-
Publicat el 09 d’abril 2023

Andrea Genovart (Barcelona,1993) és l'autora de Consum Preferent, la novel·la guanyadora del Premi Llibres Anagrama de novel·la d'enguany. Ambientada en la Barcelona contemporània, explica en primera persona una etapa de la vida de l'Alba, una jove cínica i desencantada amb la realitat que l'envolta.

Parlem amb l'Andrea "així, en general" de l'Alba, de la novel·la i de les expectatives que tenim totes en una societat on "ser optimista és ser un psicòpata".


Primer de tot, felicitats pel premi! Com et sents com a autora publicada?
Gràcies! (riu) A veure, és que jo de tot el que és el món del llibre, de la idea de ser escriptora a nivell professional, no tinc molt clar com em posiciono. No té res a veure amb la literatura ni amb el fet d'escriure i, moltes vegades, el fet de publicar també condiciona la teva idea d’escriure. Alhora, publicar és important per mantenir un projecte vigent…

I publicar amb Anagrama?
La idea de publicar amb Premi Llibres Anagrama per a mi era una cosa somiada, però també una mica utòpica. Jo vaig enviar el document de Word al premi perquè ho vaig acabar i necessitava posar-ho en circulació, necessitava que tingués una altra etapa. Com si tingués un part i hagués de començar a alimentar el nen.

A més ha estat el teu primer part
Sí, jo mai havia escrit una novel·la. Jo he estudiat literatura, m’agrada molt llegir i escriure, i he temptejat amb tot: conte, relat, poesia… Però amb aquest format, que té un altre estatus en el mercat (malauradament, perquè no hi estic gens a favor) ja ha estat una altra cosa.

Com va anar el procés d’escriure Consum Preferent?
Vaig començar el 2019, abans de la pandèmia. Ho he escrit d’una manera caòtica, interrompuda. Per una qüestió de caràcter (no puc escriure una hora al dia, quan hi entro he d’estar vuit hores) i de temps, compaginant-ho amb la feina. L’any de la pandèmia, però, em vaig quedar a l’atur i sí que vaig escriue cada dia, l’única etapa en què he escrit cada dia. Perquè l’horari m’ho permetia i també per supervivència, per tenir una disciplina no n'hi havia.

Et vas quedar a l’atur, i això em recorda a l’Alba (la narradora i protagonista). Té alguna cosa a veure?
No, realment quan jo la vaig començar a escriure no estava a l’atur i no sabia que m’hi quedaria. A més, la narradora es queda a l’atur perquè no li renoven el contracte, perquè renovar-la vol dir assumir un altre tipus de conveni… És a dir, que es dona a entendre que és més barat contractar a algú altre amb un altre tipus de contracte i no renovar-la a ella. La narradora aquí entra en una estructura que és caduca, que és precària.


"La gent de la generació de la narradora no tenim problema amb queixar-nos, però en tenir tanta consciencia crítica normalment aquesta queixa va acompanyada de culpa o vergonya"


Consum Preferent posa de relleu problemes de l’actualitat, no? Com ara la precarietat laboral, la productivitat que busca el capitalisme…
Sí. Però no volia denunciar o assenyalar amb noms i cognoms els problemes sinó donar especial èmfasi en la manera que una narradora és incapaç d’aferrar-se a alguna cosa, tot i voler-ho fer. També de trobar una ideologia on s’identifiqui tot i tenir el desig d’identificar-s’hi. Així que el problema més gran que travessa la novel·la no és que estigui vivint dins d’estructures problemàtiques, perquè al final tu pots viure-hi, pots abraçar les idees d’indefinició, sinó que la narradora de Consum Preferent no pot fer-ho.

El que notava és que estava llegint la ment de l’Alba. Per exemple, hi ha una reflexió que es fa en més d’una ocasió sobre la culpa que sent per ser una dona privilegiada (blanca, amb una família estructurada…)
Intueixo que aquesta qüestió passa molt a la gent de la generació de la narradora. Que no tenim problema amb queixar-nos, però en tenir tanta consciència crítica normalment aquesta queixa va acompanyada de culpa o vergonya. El “però bueno, no ens podem queixar!”, que fa estar en un estadi de justificació constant.


