[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Per Imanol Olite i Ariadna Pérez
Publicat el 18 de juny 2020

Des de temps immemorials, el treball ha sigut la pedra angular de tota societat, un element de supervivència per a la majoria d’individus i de satisfacció i plenitud personal per a d'altres. El treball és font de vida, però és una moneda de doble cara que pot jugar una mala passada: any rere any, milions de persones emmalalteixen o perden la vida a causa de la feina. Les malalties professionals són una realitat latent, però sovint silenciada, i els seus efectes són encara un tabú a la societat.

Però, què és una malaltia professional? La definició del Ministeri de Treball identifica una malaltia professional (MP) com "aquella que es contrau a conseqüència de la feina executada i que es troba tipificada en el quadre de malalties professionals". Aquest tipus de patologies s’engloben dins la salut laboral, una branca de la medicina que aborda les relacions entre la salut i el treball, i que a Espanya és encara una gran desconeguda. S’hi tracten altres aspectes derivats del treball com ara els accidents laborals, els quals es diferencien d’una MP pel seu caràcter abrupte, imprevist i per la facilitat d’establir una relació causa-efecte.

Encara que avui dia existeixen guies i recomanacions a escala europea i mundial, la legislació sobre aquest àmbit varia en funció de cada país i és diferent en cada cas. A Espanya, l’origen laboral d’una patologia el justifiquen tres requisits: que existeixi una clara relació entre la malaltia i el lloc de treball, que aquesta activitat estigui inclosa en el quadre de MP i que sigui provocada per elements o substàncies que hi estiguin indicades.

La pedra angular i l'eix vertebrador de la legislació laboral és el quadre de malalties professionals. Aprovat pel govern de Zapatero l’any 2006, el llistat pren l’estructura bàsica del quadre anterior, creat el 1978, però, a més a més, inclou noves malalties per tal d'adequar-se a la realitat productiva del moment.



La salut laboral continua sent una realitat invisibilitzada i una qüestió pendent a la majoria de països. Segons les dades de l'Organització Internacional del Treball (OIT), el 2013 es va estimar que dels 2,78 milions de morts registrades arreu del món per causes laborals, 2 milions eren causades per malalties professionals. Malgrat la xifra, l’organització assenyalava que, en tots els països, "deliberadament o per omissió, es deixen de comunicar molts casos d’accidents i malalties derivades del treball", i això deixa entreveure que encara hi queda un llarg camí per recórrer.

A Catalunya, l'infraregistre també és una realitat. Segons dades de la Unió General de Treballadors (UGT), l’any passat només es van declarar 3.392 malalties professionals, de les quals 1.851 van provocar un procés de baixa. Eduard Salvador, tècnic de l'Oficina Tècnica de Prevenció de Riscos Laborals de la UGT, considera que aquesta xifra és un clar indicador de "la poca credibilitat de les dades" i la "ineficàcia dels circuits de detecció, comunicació i reconeixement".

Un quadre "desactualitzat"

Des del sector sanitari i sindical alerten que un dels principals problemes és la desactualització que pateix el quadre de malalties professionals, un factor que impedeix justificar l’origen laboral de patologies que no apareixen als llistats. José María Ramada és un metge especialista en medicina del treball al Servei de Salut Laboral de l’Hospital del Mar. Durant els més de 34 anys que porta treballant, Ramada ha vist com, mentre els riscos evolucionaven, la legislació no ho feia. "Durant els últims 20 anys s’han generat noves malalties, i els legisladors no han sigut prou hàbils per canviar el quadre al mateix ritme que evolucionen els sectors productius".


Tal com explica Ramada, els avenços tecnològics i la robotització de la producció han provocat un descens del nombre de patologies biomecàniques en pro de les anomenades psicosocials. "Llargues jornades laborals, ambients estressants, pressió de temps… Cada cop veiem més patologies relacionades amb aquests factors". I això, denuncien, no s’ha traduït en un canvi legislatiu. Des de la UGT també donen suport a aquesta postura. "Les malalties mentals que finalment són reconegudes com a accidents de treball són una mínima part de les reals; només són la punta de l’iceberg", exposa Salvador.

En aquest sentit, l’estigmatització de les malalties mentals continua sent un obstacle difícil de superar. Dori Becerra té la baixa per llarga malaltia a causa d’una fibromiàlgia, fatiga crònica i depressió. Aquesta última no és tan fàcil de demostrar, i en moltes ocasions s’ha hagut d’enfrontar a la incredulitat de companys i autoritats. "Si tinc la cama trencada o em passa qualsevol cosa a escala física, la gent ho entén. Però com explico que la depressió m’impedeix aixecar-me els matins?", explica Becerra.

Per tot això, des del sector sanitari i també des del sindical, demanen una regulació que s'adeqüi a la realitat laboral del moment i que inclogui els trastorns mentals i del comportament com a malaltia professional, com ja recomanen organitzacions com l’OIT.

L’odissea del diagnòstic

A més de la necessitat d'incorporar altres patologies, a l’estudi epidemiològic de malalties professionals elaborat pel Ministeri de Treball s’alerta que l'infraregistre i les dificultats en la detecció d’aquestes malalties es deuen també a un factor de multicausalitat. Segons expliquen, en algunes patologies com el càncer resulta difícil si no impossible establir una causa específica i relacionar-la directament amb l'exposició associada al lloc de treball. De fet, és habitual que es denegui la reclamació i la prestació que avala que la malaltia ha estat causada per factors relacionats exclusivament amb el lloc laboral. Aquesta realitat contribueix que hi hagi una "càrrega probatòria insuportable sobre el treballador".

