. “Els clients són directors d'art o ambientadores, perquè la majoria són dones. Venen amb un projecte, per exemple: hem de fer París de 1920, o un bar de Los Angeles actual, i a través de la nostra web poden veure, les més de 20.000 imatges amb els objectes que tenim”. Els Almirall combinen mobles d'allò més antics com "uns trons on s'asseia Franco quan venia a Barcelona", amb mobles moderns "que comprem avui en dia", destaca l'Alfredo.

Els Almirall tenen molts objectes clàssics, més assequibles econòmicament que els actuals perquè el seu valor és decreixent. Guillem Delso

La feina dels Almirall és, per tant, ajustar-se a les demandes d'allò que els directors d'art ja han vist per la web. "Fem un pressupost en funció del valor de l'objecte i el període de lloguer". El Joan m’explica que n'hi ha alguns que s’han posat a plorar en veure la magnitud dels magatzems i la varietat d’objectes entre els quals triar. Però també reconeix “que n’hi ha de perepunyetes que tot i la multitud d’opcions mai estan satisfets”.

Al cap i a la fi, el negoci dels Almirall passa desapercebut. La gent del barri passa per davant sense entrar-hi mai, i a les pel·lícules tothom veu el decorat sense saber d'on ha sortit. "A vegades apareixem als crèdits o als agraïments de les produccions", comenta l'Alfredo. I és que són més presents del que semblen. "Aquest any hem participat a la pel·lícula d''El 47'", exclamen tiet i nebot orgullosos. Tot i sortir a la gran pantalla, el gran tresor dels Almirall continua amagat al carrer Béjar. "Seria un basar espectacular", diu bromejant el Joan. De moment, només el poden gaudir els directors d'art. Quin privilegi.