"Potser és que pensem el que som i no som tant el que performem"


I llegir la ment de l’Alba comporta llegir un text que no és políticament correcte. Per exemple, en molts moments és racista. Tot això als seus pensaments, perquè ella no acaba actuant així
A mi m’interessava reflectir certa immediatesa a l'hora de pensar, i precisament per això diu tantes coses poc políticament correctes i contradictòries. Ella no diu mai que creu que el que pensa és incorrecte, però deu ser-ne mínimament conscient, perquè després quan interacciona amb l’entorn no actua així.

Em recorda a la idea de “no som el que pensem”.
O potser és que pensem el que som i no som tant el que performem… no?, Sembla molt fort dir que al teu cap ets políticament incorrecte, però la cosa és que no té res de polític! Què més dona ser correcte en el teu cap? Només t’escoltes tu i si has de negociar amb la culpa o la vergonya ho negociaràs tu en silenci, si no vols dir-ho. És molt fort com la idea de discurs està tan carregada simbòlicament de la cosa política, perquè ens jutgem a nosaltres mateixos…

(...)
A més, si hem detectat una necessitat de canvi a la societat, el sistema heteropatriarcal, el racisme, l’esnobisme…, és perquè hi ha hagut un llenguatge amb què hem topat i ha dut a aquests comportaments. No ens ha d’espantar del què pensem, però segurament és el que deu costar més de deconstruir. Qualsevol persona que està creixent realment el que està fent és un xoc discursiu internament… no es pot entendre una realitat sense aquesta conflictivitat discursiva que has de travessar.

I l’Alba intenta travessar aquesta conflictivitat discursiva, però no ho acaba d’aconseguir…
Vivim en un món on no és tan problemàtic el que triïs, amb excepcions, sinó que triïs. La gent s’angoixa més perquè no has triat. Potser una decisió concreta seria més problemàtica que no saber el que vols fer amb la teva vida. I el que fa patir més a l'Alba és saber que aquest conflicte intern no es pot exterioritzar, perquè està penat. No tant perquè sigui incorrecte o digui coses molt grosses, que també, sinó perquè té la sensació que ella ja hauria d’estar posicionada. Com a dona, jove, del primer món. Creu que aquest estadi d’indefinició, de transició, de no tenir una urgència per a resoldre les coses i de tenir una posició pausada perquè, de moment, res la convenç, és un motiu de judici negatiu.

I aconsegueixes que el lector experimenti el conflicte
Jo vull que el lector experimenti el desordre, aquesta cosa frenètica i contradictòria que t’arrossega i no et deixa respirar. Perquè crec que la narradora, al final, el que fa és assumir i assimilar, però no digerir. I aquí també la idea del vòmit que travessa tot el relat; l’Alba simplement és una “vaca remugadora”, que assumeix sense digerir. No té el temps ni la distància per fer-ho i llavors això se li posa malament i ho retorna.


"Jo volia crear un estil que fos polifònic, que tingués diversos registres, diversos tons, i que tingués interferències de tot tipus. No volia que fos un relat coherent"


La forma d’escriure atrafegada i repleta de frases fetes en català, castellà i anglès que irrompen en el text reflecteix aquesta conflictivitat interna, no?
Per mi, l’estil és el tema de l’obra. Dir el que dic canviaria molt si ho digués d’una altra forma. Jo volia crear un estil que fos polifònic, que tingués diversos registres, diversos tons, i que tingués interferències de tota mena. No volia que fos un relat coherent. Aquí vaig tenir el repte que aquesta idea fos accessible pel lector…

Què vols dir?
Que pogués entendre que és un estil desordenat i que igualment tingués una experiència lectora de principi a final i que el fes dialogar amb certes idees. Però era crucial que l’estil reflectís totes les sensacions i era necessari que posés una escena teatral, que hi hagués interferències en altres idiomes, que projectés un somni, com quan va a l’Abacus a fer una presentació que finalment mai té lloc… Per mi tot això eren qüestions que et portaven al que jo volia dir.

Per curiositat. Tens alguna cosa en contra de l’Abacus?
Estic zero en contra de l’Abacus (riu). De fet, compro el material allà. Podria haver estat qualsevol altra empresa, però em va servir perquè és una empresa d’aquí que té un punt tendre i familiar, amb productes amb zero càrrega ideològica. Crec que l'ensenyament és un dels projectes més preuats que tenim avui dia, i la narradora ho reverteix tot a causa del seu escepticisme i era la diana narrativa perfecta per a justificar el tipus de caràcter que té i l’agència on treballa. Podia haver estat Bon Àrea, o qualsevol altra empresa, però espero que no s’enfadin.

Jo crec que no, que els has fet un favor!
També és interessant fer-se aquestes preguntes. De fet, aquestes converses sobre qui s’ofendria es van posar molt sobre la taula en el procés d’edició i això em va fer adonar que estem en un moment en què s’ha d’insistir molt en les barreres de ficció. Consum Preferent ha sortit en un catàleg de novel·la, que ja de per si no s’ha de debatre si és ficció. A més, cap nom que surt és un nom real a la meva vida. M’he adonat que en una novel·la en primera persona i contemporània, tothom desactiva llegir des de la ficció.

Et sobta?
Sí, perquè s’ha teoritzat molt sobre el tema i et penses que s’ha fet molta feina, però una cosa tan bàsica encara no s’entén. Sovint es dona per entès que soc jo, i crec que té molt a veure amb com s’ensenya a l’escola la literatura, des de la cosa biogràfica i no atenent al text o a l’estil.

I si ara l’Alba sortís de la ficció i aparegués aquí al costat nostre, què li diries?
No ho sé. És que a mi em cau malament.

A mi també. És que és dura...
L’entenc i alhora em cau malament. És una empatia sense simpatia. Realment no sé què li diria. Aquí m’has pillat força (pausa). Saps què passa? Que crec que el problema de l’Alba és que no sap renunciar, i no sé si es pot renunciar, a aquesta necessitat d’apropiar-se d’un discurs que organitzi el sentit de la seva vida. I l’entenc, ets un psicòpata, si ets optimista en aquest context. Fins a quin punt és realista demanar-li a una persona que tingui fe quan poses el telenotícies i allò és True Crime.

A mi m’ha remogut molt, el llibre.
Que bé! O no?

Sí, sí. Molt bé!
Que bé!! Però has rigut?

No massa (ric)
(riu) Òstia, això és que estàs molt malament, tia!

(ric) A veure, en alguns moments sí. El que passa és que em costa riure amb un humor àcid i cínic… Però de tant en tant sí que m’ho permeto.
Ja, és que és trist. És un humor que vol ser extremadament realista en moltes coses. O almenys busca tenir una visió de la realitat molt desencantada. Però bé, no és casual que molts còmics, com per exemple l’Ignatius Farray, tinguin un discurs molt depressiu… perquè jo crec que al final l’humor és com l’últim recurs per no fotre’t un tret, no? Intentar desactivar tot de la manera més bàsica possible.


"Consum preferent té un humor que vol ser extremadament realista en moltes coses. O almenys busca tenir una visió de la realitat molt desencantada"


“Així, en general” és la frase estrella de la novel·la. Què vol dir?
A mi m’agrada molt la idea de repetició, de bucle, una cosa neuròtica i obsessiva. I aquesta frase m’agrada molt perquè no vol dir res, està buida de contingut. “Així, en general”, no existeix. Utilitzem aquesta mena de conceptes molt a la babalà i, de fet, en la generalitat ens perdem i és on apareixen tots els drames particulars… Pel que fa al llenguatge, és una forma mandrosa de comunicar-se.

(Li pregunto sobre el final i després dels spoilers, m’explica el gag més subtil del llibre)
L’últim capítol comença amb uns versos de Juan Ramón Jiménez, i no sé si molta gent ho haurà vist, però l’Alba els recorda malament. És “yo me iré y los pájaros seguirán cantando” i no “yo me iré y los pájaros se irán cantando”. Fins i tot alguna cosa que et serveix com un record nítid i et connecta, ho recordes malament… Perquè, al final, qualsevol cosa que passi pel subjecte quedarà distorsionada. Llavors, no sé fins a quin punt podem aferrar-nos a qualsevol certesa...
 

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —