Des de l’inici de la guerra milions d’ucraïnesos han abandonat el seu país, pel seu propi peu i també amb l’ajuda de multitud d’organitzacions internacionals. Europa sencera es va bolcar a ajudar les víctimes del conflicte, però no totes han rebut la mateixa acollida. Centenars de milers de russos també han hagut d’abandonar casa seva per evitar anar a una guerra que no és la seva i per fugir de la persecució política del Kremlin. Tanmateix, a vegades s'han trobat una rebuda més freda.

Si bé l’èxode de russos ja s’estava produint fins i tot abans dels primers atacs contra Ucraïna, la guerra, i sobretot la mobilització militar anunciada per Putin el 20 de setembre, va disparar el nombre de russos que passaven les fronteres amb els països veïns. Part d’Europa, com els estats bàltics, anunciaven llavors que no acceptarien els ciutadans russos que fugissin de la mobilització, ni els que volguessin accedir al país amb visat turístic.

“Letònia no donarà asil a qui fugi de la mobilització i examinarà les opinions polítiques dels russos quan se’ls doni un permís de residència”, declarava el ministre d’Exterior de Letònia. Les polítiques europees van portar a la majoria de russos a explorar l’alternativa dels països membres (o antics membres, com Geòrgia) de la Comunitat d’Estats Independents.

Polítiques dels visats

Ark és una ONG fundada per russos que ajuda —ja sigui amb assistència legal, informació pràctica o "refugis d’emergència"— a instal·lar-se al país on s’ha emigrat. Anastasia Burakova, advocada especialitzada en defensa dels drets humans i directora d’Ark, explica al Diari de Barcelona per què centren la seva actuació a Kazakhstan, Armènia i Turquia: “Vam escollir països amb política sense visats i on hi hagués una comunitat més gran d’exiliats.”

Pel mateix motiu, Daniil Chubaar, de 27 anys, rus emigrat i cofundador d’Emigration for Action, va decidir establir-se a Geòrgia: “Aquest país no demana cap mena de visat als russos. Sense visat podem estar 364 dies a l’any a Geòrgia. I després podries, suposem, passar la frontera, estar un parell de dies a Armènia, i tornar un altre any a Geòrgia”.

Daniil Chubaar a Geòrgia. (Cedida)

Daniil Chebykin, de 30 anys, és col·laborador d’un projecte humanitari i contra la guerra de la seva ciutat natal, Omsk, a Sibèria. Va haver de marxar a Erevan, Armènia, per culpa de la persecució que patia. “El Ministeri d’Interior rus va presentar una demanda completament il·legal contra mi, en la qual em reclamaven 2.000.000 de rubles (uns 32.800 euros)”, explica al DdB.

Chebykin retrata una situació molt similar a la de Chubaar a Geòrgia: “Es pot entrar a Armènia sense passaport, només amb el document d’identitat rus, i pots estar-hi durant sis mesos sense cap problema. Aquest període el pots allargar si surts a un país veí i tornes a entrar, cosa bastant fàcil per a un ciutadà rus, a diferència d’altres nacionalitats.”

A Kazakhstan, els russos també hi poden entrar sense un visat especial però, en aquest cas, l'estada és de 90 dies. Per aquest motiu l'Aleksandr, de 24 anys, hi va fugir per evitar les autoritats russes. "Vaig marxar de Rússia perquè es va iniciar contra mi un procediment penal", explica l'Aleksandr al Diari. Per ell, quedar-se no era una opció: "A l'endemà que registressin el meu pis i em torturessin vaig volar a Tadjikistan, i la setmana següent a Almati, antiga capital del Kazakhstan."

Aquestes polítiques s’expliquen per la gran influència que té Rússia sobre aquests països, antics o actuals membres de la CEI. Tant Geòrgia com Armènia, en gran part depenen econòmicament del gegant eurasiàtic, i ambdós encara tenen presència militar russa, a Ossètia del Sud i Nagorno Karabaj, respectivament. “A Geòrgia qualsevol persona local et dirà que el govern actual és una creació de Rússia i és completament prorús”, diu Chubaar.

Refugiats polítics

Molt diferent és el cas dels països que formen part de la Unió Europea. Rostislav Pavlishchev, de 21 anys, i Marina Maksakova, de 36, són refugiats a Lituània. A diferència de Chubaar, van haver de marxar del país pel seu activisme a Rússia, que va provocar que l’FSB (Servei Federal de Seguretat rus) els perseguís i els tanqués al calabós durant 25 dies. En qüestió de dies van fugir a Armènia, on hi passaren tres mesos amb l’ajuda de l'organització Ark. Van poder anar-hi sense visat i, un cop allà, van obtenir el permís per anar a Lituània. 

El Rostislav i la Marina van aconseguir el visat de llarga durada al país del bàltic abans de la mobilització, cosa que, creuen, els ho va posar més fàcil. A més, el seu cas no és el mateix que el de qualsevol rus: “Si no fóssim activistes pels drets humans, hagués sigut molt més difícil obtenir el visat. Tots els que lluitem i lluitàvem contra el règim de Putin tenim un privilegi en aquest sentit.” 

En Rostivlav i la Marina. (Cedida)

El Rostislav creu que és determinant, per això, el fet que poguessin “demostrar ser perseguits políticament a través dels documents que emeten els tribunals o les comissaries”. Tot i el seu “privilegi”, no entén la política de la UE: “Crec que tots els països haurien de donar visats i això seria millor per tothom. També per a Ucraïna, perquè hi hauria menys gent lluitant, i més gent fora fent oposició.”

Daniil Chebykin també estava perseguit políticament i això li va obrir la porta a demanar asil a un país de la UE que no ha volgut especificar. En canvi, diu que si li concedeixen no abandonarà Armènia: “El preu per viure aquí és equiparable al de Rússia, o inclús més barat.”

Daniil Chebykin a Armènia. (Cedida)

L'acollida genera reaccions contràries

La grandiosa afluència de russos suposa, com a mínim, un repte pels països que els acullen. Geòrgia té tan sols 3 milions d’habitants, i la seva frontera va ser una de les més travessades quan es va declarar la mobilització. Així, l’èxode rus ha tingut repercussions en les economies i poblacions locals.

Daniil Chubaar destaca des de Tbilisi que a un sector de la població li costa acceptar la presència dels russos: “Molts georgians exigeixen que s'introdueixi, si no un visat, una estada màxima de 90 dies sense visat, perquè és una bogeria que part de Geòrgia estigui envaïda per Rússia (Ossètia del Sud) i els russos tinguin aquest privilegi amb els visats.” 

Chubaar també destaca: "Cal recordar les guerres de 1992 i 2008 entre Rússia i Geòrgia”, i la gran influència del règim de Putin sobre el seu veí, molt menys poderós. Amb tot, Chubaar reconeix que hi ha certa tensió a Geòrgia, i que, quan el refugi que gestiona a Tbilisi va rebre cobertura mediàtica, va poder notar cert descontentament entre els georgians.

Pintada a Geòrgia. / Misha Vignanski (EFE)

Des de Lituània, en Rostislav aprecia una acollida completament diferent: “A Lituània hi ha molt odi cap al govern de Putin i cap a ell com a persona, i la societat entén que nosaltres també estem en contra d’ell.” A més de compartir aquest odi, Rostislav creu que la població lituana "és conscient que els russos no han votat la guerra. Aquesta és la guerra de Putin, no la nostra”.

Efectes econòmics

Tot i això, la Marina informa que “els propietaris dels pisos prefereixen llogar-los a lituans que a russos”, tot i que es podria deure a motius d’estabilitat, i no necessàriament a raons xenofòbes. Tant ella com el Rostislav creuen que els països saben apreciar la immigració russa, ja que “fa créixer l’economia” que la rep, “treballadors que no volen estar-se de braços plegats”. 

Hi coincideix l’Aleksandr, administrador d’Ark a Almati: “L’economia del Kazakhstan, així com la de Geòrgia i Armènia, en termes de PIB projectat, ha crescut desorbitadament.”

És cert que el Banc Mundial esperava el juny de 2022 un creixement del PIB d’aquests països inferior al creixement projectat pel Fons Monetari Internacional el darrer octubre. A Geòrgia, país que té les millors dades, el creixement esperat ha augmentat d'un 5,5 % a un 9 % en aquests tres mesos. Actualment és el país del Caucas —i un dels d’Europa— amb la projecció més gran de creixement. A Armènia, ha passat d'un 3,5 % a un 7 %. Al Kazakhstan, en canvi, només ha crescut en 0,5 punts percentuals. 

El Daniil Chebykin, que viu a Erevan, en canvi, sí que assenyala una repercussió negativa per la societat armènia: “Pels locals s’ha fet més difícil poder assumir els preus dels lloguers, que s’han multiplicat per tres, en comparació amb abans de la guerra.”

Chebykin no creu, però, que els armenis culpin als russos d’això, sinó als propietaris, "que han inflat el preu però no pels russos, que tampoc el poden pagar”.