Fa quatre anys, Itzíar Campos (nom fals per tal de preservar l’anonimat de la testimoni) va trobar-se immersa en aquest problema. El 2013 va començar a treballar com a operària en una cadena de muntatge d’automoció. Uns anys més tard, va començar a notar que tenia dificultats a l’hora de respirar. "Notava que m’asfixiava, i durant els períodes que no treballava sentia que millorava", explica. Ràpidament, va arribar a la conclusió que hi havia una estreta relació entre la seva feina i les molèsties respiratòries. Així ho va fer saber a la tècnica en Prevenció de Riscos Laborals de la seva empresa, la qual, segons explica, es va desentendre. "Em va dir que segurament seria al·lèrgia al maquillatge", explica.

Davant la despreocupació de l’empresa, Itzíar va decidir sotmetre’s a una anàlisi mèdica. "El metge em va dir que la meva capacitat pulmonar era la d’una persona de 70 anys; que agafava la baixa o hauria d’anar amb una bombona d’oxigen", relata. Malgrat la clara relació entre la seva feina i la molèstia que patia, en un primer moment només li van concedir la baixa per malaltia comuna i no professional, i en exhaurir-la va haver de reincorporar-se al seu lloc de treball.

Finalment, i després d’insistir molt, li van reconèixer l’origen laboral de la seva patologia i va aconseguir la pensió per incapacitat permanent. "Tenia clar que el problema provenia de la feina; tenia 26 anys i no era normal que sortís de la feina i hagués d’anar directa a urgències. Per això vaig insistir tant", explica. Avui, Itzíar treballa com a tècnica en Prevenció de Riscos Laborals.

Casos com el d'Itzíar demostren que el procés de reconeixement i diagnòstic d’una malaltia professional sol ser enrevessat per a les grans traves administratives i burocràtiques del procés. En alguns casos, fins i tot, la dificultat dels tràmits obliga a recórrer a instàncies judicials. "En tot aquest periple, generalment el treballador es perd si no va acompanyat d’un advocat. Amb el diagnòstic hauria de ser fàcil, però no ho és: comença tot un procés molt llarg i confús", explica el doctor Ramada.

 

Un coneixement desconegut

Més enllà de l’ardu procés de diagnòstic, la poca presència de les malalties professionals té una arrel més profunda: el desconeixement al voltant de la salut laboral i les seves implicacions tant per als treballadors com per a les empreses i administracions. En aquest sentit, el doctor Ramada considera que el tracte que ha rebut la medicina del treball a Espanya ha estat una "vergonya", entre altres raons, perquè la gran majoria de facultats de medicina no ofereixen cap classe de formació específica en aquest àmbit.

Cristina Farrés, metge resident de cirurgia general a l’Hospital Josep Trueta de Girona, ho confirma. "Sí que t’expliquen com desenfundar una xeringa per no punxar-te o com seure per no lesionar-te l’esquena, però la universitat no t’aporta cap formació específica". Per altra banda, l’escassa oferta laboral, minvada per la crisi econòmica, ha desincentivat l’elecció d’aquest àmbit de treball.

El desconeixement també és present entre els mateixos treballadors, els quals, en molts casos, desconeixen els seus propis drets laborals i els riscos que pot comportar la seva feina. A aquesta falta de coneixement se li afegeix un factor més: la por a les possibles represàlies si denuncien.

Canvi de paradigma

Per fer front aquest panorama, des del sector insisteixen en la necessitat d’un canvi en el tractament d’aquestes patologies i una major conscienciació tant per part de la ciutadania com de les empreses i les administracions.

Segons els experts, la millora en el sistema passa, inevitablement, per una millora dels mecanismes de detecció i prevenció. "A Espanya hi ha un problema secular des de fa molts anys: no es diagnostiquen les malalties professionals, si es fa, moltes ni es notifiquen, i l’administració posa moltes traves", explica Ramada. Per la UGT, aquest progrés hauria de traduir-se en una "millora de la formació dels inspectors de treball" i una "major contundència amb els infractors". "No fer res per millorar i corregir les mancances del sistema és col·laborar al fet que les malalties professionals segueixin ocultes", exposa Salvador.


Des del sector també creuen necessari educar els treballadors perquè coneguin els seus drets i fomentar una cultura de prevenció. Per això, el doctor Ramada remarca la importància de conscienciar que "el treball no té per què generar efectes negatius en la salut". "Una feina en bones condicions, de fet, pot afectar positivament el treballador", afegeix. Per dur a terme totes aquestes reformes, tant metges com sindicats creuen indispensable dotar amb més recursos econòmics i humans el sector.

La realitat, però, és que un bon funcionament del sistema, tal com explica Ramada, generaria un "triple interès": per al treballador, el qual gaudiria dels seus drets, l’àmbit preventiu milloraria, i per a l’Estat, ja que es descongestionaria la sanitat pública. En referència a l’últim, la millora del sistema tindria efectes positius també des del punt de vista econòmic, ja que els costos en la pèrdua de la força de treball i els subsidis corresponen a un 2 % del PIB nacional.

A més a més, segons xifres de l’INSS, l’any 2010 es van perdre un total de 21 milions de dies de feina, i els costos en prestacions a la Seguretat Social van ser de més de mil milions d’euros. Les xifres demostren, doncs, que una millora del sistema de prevenció i detecció de les malalties laborals, a més d’incidir positivament en la salut dels treballadors, comporta un estalvi a les arques públiques.

En un món supeditat a canvis constants, els drets dels treballadors han evolucionat amb el pas del temps i han permès millorar les condicions laborals. Malgrat això, encara hi queda terreny per conquerir. Avui dia, encara hi ha moltes persones que s’exposen a riscos, malalties i, fins i tot, a la mort en els seus llocs de feina. Treballadors, sindicats i metges treballen conjuntament per revertir la situació i fer que anar a treballar no comporti cap risc per la salut.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —