- entrevistes -
[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 05 de juny 2020

Andreu Buenafuente (Reus, 1965) és un humorista, presentador i productor, i acaba de publicar un dels seus llibres més personals: Reír es la única salida (HarperCollins), un diari personal escrit i dibuixat per l'humorista durant la segona i la tercera temporada de Late Motiv, el programa que dirigeix i presenta a #0 de Movistar+. Format a la ràdio de la mà de Carlos Peisojovich, Buenafuente va debutar com a locutor l'any 1982 a Radio Popular, juntament amb un altre jove que també s'ha convertit en una de les veus destacades a les ones radiofòniques: Carles Francino.

Més endavant va fer el salt a la televisió, sempre apostant pel late night show, un format importat dels EUA als anys cinquanta. Després d'un recorregut per moltes cadenes de televisió –des de públiques a les privades, i passant per les de pagament– actualment Buenafuente compagina la presentació i la direcció de Late Motiv amb Nadie Sabe Nada, un programa d'improvisació a la Cadena Ser els caps de setmana, juntament amb el seu company de viatge Berto Romero.

A l'entrevista parlarem sobre el seu nou llibre, però l'humorista no ha fugit d'analitzar la situació tòxica que vivim actualment: assegura que "l’auge del feixisme és infinitament més greu que qualsevol bajanada que pugui dir un còmic".

El teu nou llibre es titula Reír es la única salida. L’única sortida per fugir d’on?
[Riu.] És una llicència poètica i humorística. Realment és una expressió que si l’analitzes, no vol dir res. Més que una sortida, per a mi és un refugi que em proporciona l’humor per aïllar-me del soroll mediàtic, i més ara en els temps que vivim en una realitat tan complexa. Tinc la gran sort d’haver convertit aquest recer en la meva professió.

Com és d’important l’humor a la teva vida?
Sempre ha format part de la meva vida, l’he mamat molt a casa. M’emmirallo molt en el meu pare que, tot i ser un nen de la postguerra, era un home amb molt sentit de l’humor. L'humor és quelcom inherent a la condició humana. Hi ha cases en què són uns intensos, hi ha cases en què són uns amoïnats, a casa meva érem gent que rebaixàvem tota la tensió dels moments complicats amb humor. Sempre ho he mamat.

I més endavant, apostes per aquesta comicitat i et comences a guanyar la vida gràcies a l’humor.
De sobte, l’humor es va convertir en la meva feina, però no entrava dins els meus plans. Una cosa em porta a l’altra i quan vaig decidir emprendre el meu projecte personal, el que em va sortir era fer-ho a través de la comèdia buscant les rialles de la gent. Des dels anys vuitanta que m’hi dedico i mai no he parat, ja no he trobat una alternativa millor [Fent broma.].

Buenafuente conversant amb Berto Romero a Late Motiv (Movistar)

El sentit de l’humor i l’estil de l’humor s’hereten?
Crec que sí, tenint en compte que els primers anys de vida d’un nadó defineixen tant el caràcter. L’entorn familiar deixa una empremta important. Si has estat en una casa a la qual la diversió era protagonista i la millor medicina consistia a treure ferro a les coses i riure's una mica de tot, aquesta llavor es queda a dins per sempre. Després hi entren altres factors externs, però una gran part del que has mamat es converteix irremeiablement en la teva manera de ser.


​​​​​​"La millor medicina consistia a treure ferro a les coses i riure's una mica de tot" (Andreu Buenafuente)


  ​​​​​​​Què li has aportat, a l’humor?
[Esbufega.] Uf! Em costa valorar-ho, encara estic en plena cursa. Potser quan plegui, espero que sigui d’aquí a molts anys, ho tindré més clar, però llavors em farà mandra analitzar-ho, perquè gaudeixo més fent comèdia i treballant-hi dia rere dia. De vegades m’agafa un rampell i m’agrada recordar el que he viscut, que és el motiu principal d’aquest nou llibre. He gaudit de les experiències laborals amb molta intensitat i sempre tinc la sensació que hi ha un tant per cent que se m’escapa. La dinàmica quotidiana fa que no pugui analitzar-ho detingudament i abaixar la pilota a terra.

I la comèdia, què t’ha aportat, a tu?
La vida m’ha fet un regal: dedicar-me a la comèdia. És un luxe estar en entorns professionals en els quals la gent viu de fabricar somriures. Sóc plenament conscient d’aquest regal. L’humor ha definit la meva manera d’estar al món i que, a més a més, pugui guanyar-m'hi la vida, em sembla un somni. No ho dic amb falsa modèstia! Sovint em pessigo per corroborar que tot això és real, i a mesura que em vaig fent gran, encara ho faig més. Quan ets jove, tens un impuls propi de l’edat amb un punt d’inconsciència, però a mesura que et fas gran, li dones el valor que mereix.


Com sorgeix la idea de publicar el llibre?
Un vici ocult que tinc és escriure diaris personals. Quan vivia sol i treballava a TV3, plegava molt tard i quan arribava a casa no podia dormir. Llavors, em vaig plantejar escriure reflexions, tot i que al principi em mostrava reticent, perquè ho associava a una cosa més de l’adolescència. En vaig fer molts, de diaris, fins que va arribar la crisi, una situació molt dura, i vaig arribar a la conclusió que no volia ni que quedés escrit, tot aquell malson.

Va ser el teu col·lega Roberto Enríquez (Bop Pop) qui et va animar a fer aquest diari personal?
Li vaig comentar al meu gran amic i escriptor de diaris Bob Pop que volia reprendre-ho, i ell em va animar molt a fer-ho. Eren uns anys complexos i de tensió enmig del procés independentista, però alhora estava més deslliurat que durant la crisi econòmica i, per això, em vaig tirar a la piscina. Encara que tingui més de cinquanta anys, no estic gaire moblat, perquè sempre seré un immadur [Somriu.], però ho puc veure tot amb més perspectiva.

Tenies dubtes?
Mai no penses que es publicarà allò que escrius, però sempre tens la il·lusió intacta. Em preguntava: Per a qui escric? Per a mi mateix? No sabia si ho arribaria a llegir, el públic, i veure’l imprès em ruboritza una mica. Al cap i a la fi, un diari personal és un exercici terapèutic, per entendre’ns una mica millor.

En aquest diari t’has hagut d’obrir emocionalment?
Sí, en tots els diaris personals t’has de despullar una mica emocionalment. Si marques unes línies vermelles, no estàs donant un producte consistent i honest. Crec que s’havien d’obrir comportes i només em guardo per a mi algunes poques vivències més íntimes i personals.

Al llibre parles de mostrar la teva "casa mental". Què hi tens al rebedor d'aquesta casa mental?
[Riu.] Tinc la casa molt desendreçada, però segueixo el meu ordre intern. Al rebedor hi trobaríem el record d’un noi que va començar amb divuit anys, que es va enamorar de la comunicació sense pensar-ho gaire, que és quan surten les coses divertides. De jove em van oferir una feina que no esperava, i vaig descobrir allò a què em volia dedicar. Per tant, m’agrada pensar que encara hi ha algú inquiet que se sorprèn, que s’emprenya amb la comunicació i després es torna a enamorar d’ella i que manté la brasa encesa. La meva casa mental és un loft, quan obres les portes ja ho veus tot, no hi ha gaires habitacions, sinó que està tot a la vista.


​​​​​​​Se’ls exigeix més als humoristes que als polítics?
Aquesta societat està canviant d’una manera accelerada, embogida. El focus mediàtic es va repartint. Hi va haver una època en què hi havia una lupa damunt dels humoristes i després va desaparèixer una mica. D'altra banda, els polítics van a la seva bola i diuen barbaritats. La vida és un taulell molt embogit en el qual estem jugant la partida. M’agrada animar la gent que no se la prengui tan seriosament: quan veus que tot es guia per tendències, és que realment no és tan important. Val més la pena anar a la base de tot: la llibertat d’expressió. El còmic ha de fer riure la gent, mentre que el polític electe ha de fer la seva feina. S’han de buscar uns valors que ho endrecin tot plegat, perquè això sí que està desendreçat.

T’amoïna de manera especial alguna cosa d’aquest desordre?
L’auge del feixisme que vivim em sembla infinitament més greu que qualsevol bajanada o broma que pugui dir un còmic. No ens hem de deixar contaminar per aquest dia a dia capritxós.

Al llibre reculls una frase de David Broncano que diu: “En España se castiga más el chiste que el insulto”. Sempre ha estat així?
Sí, ara hi ha una tendència que és la deslegitimació de la política. Ells mateixos s’estan deslegitimant, ja que l’ús de l’insult com una eina recurrent de relació política no ens condueix enlloc. Ara qualsevol representant electe pot dir la barbaritat més gran, però, en canvi, si la diu un còmic, el titllen de radical o d’haver fet una cosa molt greu. Insisteixo, són tendències i la mala notícia és que cap tendència actual és esperançadora.


"Tu patrimonio es tu creatividad" (Charo López)


Estàs enganxat a la teva feina?
I tant! És un regal treballar i compartir plató amb gent a la qual aprecio molt, tot i que m’ha suposat un gran esforç aconseguir-ho. La feina es barreja amb la vida, en el meu cas. Sempre m’he considerat un aprenent, i no ho dic amb falsa modèstia. Sóc una persona que està contínuament dubtant i absorbint les petites píndoles de lliçons de vida que li va donant la gent amb qui es troba pel camí. Així em demostro que mai no en sé prou. L’aprenentatge és infinit, i més en el món de la comunicació. Quan creus que ja tens una veu definida i autoritzada i que ho saps tot, és el moment de plegar.

Què t’ha aportat el format late night show perquè el segueixis mantenint al llarg de la teva trajectòria, malgrat haver canviat de cadenes?
És un format molt antic que ve dels Estats Units dels anys cinquanta, i que és hereu de la ràdio. Crec que no és casualitat que m’hagi format a la ràdio durant molts anys i encara hi continuo i és un territori comú en què comptes amb la potència de les imatges, però mantens viva l’ànima de la ràdio. Un format que et permet parlar detingudament, escoltar bona música, i, fins i tot, fer teatre o cabaret. Si ha funcionat durant tants anys, és perquè és, pràcticament, la fórmula perfecta. És una maqueta variable sobre la qual pots afegir molts ingredients. S’adiu molt bé amb la meva manera de ser, realment: com més llibertat tingui, més puc ser jo mateix.

Quines diferències hi ha entre els lates nord-americans i Late Motiv?
No sóc un esclau de l’ortodòxia dels lates. Si els compares, pots observar que fem coses que els americans mai no farien com, per exemple, tenir humoristes com a col·laboradors.

Et veus provant nous formats?
No em veig fent un concurs, ni un debat, ni res. Hauria de provar altres coses que fossin cosines germanes del late, que és on em sento còmode, perquè és el que he fet al llarg de la meva vida.


Si poguessis triar algú per entrevistar a Late Motiv, a qui escolliries?
A molts. Tenim una llista força llarga de convidats que no han pogut venir o no han volgut venir. No m’agrada fer una “carta als reis”, prefereixo que vingui qui vol venir. Hi ha noms que es resisteixen a venir, perquè no els deu agradar el format o no els dec caure bé. Sóc molt maniàtic amb això, sempre penso que el convidat bo és qui ve avui, perquè ve amb ganes i és la clau per fer un bon programa de televisió. Com el tòpic futbolístic, el pròxim partit és el més important.

Com es destensa l’espiral d’intolerància i crispació que vivim dia a dia? Han fet mal les trinxeres i la manca de grisos?
Aquest és el tema! Malauradament, no hi veig la solució... És una època complexa, convulsa i molt tòxica en tots els àmbits. A mi em preocupa bastant, i més ara, que el confinament ens ha permès aturar-nos i reflexionar. S’ha evidenciat la incapacitat que tenim els humans a l’hora de resoldre els problemes. L'única solució és una bona educació, és a dir, potenciar i invertir a formar ciutadans i ciutadanes que des de petits ja tinguin uns valors amb els quals puguin afrontar la situació, però clar, és fotut, i les amenaces són constants en aquest món tan agressiu on vivim.


"Esta es una época en la que queremos informarnos, pero no queremos saber" (Martín Caparrós)


A què es pot agafar la gent jove de cara al futur, després de patir la crisi del 2008 i amb la crònica anunciada de la següent per culpa de la Covid-19?
Sou una generació que ho teniu molt complicat... No hi ha fórmules, l’única alternativa és formar-se per entrar en uns mercats tan exigents. Modestament, us aconsello que lluiteu per allò que voleu i per una justícia professional i social. Que patim una nova crisi econòmica no hauria de justificar una explotació dels joves. Després de formar-vos, se us ha de tractar bé amb un sou digne, i no com el que sovint ocorre, que se us cataloga com a ciutadans de segona categoria. Sé que és molt ambiciós, però s’ha d’intentar canviar el món, estem a les vostres mans. No us podeu desmoralitzar.


​​​​​​​Com combatria l’humorista Groucho Marx les polítiques de Donald Trump impulsades des de  la Casa Blanca?
Ou! Ja m’agradaria estar dins el cap d’un geni que va patir la crisi del 29, una de les més potents dels Estats Units. Suposo que li fotria una canya constant a Donald Trump. De bon matí, ja a les nou, començaria a disparar acudits contra aquest personatge tan odiós i tan nociu per a la societat americana. Però això només és ficció, és impossible estar al cap dels grans genis.

Quantes querelles hauria acumulat Pepe Rubianes si estigués entre nosaltres?
[Riu.] Rubianes era l’esperit de la contradicció, era molt d’anar a la contra. Crec que no li agradaria res, però és una visió purament personal. Segurament, no li agradarien ni el nacionalisme exacerbat, ni les forces més conservadores estatals, li fotria canya a tot. [Amb nostàlgia.] És una gran pena que un home tan directe i gamberro ja no el puguem tenir.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —