“Un animal escènic de la contracultura”. Així es defineix Angie Rosales (Las Palma de Gran Canària, 1969) la responsable que els pallassos hagin començat a trepitjar els hospitals de casa nostra, donant, a poc a poc, un lloc al riure i l’humor als processos de malaltia. De la seva mà, l’any 2000 els Pallapupas i la seva “revolució silenciosa” arribaven a Catalunya. I ara, passats més de 20 anys, continuen treballant per repensar i reformar l’enfocament social envers la salut. Amb ella parlem sobre l’humor, la mort i la vida.

Diries que ets pallassa de professió?
Soc la pallassa adoptada d'una actriu, o alguna cosa així. 

Què vols dir?
Originalment soc actriu i vaig passar a ser pallassa més tard. Això ho va trencar tot, perquè fer de pallassa és una de les coses més difícils que m'he trobat a la vida. Em va costar molt conquerir la meva pallassa, el no intentar fer-ho bé, sinó mostrar la vulnerabilitat tota l’estona. Ser pallassa tracta de connectar amb les teves emocions i tenir la capacitat de mostrar-les, qüestions que estan en contra del que ens ensenyen. I més enllà d’això, també està en contra del meu caràcter, del meu tarannà. Perquè on poso l’ull poso la bala i ser el pallasso és tot el contrari. 

De totes les possibilitats, vas decidir fer-te pallassa d’hospital. Per què?
Quan vaig començar, a Mallorca, vaig entrar en una UCI pediàtrica on hi havia un nen que s'havia de morir. El que es va generar allà va ser un joc de màgia dels pallassos amb l'infant, que ja no escoltava, que ja no veia bé, que no es movia, però s’ho va passar teta. Les maneres que aquella personeta va trobar per expressar les seves emocions… va ser increïble. La reacció de la família també em va sobtar moltíssim. Mai hauria pensat que allò seria possible. 

Com va ser l’inici del projecte?
Quan ho vaig explicar, el meu pare em va dir: “Angie, tu estás loca?” [riu]. Això mai s’havia fet a casa nostra i en un inici els professionals de pediatria, perquè nosaltres vam començar aquí, estaven dividits: alguns ens rebien amb els braços oberts i altres al contrari.

I amb els adults?
Va ser més difícil. Però, a poc a poc, les experiències han trencat les barreres i els prejudicis. Ara, a pediatria està claríssim que tots aquests projectes són imprescindibles, però amb gent gran encara falta feina, perquè no tenim cultura que una persona adulta vagi a veure un espectacle de pallassos i això té un impacte en les convencions socials. Però l’experiència ens diu que els adults als hospitals tenen claríssim que volen passar-ho bé. La resistència més gran ens la trobem amb el personal.

Com funciona el mètode Pallapupas? 
Una de les qualitats més importants per a un pallasso d'hospital, a més de tenir la tècnica de pallasso molt consolidada, és la de l'escolta. Cal saber llegir quan ets ben rebut, si és moment de tancar la porta, d'obrir-la, de donar una abraçada o de callar.

I com us adapteu a cada cas?
Cada vegada que rebem un servei pactat amb l'hospital, rebem la informació de qui és la persona que està malalta, en quin estat està, quina edat té, quina intervenció s'ha de fer, i en quina situació personal o familiar es troba. Perquè nosaltres improvisem i, si estàs tractant amb algú que l’intervenen per cinquena vegada, per exemple, ho has de tenir en compte. Per això signem un codi deontològic que està consensuat tant amb la Federació Espanyola de Pallassos d'Hospital com l'Europea, on tenim diversos articles, entre ells els de guardar secret professional.  

"Els metges curen diagnòstics, però no persones"

Creus que les institucions han fallat a l'hora de fer la cultura accessible per a tothom i els hospitals a l’hora de rebre la gent d'una forma més sensible i humana? 
Sí. La medicina s'ha tecnificat cada vegada més i ara els metges curen diagnòstics, curen òrgans, però no persones, tot i que és el principi bàsic de la medicina. Nosaltres promovem la humanitat. Venim a suplir una mancança de l'acte mèdic, no tant de la medicina.

Entenc que de la vostra intervenció no es beneficia estrictament al pacient.
Nosaltres diem que l'impacte directe de la nostra feina és al malalt, però hi ha un impacte indirecte en la seva família i també en el personal sanitari. En aquells serveis on està Pallapupas, l'ambient és diferent, les possibilitats de comunicació entre el pacient i el professional són diferents i els procediments van més de pressa i són menys traumàtics. 

Et defineixes com “un animal escènic de la contracultura”. Què hi ha de contracultural a Pallapupas? 
Tot [riu]. Fer humor en un lloc no convencional és contracultural. Ens han passat coses molt potents: ens han trucat per anar a funerals o a finals de vida. Molts pacients ens han utilitzat per posar en paraules coses que no s'atreveixen a dir, com que s’estan morint, i de sobte en el joc ho verbalitzen, perquè hi ha una abstracció de la realitat. Ara bé, sovint necessitem ajuda personal i orientació psicològica, perquè quan una persona està en una situació com aquesta, ha de fer un dol i a vegades el riure cínic fa saltar-se parts d’aquest procés. Nosaltres hem de veure fins a quin punt juguem i en quin punt del procés està aquesta persona per incentivar-ho o aturar-ho d'acord amb el que ens diuen. 

Suposo que us plantegeu molt el debat moral sobre els límits de l'humor. 
Sí, constantment. I dins de l’organització hi ha diverses posicions. Jo soc partidària que es pot fer humor de tot, sempre que la teva intenció no sigui la de ferir, sinó la de visibilitzar una situació que és compartida per tothom, però que només alguns tenen la valentia de posar sobre la taula. Així i tot, dins l’organització tenim diversos límits acordats, que comparteixo, com les bromes sobre sexe amb infants. Amb adults va molt en funció del que l'adult et regala, per això és important l'escolta i veure fins a quin punt pots jugar amb l’ofrena que et fa. 

Què diries que és el més difícil de la vostra feina? 
Treballar amb el dolor dels altres sense fondre's, recordar bé quin és el teu rol. També és difícil no automatitzar l'humor, és a dir, que sigui realment genui i únic en cada ocasió. I, finalment, la mort. Acceptar que la gent es mor i que al final el que tu tens a les mans és un recurs que confies que els pugui ajudar.

Quines potencialitats creus que té l'humor a l'hora d'afrontar una malaltia? 
Quan la situació és gris i se t'obre una finestra amb aire fresc i un paisatge verd… no té preu. A més, ja s'ha demostrat que físicament té un impacte: crea endorfines, hi ha una major oxigenació de la sang... l'humor alleuja el pes de viure una malaltia. Sempre dic que som els únics animals que riem perquè som els únics que tenim consciència de la finitud de la vida i per sostenir i aguantar això hem de poder riure. 

Durant molts anys has hagut de conviure amb la mort i especialment amb la mort de persones molt joves. Després d’aquests anys d’experiència, què pots dir d’aquesta etapa de les nostres vides i de com l’afrontem?
La meva feina m'ha canviat la vida. He entès que hem de viure a tope mentre es pugui perquè de cop ja no hi ets. I no sempre pots fer-ho, perquè ja et dic que seria banal dir que la vida és una meravella, però per mi ha estat un toc d'atenció. La mort és un debat social que encara no estem disposats a abordar, i crec que tots serem molt més feliços si som capaços de portar a la palestra aquest debat.

"No parlar de la mort ens porta a viure com si fóssim éssers finits"

Repensar la mort i com volem morir també implica repensar com volem viure.
Per això és tan sa. Aquí tots sabem que morirem, però no actuem en conseqüència. No parlar de la mort ens porta a viure com si fóssim éssers infinits. Crec que si visquéssim la mort com a part de la vida aquesta tindria més sentit i seria més plena.

Com ens pot ajudar l’humor aquí?
Amb humor entren moltes coses que sense humor no entrarien. Hi ha situacions incòmodes, difícils d'abordar, que si les tractes amb una mica d'humor, entren diferent. Si estàs molt capficat en un tema complex i ho intentes raonar tot i donar-li molt de pes al cap, segurament no te'n sortiràs d'aquí. En canvi, si hi ha alguna cosa disruptiva, com pot ser l'humor en un moment no esperat, et col·loca en una situació més receptiva. I si ho practiques sovint, et fa més modelable, més capaç de reaccionar d'una manera diferent de la que tu t'imaginaves.

"Nosaltres hem vingut a molestar i a deixar-ho tot cap per avall"

Reivindiqueu que el vostre projecte és una revolució silenciosa. Què voleu dir amb això?
De vegades a Pallapupas se'ns atribueix una qüestió molt superficial, d'entreteniment, que no molesta. Però el nostre projecte va molt més enllà. Nosaltres hem vingut a molestar i a deixar-ho tot cap per avall sense que se n’adonin.

Feu classe de la Facultat de Medicina. Quin és l'objectiu d'aquestes lliçons?
Que els futurs professionals sàpiguen tractar persones, que moltes vegades no en saben. Les arts escèniques, les tècniques que nosaltres utilitzem, són molt útils a l'hora de descobrir aquestes mancances i de desenvolupar estratègies que ens permetin ser més humans en el nostre lloc de treball. Intentem ajudar a que aprenguin a treballar en equip, a descobrir-se ells i a establir estratègies d'autocura, també. Perquè l'humor també ajuda molt a gestionar-se en aquest sentit.

I, específicament per Pallapupas, quin esperes que sigui el futur del projecte? En una entrevista explicaves que teniu l’aspiració d’esdevenir un estàndard del sistema.
Volem entrar a la cartera de salut, esdevenir un agent de primera línia com ho és un metge. Però no només això, volem ser capaços, amb altres organitzacions i entitats, de generar un relat per canviar gran part de l'statu quo.

Tot i això, en alguna ocasió també heu dit que aspiràveu a desaparèixer.
Sí, la veritat és que si les coses anessin molt bé, nosaltres hauríem de desaparèixer. Aquest seria un bon final per Pallapupas, perquè voldria dir que la feina ja està feta. I que el nostre paper ja no és rellevant. Així que... per què no?