Ikigai. Concepte japonès que pot definir-se com “la raó de viure” o “la raó de ser” d'una persona. Maigua Ojeda (Toledo, 1991) semblava haver-li trobat el sentit a la vida gràcies a la competició i el cross. Participava des dels 10 anys en campionats d'Espanya i les medalles gronxaven al seu coll. Però de sobte alguna cosa va canviar, quan en tenia 19. “El meu entrenador es va jubilar, vaig buscar a un altre i vaig aterrar en un que tenia poca empatia amb mi. Vaig deixar l'atletisme. Em va afectar molt anímicament”, relata.

Es va apartar de les pistes per tres mesos. En aquella època, abans de graduar-se en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport, la seva vida era “bastant buida”. Fins que el seu pare, ironman natural de Caracas, li va transmetre l'amor per la naturalesa i la va animar a participar en la seva primera carrera de muntanya. Ell i la seva mare la van anomenar Maigualida, nom que bateja una serra situada a la regió de Guaiana, Veneçuela. La natura i ella estaven predestinats a trobar-se.

"Vaig començar a fer ultres per a fer-me mal físic"

La primera experiència entre boscos va ser una mimetització amb l'entorn per a l'atleta perquè “en algunes parts del circuit ningú et veia” i “no estaves sota la mirada de la gent”. “Em va encantar”, afirma. Aquest va ser el primer pas per a passar-se a la muntanya. I més tard, per a convertir-se en una professional de les Ultres Trail. Però abans, va haver-hi un “punt d'inflexió” que la va portar a donar la trepitjada definitiva cap a aquesta mena de carreres: la mort de la seva mare. Maigua tenia 26 anys.

“Va ser un xoc. Em sentia culpable perquè no podia plorar. En un moment donat, em vaig apuntar a una prova un mes després de la seva mort. Vaig començar a fer ultres per a fer-me mal físic, arribar a un estat mental en el qual pogués desfogar-me i reconciliar-me amb aquestes sensacions que necessitava mostrar-me a mi mateixa”, relata amb duresa la protagonista que va trigar més d'un any a adonar-se que aquest “catalitzador” no l'utilitzava de manera sana. “Ho feia inconscientment”, reconeix. Fins avui.

Maigua Ojeda, subcampiona de la Volcano Ultra Marathon 2021 a Costa Rica i Islàndia. Font: @maiguaojeda

Quan Maigua Ojeda atén el Diari de Barcelona, ho fa des de Mongòlia. Està “malalta” i “amb les defenses baixes” i per això prefereix no connectar la seva càmera durant la videotrucada. Porta 650 km a les seves cames en només un mes i està competint en el 4 Deserts Gran Slam Race, una sèrie d’ultramaratons composta per quatre carreres repartides pels deserts més durs del món: el de Namíbia (Namib), Mongòlia (El Gobi), Jordània (Wadi Run) i el de l'Antàrtida. Aquestes proves ha de completar-les en un any natural. Però ni amb aquestes es conforma.

Entremig, ha corregut la Marató des Sables (120km) i aclareix que enguany farà "el Gran Slam Plus, és a dir quatre deserts més un”. Es refereix al desert d'Atacama, a Xile, el que seria el seu últim repte. De moment ja ha deixat enrere les dunes de Namíbia, on va córrer “amb el cap ficat dins d'un forn”, combatent unes temperatures mínimes de 46 graus i màximes de 54. A Mongòlia, les coses eren diferents: “Les nits han estat molt fredes. He dormit molt poc, però he guanyat quatre de les sis etapes i m'he quedat a nou minuts de la primera”.

"A l'Antàrtida totes les nits estarem dormint aferrats a un vaixell. La mar és molt dolenta per la zona del pas de Drake"

El fred també li esperarà a l'Antàrtida, sempre que recorri per complet, en primera instància, dos dels quatre deserts del 4 Deserts. Així ho exigeix l'organització, RacingThePlanet. És la condició per córrer envoltada de gel i sota -20 graus. Quan se li pregunta a la corredora per aquesta possibilitat, esbufega: “Pffff”. Després, contesta.

"Cada nit estarem dormint aferrats a un vaixell. Allà, la mar és molt dolenta per la zona del pas de Drake, els climes canvien de pressa i sempre hi ha ràfegues fortes. Li tinc respecte en córrer en fred. Seria un somni fet realitat, però tinc por que es converteixi en un malson", aclareix l'atleta que, a més, pateix epilèpsia des dels 18 anys. "Mai m'ha donat cap crisi en carrera. Normalment, se m'han desencadenat per estrès emocional", manifesta.

“Vaig escollir viure i perquè vaig fer aquesta elecció no tinc por”

Al mateix temps que la guia de muntanya somia a intentar guanyar el Gran Slam, lamenta no "haver aconseguit encara el suport econòmic" per a comprar el material necessari per a lluitar a l'Antàrtida. "Estic fent coses interessants per a Espanya, però l'Ultra Trail encara no es considera esport olímpic. Tinc sponsors, però estic remant gairebé sola en algunes coses".

Potser aquest camí és l'únic en el qual Maigua Ojeda se sent sense suport. El seu projecte Lobxs, que va fundar l’any 2019, és un exemple que mai camina sola, com canten els Gerry & The Pacemakers. A través d'ell, inspira a totes les persones que s'uneixen al mateix, posant el focus en les dones, a les quals ajuda a "ser independents i fortes”. Especialment, en temes referents a la muntanya. “En acabar els estudis, jo i una companya meva ens vam adonar que no hi havia espai per a elles. Tenien por”. I la muntanya, segons Maigua, t'ajuda a “donar-te eines en posar-te en situacions límit”.

Maigua Ojeda, campiona del 'Marathon des Sables' a Jordània. Font: @maiguaojeda

“Arriba un moment en el qual dius: ‘Si he pogut sortir d'una allau, com no podré fer-ho d'aquesta altra cosa'?”. Tot i que mai s'ha hagut d'enfrontar a un fenòmen així, la seva fortalesa, així com les xarxes socials i el seu canal de YouTube (amb més de 20.000 seguidors), li han servit com a bastó de suport. Allà, a Internet, explica en primera persona les seves experiències, aventures i assoliments al món. Com també ho fa a través del seu llibre, Elegí Vivir (Grupo Editorial Círculo Rojo, 2023), obra en la qual l'atleta s'ha “obert en canal” al públic.

“Les persones que ho vulguin llegir trobaran notes dels meus diaris. Quan escrius, pots ser més profunda i real. Quan parles, hi ha una part de tu que tracta de ser més moderada, cauta, i per això escriure és una catarsi. Una canalització meravellosa”, apunta sobre el llibre en el qual deixa un missatge clar sobre com afronta la vida: “Vaig escollir viure i perquè vaig fer aquesta elecció no tinc por”.

Maigua Ojeda a Màlaga, ciutat en la qual resideix. Foto: Alejandro Luna

“Hi ha gent com la meva mare que no pot triar com fer-ho per circumstàncies personals com una malaltia. Nosaltres tenim la responsabilitat de triar viure, si tenim salut”, sentència Maigua Ojeda. Per això, ella ha decidit estar al món “competint, viatjant, coneixent a gent i corrent dur”. “No espero el moment de parar, perquè tot això és un somni. No ho faig per motivació, sinó que és una cosa que forma part de mi. És un estil de vida”. És el seu ikigai.